El Barça té més màgia que l’Espanyol

Cap d'esportsL’Espanyol viu una temporada de canvis i ha fet un pas endavant significatiu, però aixeca el cap i el Barça encara és lluny, molt lluny. Massa lluny per permetre als homes de Quique Sánchez Flores lluitar de tu a tu amb un equip que pot unir en pocs metres jugadors com Iniesta i Messi. El Barça va tancar l’any 2016 a la Lliga -encara queda el partit de Copa- golejant un Espanyol que ha perdut els cinc partits que ha jugat contra Luis Enrique (4-1) en aquesta competició. Però a diferència dels altres precedents, el Barça va haver de posar-se seriós i picar pedra durant 65 minuts contra un rival ordenat, valent i amb una proposta de joc destinada a millorar amb el pas de les setmanes. Un bon Espanyol. Però un equip sense la kryptonita capaç de desactivar el joc de Messi i Iniesta. Ningú la té, de fet.

El derbi de la igualtat va acabar marcat per la desigualtat de talent entre Messi i els altres humans. En la jugada del segon gol, l’argentí va esquivar quatre jugadors rivals en tot just cinc metres quadrats, una jugada que mereixia el gol, però que va acabar amb aturada de Roberto, que havia entrat per un Diego López lesionat, i un gol marcat per Luis Suárez que serà recordat pels entrants. Iniesta va driblar dos rivals i la va cedir a Messi, que va tirar una sotana, va fer un cop de maluc, una petita cursa i ja tenia darrere quatre defenses frustrats. Messi sempre va per davant, liderant un Barça que se situa a tres punts d’un Madrid que ha jugat un partit de Lliga menys i que hores abans havia guanyat el Mundial de Clubs al Japó. El Barça no és líder, però sap que les bones sensacions han tornat gràcies a una suma molt fàcil de fer: Iniesta i Messi plegats són sinònim d’espectacle. Són sinònim de bons resultats i de victòries. Encara que davant tinguin un equip que portava 9 partits sense perdre i sense rebre gols. Però al Camp Nou, els blanc-i-blaus en van rebre tres. Luis Suárez en va fer dos, però va compartir els elogis.

L’Espanyol va voler transformar en fets les paraules dels dies anteriors. Demostrar que el club creix jugant amb un estil de joc diferent del que havia ofert l’equip blanc-i-blau al Camp Nou les últimes temporades. L’equip de Quique Sánchez Flores va anar a buscar el Barça, a la recerca de la lluita cos a cos, pressionant directament Ter Stegen quan calia i aconseguint que durant els primers minuts es jugués més al camp del Barça que no pas a prop de la porteria de Diego López. Amb Diop al centre del camp molt agressiu, l’equip blanc-i-blau va incomodar un Barça que apostava per Denis al mig del camp, al costat de Busquets i Iniesta. Però l’equip de Luis Enrique en sap un niu, de física, i tenia clar que si no tenia espais a la seva pròpia meitat del terreny de joc, amb un munt de patrulles visitants intentant aconseguir la pilota, això volia dir que els espais eren més lluny. El Barça, doncs, va ser més vertical: es va estirar, va buscar pilotes llargues cap al seu trident i va obligar els homes de Quique a córrer també cap enrere per donar suport a una defensa que va haver de trobar-se amb Luis Suárez corrent en solitari contra ells en més d’una ocasió.

En un primer temps de molta lluita i poques ocasions, el primer gol va arribar amb un instant de llum d’Iniesta. Mascherano va recuperar una pilota a la seva àrea, l’argentí va tenir clar que havia de donar-la a algú capacitat per convertir una pilota en un regal de Nadal, i Iniesta la va enviar a Suárez amb una assistència llarga que l’uruguaià va fer seva amb un control orientat prodigiós. En un tres i no res, s’havia quedat sol davant Diego López, a qui va superar amb un xut creuat. Va ser gairebé l’única oportunitat d’un primer temps en què abans Messi havia perdonat el primer gol en una contra, esclar. L’atreviment de l’Espanyol va portar el Barça a jugar a la contra. I l’equip de Luis Enrique va entendre el que calia fer i va sacrificar l’estil per guanyar en efectivitat i pragmatisme.

Amb el pas dels minuts el Barça va acostar-se més a allò que sol ser, amb més control de la possessió al voltant de l’àrea rival. L’equip de Luis Enrique va estar especialment concentrat a l’hora de mossegar els turmells rivals quan perdia la pilota i la recuperava ràpidament. En la lluita cos a cos, normalment Mascherano, imperial, i Busquets, se sortien amb la seva, impedint que l’Espanyol s’estirés fins a la porteria de Ter Stegen. El Barça no va fer mai la sensació de patir, però no va aconseguir crear perill clarament fins que Iniesta i Messi es van inventar la jugada del segon. Una jugada que va canviar la percepció d’un duel igualat no gaire brillant, ja que poc després Jordi Alba, que va estar molt actiu durant tot el partit, va fer el tercer.

L’Espanyol, amb orgull, va aconseguir marcar el seu gol en una jugada en què David López, un dels que senten els colors, va creuar tot el camp després d’una recuperació per batre Ter Stegen en el primer xut visitant a la segona part. Quedaven 10 minuts i l’equip de Quique va buscar el segon, cedint uns espais que Messi va convertir en el 4-1, gol que va voler marcar ell amb un toc màgic. Un gol per tancar el derbi amb una rialla, però amb una banda sonora desagradable, entre els insults cap al rival d’una graderia d’animació més pendent de provocar que d’animar.