El millor Barça es nega a donar la lliga per perduda (1-4)

BarcelonaJust quan a Madrid ja tenien a punt les esqueles per començar a enterrar el campió de Lliga, el Barça va aixecar el cap. Dividit en guerres internes, sense fons d’armari ni xarxa de seguretat, l’equip de Quique Setién va jugar el millor partit en mesos. Com si fos un miratge. Com si fos una forma d’engrescar-se amb la Champions, ja que la Lliga, malgrat tot, sembla prou complicada. I també com si fos una broma de mal gust, veient com venia jugant l’equip últimament. Ja fos l’inici d’una reacció o un últim acte de grandesa d’un equip veterà, a Vila-real (1-4) va passejar-s’hi un equip reconeixible, endollat, ambiciós. D’aquells que aconsegueixen hipnotitzar-te, que fan que no deixis de mirar el partit perquè saps que en qualsevol moment pot tenir lloc la màgia. Sense que et distregui una pantalla, un parroquià que crida al bar o un llibre. Futbol total. El Barça de sempre.

Amb l’orgull ferit per un nou triomf del Madrid amb el VAR de protagonista, el Barça sabia que només hi havia un camí, a l’estadi de la Ceràmica: guanyar. Imposar-se per seguir amb opcions, per somiar amb un miracle, per confiar que en algun moment l’equip de Zidane fallarà. Amb 12 punts per jugar i el goal average particular perdut, quatre punts són molts, massa. El Barça segurament acabarà perdent la Lliga per culpa d’aquells tres empats en quatre partits, contra el Sevilla, el Celta i l’Atlètic. Aquells partits en què per moments semblava que l’equip s’endollava però després acabava ofegat. No era el millor escenari per visitar un dels millors equips de la categoria, però el Vila-real va acabar convertit en una joguina en mans d’un Barça que, pensant que ser campió serà ben complicat, es va espolsar de sobre tots els dubtes.

Setién va apostar per un 4-2-3-1 amb tots els veterans a la gespa. Riqui Puig i Ansu Fati, de nou, van quedar convertits en suplents per reactivar l’equip a la segona part. Però la disposició tàctica era diferent. El tècnic càntabre, que també s’hi juga el càrrec, aquests dies, va trobar la fórmula per explotar la millor versió d’Antoine Griezmann, fer-lo jugar per la dreta, just després de deixar-lo dos cops a la banqueta. Per moments, els últims mesos van semblar un malson. Com si aquells dies en què Messi, Suárez i Griezmann no s’entenien no haguessin existit. Com si aquells partits sense ritme no fossin reals. Però sí, el Barça va passar per aquest desert que ara el deixa en segona posició, estirant-se els cabells recordant les errades pròpies i qüestionant-se com és possible que el VAR sempre ajudi els homes de Zinedine Zidane.

Amb Sergi Roberto recuperat com a migcampista, el Barça va apostar per l’abecé del cruyffisme: control del joc, pressió alta després de pèrdua i disfrutar amb la pilota. Ja en els primers minuts una gran internada d’Alba va acabar amb Pau Torres marcant-se el 0-1 quan Griezmann estava a punt per marcar amb l’esperó. El francès, frustrat després d’una temporada que no ha sigut com esperava, tenia ganes de reivindicar-se. I malgrat que Gerard Moreno va empatar poc després, per primer cop va funcionar a la perfecció el trident amb Griezmann, Messi i Suárez. L’uruguaià es va inventar el segon gol amb un xut a l’escaire preciós i, abans del descans, el francès va sentenciar després d’una jugada en què, de nou, Messi va demostrar que la seva prioritat és guanyar, no pas marcar gols ell. L’assistència de l’argentí va acabar amb un toc celestial del francès per sobre de Sergio Asenjo.

El domini blaugrana va ser tan evident que el Vila-real gairebé ni va intentar empatar, derrotat per la màgia del millor Barça d’aquest maleït any 2020. Setién, de fet, va poder fer un munt de canvis a la segona part, per donar descans a Suárez, que tampoc va semblar molt emprenyat per aquesta decisió. Potser perquè ja havia fet un gol. Potser perquè finalment la conjura del vestuari per intentar tancar la temporada de la millor manera ha funcionat. El partit que havia de ser un funeral per al Barça es va convertir en un motiu per creure, amb Ansu Fati marcant el quart gol, com si volgués recordar que ell serà pacient, esperant el seu moment en un equip que, per fi, es va engrescar. Il·lusionant-se, pensant en la Champions. La Lliga, però, sembla perduda. S’han despertat massa tard.