El Barça passa pel divan

BarcelonaEl vertigen no se sent quan ets a dalt. Se sent quan se’t recorda que pots caure, ja sigui perquè reps un avís o perquè pateixes una relliscada. I el Barça n’ha encadenat tres a la Lliga, més l’eliminació a la Champions. Una ratxa horrible que ha frenat en sec l’embranzida de l’equip, ara al caire del precipici. D’invencibles a vulnerables, en un gir de guió tan sorprenent com inexplicable. “Es fa difícil de comprendre, sobretot si no es coneix exactament què passa dins del vestidor”, admet l’entrenador i coach Xesco Espar, que no veu iguals les derrotes del Madrid o l’Atlètic que les de la Reial Societat o la del València. “Diumenge l’equip reacciona bé, l’actitud és bona. Però l’actitud no és un interruptor, i menys ara a final de temporada, quan tots els equips mosseguen pels punts. Potser, sense adonar-te-n, t’has relaxat una mica i ara no pots reconnectar tan fàcilment. I quan saps què has de fer però no et surt, apareix l’angoixa”, afegeix.

Angoixa era la paraula que planava pel Camp Nou entre aturada i aturada de Diego Alves. “Quan es perd un objectiu, si les expectatives que havies creat eren molt altes, la distància amb la realitat es fa massa gran i sents ansietat”, explica Vicenç Raluy, psicòleg i coach de l’esport i el rendiment. El psicòleg José Ángel Caperán hi afegeix una altra idea: “És difícil mantenir el rendiment quan els rivals se t’allunyen tant i no et fan competir al màxim nivell. Costa centrar l’atenció, baixes la tensió, i el jugador, inevitablement, es dispersa. És com un ciclista que s’escapa i es posa a gestionar l’avantatge abaixant el ritme. Quan vols tornar-lo a incrementar, et sorprèn la inèrcia dels teus perseguidors”.

Serien explicacions lògiques per entendre com s’ha ensorrat l’equip després d’una ratxa de 39 partits sense perdre. D’un vol àgil cap als títols a l’actual pas insegur. D’octubre a març, la sensació de victòria es va fer tan real, tan pròxima, que l’aparició sobtada d’una pedra en el camí ha agafat l’equip desprevingut. “I segurament s’ha fet una feina preventiva prèvia, perquè l’any passat el vestidor ja va haver de passar per situacions adverses, però quan no tens l’hàbit de superar obstacles estàs menys entrenat per gestionar-ho”. Óliver Martínez, director de la web Deportivamente, creu que tot és un problema de pèrdua de control, des de l’ensopegada el dia del clàssic. “I després l’eliminació europea trenca l’esquema del triplet, que estava interioritzat i havia alimentat totes les expectatives. Es comença a jugar amb la por de perdre tot el que t’havia costat tant d’aconseguir”, valora. I arriba l’estrès, la frustració, sensacions que s’intueixen des de fora els últims dies.

Totes les visions subratllen precisament això, aquesta dificultat de precisar l’anàlisi sense conèixer les interioritats del vestidor. “És un tema intern, de lideratge efectiu”, aporta Montserrat Cascalló, coach professional i màster en psicologia de l’esport, i també formadora d’entrenadors en matèria de lideratge a l’Institut Gestalt de Barcelona. “Quin és l’estat emocional del grup? Qui el lidera? I com està aquest líder emocional?”, es pregunta. El que sembla obvi, diu, és que “l’equip necessita canviar el seu clima emocional per sortir de la crisi de joc que està patint, necessita un líder fort i segur que els faci veure que tenen un repte al davant i que els recordi quines són les seves fortaleses per abordar el repte”. Sense aquesta figura, l’equip corre el risc “d’impregnar-se dels missatges externs i entrar en la perillosa espiral de la por a fallar”.

Sobre la gespa davant del València, l’equip es va aferrar a la clarividència de Messi i Iniesta més el coratge de Mascherano i Piqué, que també era l’encarregat d’exercir de portaveu en zona mixta. Segons Raluy, l’accessibilitat del central en les últimes setmanes, a través de Periscope, ha acabat sent indirectament “una pressió afegida”. “Afegeixen una tensió extra que se’t gira en contra quan no estàs bé”, explica.

És, en part, el que li passa a Luis Enrique amb els mitjans de comunicació. El discurs del tècnic és poc empàtic amb la premsa, però respecta els patrons més purs de la psicologia, destapant la feina que Joaquín Valdés fa amb ell. “Orienta l’esforç a la tasca i no al resultat, i treu pressió als jugadors. Les seves paraules se centren en el com, a jugar bé i millorar, i no en les conseqüències d’aquest com. Fer l’exercici de centrar-se en l’ara ajuda a posar el pilot automàtic i esquivar el risc de sentir angoixa”, apunta Raluy. Caperán afegeix: “El matalàs de punts et distanciava del dia a dia. Però ara l’equip s’haurà de centrar en el present, ja no està en mode multitasca”.

Però contra el València, no se’n va sortir. Algunes veus eren crítiques amb l’actuació del tècnic blaugrana diumenge. Que Luis Enrique no fes cap canvi malgrat la necessitat de remuntada és un altre símptoma de l’estat actual del Barça. “M’hauria semblat injust substituir algú”, va justificar després a la sala de premsa. Però el cert és que la decisió de no moure peça ha destapat, d’una banda, el poc fons d’armari que té el Barça si les seves principals estrelles no funcionen (Munir no té l’autoritat que tenia Pedro per colar-se en el partit, fins i tot si no es vol tocar cap crac del trident) i, de l’altra, la falta de solucions d’un cos tècnic que va anar fent-hi retocs posicionals, però no va saber sacsejar prou el partit per aixecar-lo. Tampoc tenia recursos per fer-ho, amb una banqueta en què hi havia cinc defenses, un porter i un únic davanter. “En un partit, es tracta d’haver trobat un plantejament adequat, haver-lo entrenat bé, no només parlar-ho o mirar un vídeo, i jugar-lo concentrat de debò. I potser el Barça ha deixat de fer al 100% alguna d’aquestes coses, sobretot si no pots forçar alguns titulars entre setmana perquè els hauràs de fer jugar tant sí com no -diu Espar, que reclama reactivar l’exigència per trencar la mala dinàmica-. La gent espera que la ratxa canviï amb un bon resultat, però per aconseguir-lo cal que tu tornis a fer bé les coses que feies bé. Si no, el pròxim partit no et donarà la solució ell sol”.

“És que el rendiment depèn de moltes coses i la motivació no canvia d’un dia per l’altre”, valora Raluy. El Barça no ha deixat de voler guanyar, ni ha perdut la capacitat de fer-ho. Però alguns jugadors, encara que estiguin habituats a entorns de màxima pressió, no estan sabent gestionar una situació límit que els ha agafat quan menys s’ho esperaven. El bloqueig de Neymar en l’un contra un, les caigudes en fora de joc de Luis Suárez o la imprecisió en els remats són detalls que cal analitzar per trobar-hi solucions. “S’ha de tornar a buscar el control, identificar bé les errades i concentrar-te a deixar fluir els teus punts forts”, diu Martínez. I Caperán afegeix: “L’equip s’ha vist sorprès pels èxits que semblaven obvis. Ara ha de tornar a competir, guanyar-s’ho tot un altre cop”. I competint, fins fa quinze dies, aquest Barça era el millor.