L'herència enverinada del "millor partit de la història del Barça"

BarcelonaMilers d’usuaris de la plataforma audiovisual del Barça van decidir fa uns dies que el millor partit de la història de l’equip blaugrana és el 6-1 del 2017 contra el PSG. L’orgasme servit per un gol agònic de Sergi Roberto –i un atac de rauxa de Neymar– per certificar la remuntada més escandalosa que s’ha vist mai a la Champions supera el 5-0 del Dream Team al Madrid de Floro, el 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, el 2-6 al Bernabéu, el 5-4 del Pizzi macanudo o altres grans cites marcades en la memòria dels culers. El veredicte popular demostra, primer, que els que participen en aquestes consultes no són precisament socis que les han vist de tots colors a l’estadi, sinó més aviat joves de tot el món que han empatitzat amb la causa de Messi i companyia gràcies a la globalització. Però també posa de manifest que el component èpic supera tota la lletra petita d’aquell record, que no és poca.

Perquè el 6-1 monumental només va ser útil per superar uns vuitens de final de la màxima competició: a la següent ronda, el Barça de Luis Enrique cauria contra el Juventus, que a la final no podria amb el Madrid de Zidane (4-1). Perquè aquella remuntada sense precedents va tenir la taca de l’arbitratge d’Aytekin –a qui la UEFA mai més ha donat duels importants– o la simptomàtica presència d’André Gomes i Arda Turan, dos apostes milionàries que van fracassar al Camp Nou. Perquè aquella nit màgica, de la qual farà quatre anys el mes que ve, suposa l’última gran alegria dels blaugranes a la màxima competició abans que s’acumulessin els desastres de Roma, Liverpool i Lisboa. Perquè, en realitat, aquell pic d’eufòria no va sortir a compte. Va servir per acabar d’emprenyar el PSG, que mesos després del ridícul pagaria 222 milions d’euros per separar Neymar de Messi i, de rebot, sumiria el Barça en l’espiral de despesa i desesperació que l’ha dut fins al desgovern que pateix avui. Els 400 quilos que Bartomeu va destinar a omplir el buit –amb Dembélé, Coutinho i Griezmann– només són la punta de l'iceberg.

Mentre el Barça es dessagnava, Neymar, que es va penedir de la seva decisió pocs mesos després de prendre-la, no ha guanyat ni la Champions ni la Pilota d’Or a París. De fet, amb 29 anys acabats de fer, s’ha passat gairebé més temps a la infermeria que ajudant a complir el somni de Nasser al-Khelaïfi, president del club francès, i del xeic qatarià que el banya d’or. El seu retorn al Camp Nou per enfrontar-se a Messi, a qui vol endur-se a la vora del Sena, era un dels principals al·licients del Barça-PSG d’aquest dimarts, però una altra lesió frustrarà el retrobament, que d’altra banda hauria sigut força descafeïnat en un estadi buit de vida. La baixa de Neymar resta morbo a l’eliminatòria –el santista no jugarà a l’anada i ja veurem si ho fa a la tornada– i equilibra les forces en la nova entrega d’una rivalitat continental purament mil·lennial que, ves per on, només ha portat bons records per als parisencs amb la propietat àrab fora de l’equació; és a dir, quan el PSG no era un club estat, sinó una institució esportiva de nova creació que competia amb històrics com el Saint-Etiénne, l’Olympique de Marsella o el Girondins de Bordeus.

De Weah, Raí i Luis Fernández a Suárez i David Luiz

El març del 1995, 25 anys després de la seva fundació, i a les ordres de Luis Fernández, que anys més tard es convertiria en ídol de l’Espanyol, el PSG es va trobar als quarts de final de la Champions amb el Barça. Sense Zubizarreta, Laudrup ni Romário, però encara amb Cruyff a la banqueta i Koeman a l’eix de la defensa, els blaugranes van estrenar el seu historial d’enfrontaments amb els parisencs, que passarien ronda a la Copa d’Europa però caurien a semifinals davant del Milan de Capello. L’anada, disputada al Camp Nou, va acabar amb empat a un. Un gol de George Weah, el primer Pilota d’Or africà de la història, va servir per igualar la diana inicial del rus Korneev. La tornada al Parc dels Prínceps va certificar el pas del PSG després que el Barça no rendibilitzés un gol de Bakero just després del descans. Raí, que ja havia sigut botxí dels blaugranes a la Intercontinental del 92 contra el São Paulo, i Guérin van remuntar el marcador per escriure la que encara avui és l’única pàgina victoriosa dels francesos contra els catalans.

Dos anys després d’aquella eliminatòria perduda, el Barça es refaria al guanyar el PSG a la final de la Recopa amb un solitari gol de penal de Ronaldo. Els dos equips no es tornarien trobar a Europa fins al 2013, ja amb els parisencs finançats per Qatar Investments. Va ser als quarts de final de la Champions, amb anada a París i tornada Barcelona. Al Parc dels Prínceps, un gol de Matuidi al minut 94 va rascar un empat (2-2) tan valuós com la lesió de Messi, que va ser substituït a la mitja part. La setmana següent, al Camp Nou, el PSG va dominar la situació i el marcador –va anotar Pastore al minut 50– fins que el 10 blaugrana, que estava tocat, va entrar en escena per evitar l’eliminació i va generar una jugada perquè Pedro empatés el partit. Dos anys més tard, el Barça va adjudicar-se la Lliga de Campions després de jugar quatre compromisos més davant del PSG: dos a la fase de grups i dos en uns quarts de final que van ser culers de principi a fi. Luis Suárez va ser el protagonista del primer assalt (1-3) amb dos gols que van retratar David Luiz, defensa de l’equip que entrenava Laurent Blanc. I a la tornada, Neymar remataria la feina amb un doblet (2-0). Dos anys més tard, el brasiler tornaria a ser protagonista indiscutible, amb dos gols i una assistència clau, per tornar a deixar el PSG a la lona amb una remuntada memorable (6-1 amb 4-0 a l’anada).

Tot i jugar aquell 8 de març el seu millor partit amb la samarreta del Barça, Neymar no va aconseguir evitar que Messi acaparés les portades de l’endemà. I el PSG, murri i milionari, va aprofitar la debilitat per endur-se’l.