El Barça es queda nu en el pitjor moment
BarcelonaEl Barça va redescobrir-se mortal en el pitjor moment i amb el pitjor rival. El Reial Madrid, després de defensar-se com un equip petit durant bona part del clàssic, va capgirar el marcador en una segona part en què el campió va semblar un equip cansat i sense idees. Un guió imprevist que permet a Zinedine Zidane tornar a Madrid reforçat, convertit en el nou salvador del madridisme, i deixa el Barça amb ferides just abans del retorn de la Lliga de Campions. Al Barça li va tremolar la veu, li van fallar les cames i va perdre la cohesió en un segon temps per oblidar, un partit que va anar encaminant-se cap a un guió en què Cristiano Ronaldo va poder interpretar un d’aquells papers que tant li agraden: el dolent de la pel·lícula. Precisament va ser seu el gol que va posar punt final a una ratxa de partits oficials sense perdre del Barça que havia començat a l’octubre.
Una derrota just el dia en què tocava acomiadar Johan Cruyff a l’estadi. El dia en què els jugadors del Dream Team van recordar abans del partit els conceptes clau del futbol total, el Barça va començar com un equip i va acabar com una colla de jugadors desorientats, insegurs, ja que els tocava perseguir les bales d’un Madrid molt defensiu que va encomanar la seva sort a les contres. Aposta guanyadora d’un Zinedine Zidane que com a jugador mai va perdre al Camp Nou. I com a tècnic, de moment, segueix el mateix camí. Zidane, tan ofensiu quan jugava, va situar els seus homes en dues línies defensives, dues línies Maginot per aturar l’estol ofensiu d’un Barça que buscava encadenar 40 partits sense perdre. Però va acabar amb una ganyota de frustració quan el Madrid es va endur la rialla cap al centre de la Península.
El Barça va oferir dues cares. Però com si fos una estàtua de gel preciosa, primer va ser admirat però de mica en mica es va anar fonent. Al final del partit, era un equip inconsistent, especialment cansat. El Madrid no va voler mai lluitar per la possessió de la pilota, assumint els seus problemes de joc, però el Barça va demostrar que físicament està menys fi que el Madrid. Els atletes madridistes van guanyar la cursa als jugadors barcelonistes.
Es va tornar a complir la tradició que diu que quan el Barça rep un Madrid enfonsat a la classificació, no guanya. Els blancs van començar el partit repartint llenya, amb Sergio Ramos al centre de totes les jugades polèmiques. El central andalús va veure la groga de seguida per protestar i es va passar tot el partit fent faltes, però només va ser expulsat a la cinquena falta dura. Com si fos un jugador de bàsquet. Però quan Ramos va marxar, el Madrid ja se sentia fort. L’expulsió va arribar tard, quan el Barça ja havia perdut el control d’un partit en què Messi i Neymar van ofegar-se entre tantes cames blanques, entre tantes faltes, atrapats en una xarxa que tenia com a primer objectiu no perdre. El Madrid va sortir al terreny de joc pensant precisament en això: no perdre, no ser golejat, no prendre mal. I com que el Barça li va perdonar la vida, va acabar enduent-se un botí més gran del que hauria pogut imaginar.
Les errades arbitrals
Malgrat l’omnipresència de Busquets, el Barça va controlar el joc sense acabar de crear tantes ocasions com altres cops. Suárez en va fallar una de molt clara en una de les poques errades defensives blanques, i el monòleg de joc blaugrana no va servir per arribar al descans anant per davant. Va ser clara l’errada d’Hernández Hernández, que no va veure una falta clara de Ramos just sobre la línia de l’àrea que hauria significat la segona groga per al capità madridista. La falta, clara sobre Messi, la va veure tothom. Excepte el col·legiat canari, que va indultar el Madrid just quan el Barça semblava encaminat a guanyar un nou partit amb les normes de sempre. Amb l’equip de sempre. Amb les genialitats de sempre. Però Suárez va xutar fora dues ocasions, Messi no va estar encertat i encadena quatre clàssics sense marcar, i Neymar, per un cop, va perdre la màgia, perdent els duels amb Carvajal i, especialment, amb Pepe.
Del somni a la tragèdia
El Barça va perdre la calma, protestant les decisions de l’àrbitre i veient com el temps passava sense obtenir cap premi per al seu joc. A la segona part, ja que el trident no aconseguia solucionar el partit, va ser Piqué qui va fer el gol blaugrana en una rematada de córner. Va ser el moment clau. El Barça obtenia el premi al seu bon joc però, ràpidament, Marcelo va aconseguir fer arribar una pilota amb rebots a Benzema, i el francès va empatar. Un empat que va permetre al Madrid no notar els efectes del gol de Piqué i va provocar el bloqueig mental d’un Barça que va esfumar-se. Sobre la gespa va aparèixer una versió desconeguda d’un equip que durant 70 minuts mereixia guanyar. I durant els últims 20 va merèixer perdre. I va perdre. El duel es va convertir en un intercanvi de cops on el Madrid va anar desgastant el Barça fins a fer-li mal.
Primer, Bale va rematar al fons de la porteria un cop de cap que va ser mal anul·lat per suposada falta sobre un Jordi Alba fora del partit. Després, Cristiano va xutar al travesser. I, finalment, quan Ramos ja havia sigut expulsat, el portuguès va poder cridar el gol del triomf blanc buscant amb la mirada una graderia que va quedar preocupada en veure per primer cop aquesta temporada una derrota, un partit sense gols a casa del trident i un equip cansat quan tocava perseguir les fletxes blanques. Més que el resultat o veure com el Madrid se situa a set punts, el barcelonisme va quedar moix en descobrir, per primer cop en gairebé mig any, que la derrota forma part del joc. Un avís per a navegants en un dia fosc, però en un bon moment per tornar a alçar la veu.
