Al Barça li toca patir per tornar a ser líder (1-0)

BarcelonaNo fa gaire el Barça aixecava la vista i veia com el Reial Madrid s’allunyava a la classificació, amb un coixí de vuit punts sobre els homes de Hansi Flick. Ara el tècnic alemany mira cap endavant i no hi veu ningú, ja que tots els rivals el segueixen a la classificació. El Barça, després de les ensopegades del Madrid i l’Atlètic, sabia que si aconseguia derrotar el Rayo Vallecano recuperaria la primera posició. I així va fer-ho, tot i que va tocar pedra, contra un bon rival com és l'equip entrenat per Iñigo Pérez (1-0). Unes setmanes després el Barça torna a manar a la Lliga, però després d’un fart de patir en un partit en què va mancar constància. Els campions han de saber guanyar també quan no tenen el dia, oi?

Més gana que abans d'una calçotada: els apunts en calent del Barça-Rayo

No va ser el millor partit de l’equip de Flick. No ajudava ni l’horari, un dilluns a la nit, ni la fredor d’un estadi orfe d’animació, més enllà dels càntics de quatre turistes o quatre joves engrescats. A la gespa, els jugadors s’han de buscar la vida sols, sense el suport que altres conjunts tenen de graderies que collen i animen quan et sents una mica perdut. Al Barça, de fet, cal saber guanyar i jugar bé es canti o no es canti. S’animi o no s’animi. La clau de volta sempre ha estat el joc i la pilota, i l’equip de Flick va sortir ben endollat el dia que el tècnic alemany, fidel a la seva puntualitat germànica, va deixar a la banqueta Kounde, ja que el francès suposadament va fer tard a la xerrada tècnica. La presència d’Hèctor Fort a la banda era l’única novetat en un equip que, de mica en mica, comença a ser aquell que Flick prefereix. És a dir, amb De Jong ja per davant de Casadó, i amb dos bons amics, Gavi i Pedri, plegats al centre del camp.

El plantejament de sortida del Barça era intentar fer mal a l’empordanès Pep Chavarria amb els atacs d’un Lamine Yamal que cada dia deixa dues o tres jugades que la major part de futbolistes mai podran arribar a fer a Primera. Agafa la pilota i va trencant la cintura de defenses adversaris amb una facilitat sorprenent. Els adversaris tenen por de fer-li falta, tenen por de la seva màgia. Els hipnotitza, amb el seu talent. El jove de Mataró va començar el partit entremaliat, amb Alejandro Balde acompanyant-lo a l’altra banda amb les seves curses verticals. Els primers minuts van ser un monòleg blaugrana, decidits a tenir tot el protagonisme i tota la possessió. El Barça no deixava parlar el Rayo, com fan els polítics experimentats als debats electorals. El gol semblava qüestió de temps, tot i que la manca de punteria de Raphinha i Lewandowski en algunes ocasions van evitar el primer crit d’alegria. Al final arribaria en una errada de Pathé Ciss, que en perdre la possessió defensant un córner, va agafar per la cintura Iñigo Martínez. Penal clar i Lewandowski no perdonaria i enganyaria Batalla.

Però després del gol, el partit va canviar. I va aparèixer el Rayo que se sol veure cada cap de setmana. El conjunt de Vallecas és un regal per a la Lliga. Poc pressupost i pocs noms de renom, però un tècnic, Iñigo Pérez, valent. Un equip que juga i deixa jugar, amb ambició, que venia amb tot just dues derrotes en tots els partits jugats fins ara fora de casa. L’equip de Vallecas, amb De Frutos i Isi imperials, acabaria, amb raó, enfadat amb l’àrbitre del partit, que no va xiular un penal quan Hèctor Fort va agafar la samarreta de Nteka en una rematada. Després no donarien com a vàlid un gol de De Frutos en una jugada dubtosa. L’exjugador del Llevant estava en posició legal, però Nteka, en fora de joc, bloquejaria Iñigo Martínez. Una d’aquelles accions en què quan t’ho xiulen en contra, t’estires els cabells. Una acció interpretable que li va sortir cara al Barça. Sortosament, Szczęsny va fer una gran aturada.

Pedri, amb màgia

Flick va acabar el primer temps amb cara de pocs amics, veient com el Rayo li pispava la pilota amb insolència, sense por. L’alemany sabia que calia canviar el guió per evitar prendre mal. I qui també semblava entendre-ho era Pedri, que anava deixant detalls individuals, en la seva pugna per controlar el matx. De Jong, en canvi, semblava una mica perdut. No és una novetat. Flick, cada cop més mosca al veure com no arribava el segon gol, va fer entrar Kounde i Olmo per Hèctor Fort i Gavi, per tal de guanyar pes. El Barça no aconseguia fer arribar la pilota a Raphinha i Lamine Yamal, ja que els madrilenys havien entès que la millor forma de defensar aquests jugadors era evitant que els arribés la pilota. Els canvis, però, van fer créixer el Barça. Olmo aconseguia entrar dins de l’àrea rival i, amb Kounde darrere, Lamine Yamal es va reactivar una mica en un escenari on el partit s’anava trencant.

Quan més falta feia, el Barça va saber recuperar la pilota, i va aconseguir que fes la sensació que si havia d'arribar un gol, fos local i no pas visitant, tot i que De Frutos va tenir a tocar el gol de l'empat en el minut 90 en una errada defensiva massa evident d'un equip que va madurant, però encara comet pecats de joventut. El Barça ja torna a ser al capdavant, però. Fa poc semblava impossible, però aquest equip avança amb pas ferm. A vegades enamora i altres dies, fa el que toca, guanyant sense recollir grans elogis. Partits que decideixen títols, com aquest, un dilluns de febrer.