Barça, Madrid i premsa

Al Barça, dels temes judicials, econòmics o patrimonials se’n fa qüestió d’estat. Pàgines i pàgines d’anàlisi i opinió, mirades acurades sobre detalls interessants que s’allunyen de la realitat esportiva. A Madrid, en canvi, els grills xerriquen. L’entitat madridista va celebrar el cap de setmana una nova assemblea. Una nova catifa vermella per a Florentino Pérez, que governa sense un bri d’oposició ni pràcticament massa crítica. Les opinions en contra només tenen a veure amb el que passa a la gespa, on sempre hi haurà culpables abans que la diana se situï a la llotja. El Madrid té més de 30 milions de pèrdues a la secció de bàsquet. La massa salarial i el deute han crescut. I resulta que Florentino també es va vendre actius per tancar el curs sense pèrdues. Legends i Sixth Street, famosos a Catalunya, van passar de puntetes per la capital espanyola. Massa silencis còmplices.

Està clar que la situació de Barça i Madrid no és idèntica. Al Camp Nou la suor és més freda perquè l’escenari post-Bartomeu era molt més delicat. Però, malgrat això, la diferència de criteri és exagerada. Per què? Perquè són clubs amb una idiosincràsia oposada. Ho porten d’arrel. També perquè la massa social difereix i aquí sempre hi haurà un soci disposat a escodrinyar-ho tot amb lupa (a Catalunya el moviment associatiu i la societat civil tenen una gran força). Però si això passa és també per culpa de la premsa catalana. D’una part. Si aquí el focus s’ha posat en qüestions no esportives és perquè hi ha hagut periodistes compromesos que han fet molt bé la seva feina. La SER com a exemple.

I aquí és on vaig, al tercer punt: al Barça fa massa temps que hi ha una enorme desconnexió amb una part de la premsa. Massa periodistes de primer nivell marcats amb una X per dèries i fòbies personals, per pors i inseguretats pròpies. No entraré en exemples d’altres mitjans, però molts companys poden aixecar la mà i explicar les seves històries. En el cas de l’ARA tot ve perquè al Camp Nou hi ha uns quants obsessionats —crec que Laporta és massa llest per caure en aquestes il·lusions conspiranoiques— a buscar Víctor Font darrere cada línia del diari. Està clar que aquest diari s’equivoca. Com tots. Critiqueu-lo, per descomptat. Però, a mi, ni Font ni ningú m’han donat mai cap consigna —ni a cap company meu— sobre què escriure quan parlo del Barça, i això m’ha permès, no poques vegades, lloar Laporta. Dol que els mateixos que aplaudien el periodisme crític (o l’humor) en l’era de Bartomeu ara reneguin si es fa el mateix amb l'actual junta.