Un clàssic sense gols i un Barça orfe de joc
BarcelonaEl clàssic va acabar sense gols, però si algú en va sortir reforçat va ser el Madrid. Orfe de joc, el Barça es va deixar dominar en un clàssic frustrant en què l’equip de Valverde no va saber, o no va voler, controlar el joc. La bona defensa blaugrana i la poca punteria blanca van evitar mals majors en un partit que es va poder jugar amb normalitat, tot i els incidents fora del Camp Nou. El poc joc, però, va ser cosa dels visitants.
Valverde, que no va poder fer sortir el seu equip de gala perquè la febre va deixar fora de combat Sergio Busquets, es va limitar a donar la pilota a Messi, que té un olfacte animal per detectar els defectes del rival. I el taló d’Aquil·les del Madrid era a l’esquena de Carvajal, que no podia aturar Jordi Alba perquè Gareth Bale no l’ajudava. La millor ocasió blaugrana, de fet, va seguir una recepta coneguda que els rivals mai saben aturar, amb Messi connectant amb el seu soci Alba. Però el lateral va perdonar sol davant de Courtois. Però era el Madrid qui mossegava més, perdonant tant a l’hora de rematar centrades laterals -una la va treure de la línia de gol Piqué- com amb dos xuts de Fede Valverde. El joc el posava el Madrid, i l’electricitat, un Barça vertical que no es va sentir còmode en cap moment, malgrat jugar acompanyat per una afició que no va defallir.
El Camp Nou, de fet, va ajudar tant els seus jugadors, que fins i tot l’acció de Tsunami Democràtic, amb el llançament de pilotes de platja als deu minuts de la segona part, va servir per aturar els atacs d’un Madrid que de mica en mica s’anava fent més gran. L’estadi va passar de la il·lusió de veure un triomf que hauria certificat el liderat en solitari a la Lliga a l’angoixa de veure com l’equip anava cedint metres, anava retrocedint, encomanant-se a les contres. El Barça va onejar la bandera blanca al mig del camp i el va entregar al rival, i va posar una espelma al seu trident. Confiava que, en alguna contra, Messi i companyia trobarien el camí del gol. Orfe de joc, el Barça va viure de l’ordre defensiu, amb un Piqué imperial, i de les curses de Griezmann i Messi. Massa poca cosa per guanyar un clàssic. Massa poc joc per a una plantilla com aquesta.
No va ser un clàssic còmode, no. Tot el soroll sobre què passaria fora del camp va tapar durant dies el debat tàctic. I el duel de pissarres el va guanyar Zinedine Zidane, que es va imposar a través del joc, amb el talent del jove Fede Valverde com a destacat. Per aturar-lo, l’altre Valverde, Ernesto, va fer el que sol fer quan pateix. Cridar Arturo Vidal per posar-lo al mig del camp amb cara de pocs amics i arraconar al lateral Sergi Roberto. Amb el xilè, el Barça va defensar millor la seva àrea, tot i que continuava sense la capacitat d’espantar un Madrid que havia entès a la perfecció que el destí havia dibuixat una oportunitat única per fer molt de mal al seu etern rival. Bale, de fet, va arribar a marcar, però en fora de joc.
Ansu, pocs minuts
Mentre a fora del Camp Nou cremaven contenidors, a dins era el Barça qui se socarrimava veient com el Madrid sortia reforçat pispant-li la pilota al Camp Nou. Una heretgia, una ferida. Però el Madrid, tal com ha demostrat altres cops aquesta temporada, té més joc que no pas efectivitat. Però el Madrid, amb faltes o ajudes defensives, va saber aturar Lionel Messi lluny de l’àrea, on no pot marcar diferències. Zidane, quan va olorar que els seus homes començaven a pagar l’esforç físic fet per recuperar un munt de pilotes, va donar minuts a Isco i Rodrygo, mentre que Valverde, prudent, mantenia més de quinze minuts Ansu Fati escalfant a la banda. El jove guineà acabaria tenint poc menys de deu minuts, sense poder revolucionar un clàssic destinat a acabar sense cap gol cridat, sense cap porter batut, sense un líder solitari. Però el Madrid se’n va anar sabent que havia perdonat, que havia sigut millor. I el Barça es va ficar al llit preocupat, celebrant no haver pres mal. L’equip de Valverde va perdre en el joc, però no en el marcador. Un petit consol en una nit fosca en què, davant la seva afició, el Barça no va saber manar. No va saber jugar. Només va saber competir defensant-se.
