Una directiva trencada que ja no pot amagar les seves misèries

BarcelonaEl Barça està mig podrit, per dins. Mala senyal quan els directius ja es critiquen entre ells, obertament. Tota guerra civil indica que la situació era insostenible i ara s'escampa públicament part de la porqueria, amb el Barçagate al mig de la taula. Bartomeu vol fer fora part de la junta i aquests han decidit seguir. No serà fàcil la gestió, en els propers mesos, d'un projecte directiu sense credibilitat. Només en quatre mesos, ha gestionat malament el comiat de Valverde; ha organitzat un segon referèndum per l'Espai Barça, ja que no se'n surt; ha estat criticat pels seus propis jugadors, i s'ha vist tacat per un Barçagate que s'ha convertit en un dels grans pecats d’una directiva en què molta gent no ha entès del tot com és Josep Maria Bartomeu. Darrere la seva imatge afable, és un home orgullós i competitiu que se sap moure en els despatxos. Sap lluitar. En cas contrari ja hauria estat apartat. Ja hauria plegat. Molts directius van creure que estava acabat, fa unes setmanes, i li van demanar que s'apartés. La vendetta ha arribat en ple confinament, apartant a qui havia de ser el candidat continuista.

Emili Rousaud va voler regnar abans de la coronació i ara sembla destinat a un paper marginal als llibres d'història del club, mentre Bartomeu ja prepara, amb suports de fora, una nova llista continuista. Rousaud però, no sembla disposat a acceptar-ho. I ara que ja ha parlat, ja ha presentat d'alguna forma la seva candidatura.

Aquesta sempre serà la directiva que va perdre l'oportunitat de gestionar un gran llegat per guanyar més Champions, la que va tacar el club amb el Barçagate, la que va perdre la complicitat dels jugadors. La condemnada als jutjats, la del cas Neymar i l'acció de responsabilitat perduda. Quan esclata una guerra civil, és normal voler prendre partit. A mi em costa fer-ho, amb aquesta directiva. Rousaud té raó quan ataca Bartomeu per la gestió indecent del cas Barçagate, cas que segueix oficialment sense culpables. Bartomeu té raó quan acusa els directius de filtrar moltes més coses, algunes de les quals sobre els jugadors. Rousaud va liderar els atacs a Bartomeu a la darrera junta i la jugada no li va acabar de sortir bé. No s'hauria de sorprendre si Bartomeu ara no el vol a prop. A més, el president podrà oferir caps de directius als futbolistes, ja que, en el fons, depèn d’ells. Si la pilota entra, Bartomeu pot acabar el seu mandat. Si arriben derrotes, potser no arriba al juny del 2021.

Al futbol de primer nivell, no busqueu sants. Admirem els jugadors per com juguen, no per ser bons samaritans. Demanem als directius que siguin bons gestors, no que siguin exemples de moralitat. Però, en ocasions, la gent estima tant uns colors que vol pensar que els seus són els millors. Vol creure els comunicats i les rodes de premsa. No sol passar així. No passa ara i no ha passat abans.

El Barça, de fet, té dos problemes. Un relacionat amb els pecats d'una directiva que si arribarà a finals del seu mandat serà només gràcies a Messi. L'altre problema és estructural. Un problema que arrossega el club des de fa dècades. Qui vol ser directiu del Barça? Per ser-ho et toca avalar amb els teus diners, però després no tens sou i has de compaginar la directiva amb la teva feina. Et cal tenir diners, ambició i estimar molt el club. Alguns directius hi entren per amor al club. Solen dimitir per coherència quan esclata algun incident, o aguanten, pacients, prioritzant l’amor pels colors. D'altres entren per ego. Per sentir-se poderosos, per seure a la llotja, per pujar socialment, com va fer Núñez, que no deixava de ser un empresari d’origen modest que ratificava així que s’havia fet un lloc entre famílies de cognoms històrics.

El Barça és un club estrany, comparat amb els altres. Una de les entitats que mou més diners del món de l’esport no està gestionada per un cos directiu professional que treballa les 24 hores per al club amb un sou. Els directius acaben víctimes d’aquesta estructura. Tenen poder, però menys del que voldrien. Gestionen diners, però no són seus. I acaben amagats a l’ombra de presidents i jugadors, més famosos. Quan Emili Rousaud diu que ell parla amb la premsa però no filtra, menteix. Ha filtrat més, com tants d’altres. Desenes de directius ho han fet durant dècades. I en molts casos, per motius tan infantils com per demostrar que tens informació. Per sentir-te important. Que et facin cas.

Canviar l’estructura del club seria allunyar-lo de la seva ànima, treure poder als socis. Fer que el Barça funcionés com la Juve o el Bayern seria atacar l’essència del club. Però el sistema de directius actuals no funciona, cal revisar-lo, cal professionalitzar-lo. Cal allunyar els directius del centre de poder d’alguna manera confiant en professionals que tinguin per contracte un bon sou, una responsabilitat i la obligació de callar, sense filtrar res. Com es pot fer aquest canvi? Ni idea. Dubto molt. Em declaro incompetent per imaginar el futur, ja tinc prou feina per entendre el present. La màgia del Barça, de fet, és aquesta. Per moments és il·lògic. Directives trencades han guanyat títols. Grans professionals han perdut els papers al Camp Nou.

El club s'ha fet gran, quan per dins sempre hi ha hagut vidres trencats i ganivets llargs. La història del Barça s'ha escrit així, amb dimissions, complots i baralles. Res de nou. Per aquest motiu, no són tantes les figures que recordem pels seus èxits i virtuts, i oblidem els pecats, que en van tenir, per descomptat. L'actual directiva, en canvi, serà recordada més per les decepcions que pels èxits. Havia de ser la directiva que permetés viure la millor època de la història, allargant un cicle guanyador, i no ha estat capaç de fer-ho, entre dimissions, escàndols i recerques de fantasmes interns.