Luis Suárez signa l’acta de defunció del Reial Madrid de Lopetegui

BarcelonaEra el partit ideal. L’hora, el lloc i el dia per deixar el Reial Madrid fet miques, enfonsat a la classificació per darrere d’equips amb un pressupost que no serviria ni per pagar el salari de Gareth Bale. Un clàssic per enlairar-se, amb el liderat ben protegit entre les mans, sobre l’acta de defunció del projecte de Julen Lopetegui. I el Barça no va fallar. En un clàssic que per moments va ser emocionant, després de la reacció blanca en una segona part en què un xut al pal de Modric ho hauria pogut capgirar tot, Luis Suárez va fer tres gols per reivindicar-se. Tres gols per aconseguir, per moments, oblidar que Messi no era a la gespa. Per fer callar els crítics de l’uruguaià, per amagar els deures que encara té pendents aquest Barça i per convertir el Camp Nou en una festa amb una golejada per recordar (5-1).

Una maneta que Piqué va aprofitar per burxar el rival, aixecant la mà amb els cinc dits ben estirats després del gol d’Arturo Vidal, quan Lopetegui ja havia tret la bandera blanca, conscient que el seu últim tren s’havia escapat. A la mateixa porteria on Lopetegui, fa més de 20 anys, va empassar-se uns quants gols del Saragossa en un partit de la Supercopa d’Espanya -partit en què es va decidir que no seria porter al Barça-, el basc va veure com els gols amb segell sud-americà signaven la seva rescissió de contracte, ara qüestió de dies.

El Camp Nou, ensumant la sang, volia una golejada. I va tenir una golejada, tot i que el Madrid no es va deixar dominar a la segona part, quan va arribar a somiar en l’empat. “El resultat no és just, és exagerat pels mèrits fets”, es queixava Lopetegui. Tot i que el marcador ho amagui, el Barça encara necessita millorar, especialment sense el saber fer de Messi. Si la primera part va ser un festival blaugrana, amb un rival perdut que semblava un xai a punt de ser sacrificat; a la segona, amb poc a perdre, els homes de Lopetegui van reaccionar, cedint uns espais que Suárez va aprofitar per convertir-se en el primer jugador des de Romário, el 1994, a fer-li tres gols al Madrid en un clàssic. Amb l’excepció de Lionel Messi, esclar. Messi sempre menja a part.

Amb els mateixos jugadors que havien derrotat l’Inter, el Barça va dominar un primer temps en què Alba, endollat en tot moment, va crear la jugada del primer gol, obra d’un Coutinho preparat per donar la cara els dies importants. Incapaç de lluitar com un col·lectiu, el Madrid va anar oferint facilitats, com el penal de Varane a Suárez, tan clar que pocs van entendre que li calgués el VAR, al col·legiat. Arthur, convertit ja en el soci d’un Sergio Busquets gegant, va dominar el joc amb la col·laboració d’un Rafinha treballador. I al mig, la grapa de Suárez, un home nascut per jugar partits com aquest.

Al descans, el Camp Nou es disposava a veure com davant seu, als seus peus, el Madrid s’anava desfent de mica en mica. El departament de premsa del club blanc ja tenia a punt el comunicat anunciant l’acomiadament de Lopetegui i als bars de mig planeta els escuts del Madrid s’anaven amagant sota jerseis i abrics. Però Lopetegui, sense res a perdre, va apostar per un canvi radical: donar descans a un Varane desconegut, fent entrar Lucas. El conjunt madridista va ordenar-se amb tres centrals i dos laterals llargs, i va agafar endormiscat un Barça que tenia la panxa plena, després del tiberi del primer temps. I gairebé va acabar amb un tall de digestió.

Quan ja als sis minuts de joc de la segona part Marcelo va fer el 2-1, el Camp Nou va entendre que tocaria patir. El conjunt de Lopetegui va fer-se un fart de rondar l’àrea de Ter Stegen, amb xuts al pal i rematades de Bale que mortificaven uns aficionats que no s’esperaven la resurrecció madridista. Però aquest Madrid enyora l’efectivitat de Cristiano, tal com el Barça enyora el caràcter de Messi. I un tornarà aviat, però l’altre no. I si Benzema es fa un fart de fer metres, però no xuta, al Barça Suárez va penjar-se totes les medalles demostrant que ningú dispara com ell, quan els partits es converteixen en una ruleta russa, com a la segona part.

Així com els ulls de Lopetegui eren els d’una persona moixa que intenta enganyar-se a ell mateix amb discursos positius quan sap que Florentino remou el mercat buscant un nou tècnic, els ulls de Suárez poden arribar a fer por, quan pressiona, quan mossega, quan protesta. Amb l'ajuda d'un Sergi Roberto sempre endollat quan juga contra el Madrid, Suárez va ser el centre d'atenció. Amb un cop de cap deliciós, sense aixecar els peus de la gespa, va fer el tercer. I acaronant la pilota per sobre de Courtois, en una contra, va fer el quart. Tres gols, la setmana que ha sigut pare per tercer cop, per escriure el seu nom a l’Olimp de jugadors que han deixat la seva signatura en un clàssic destinat a ser recordat, especialment quan Arturo Vidal, que havia entrat en els últims minuts, juntament amb Semedo i Dembélé, va fer el cinquè. El xilè, que continua sense ser titular, podrà dir que va marcar-li al Madrid el dia que el regnat de Lopetegui va quedar vist per a sentència, entre burles de la graderia i mostres de complicitat d’un Barça que va demostrar per sobre de tot que jugar sense Messi serà molt dur, però potser no serà un drama. Potser, esclar.