El Barça conquereix Torí i es torna a fer respectar a Europa (0-2)
Enviat especial a ToríEl Barça comença a veure la llum al final del túnel. Imponent en el joc, però sense punteria dins de l’àrea, l’equip de Ronald Koeman va sotmetre la Juve a casa seva, en un estadi on fins ara només sumava decepcions (0-2). Un triomf tan merescut com necessari, després dels últims resultats a la Lliga. L’equip va anar fent-se gran a mesura que avançava el partit, oblidant aquelles èpoques, no tan llunyanes, en què jugar fora de casa a Europa costava molt. Koeman ja té el seu primer gran triomf. I treballar així és més fàcil. El camí per passar als vuitens de final ja està obert de bat a bat per a un equip que hauria pogut fer molt de mal a una Juve sense resposta.
El Barça necessitava tancar ràpid la ferida del clàssic, tan propera i tan llunyana a la vegada. En tot just quatre dies hi ha hagut temps per veure com plega un president que va anunciar, en el seu discurs de comiat, que el projecte d’una Superlliga europea continua endavant. Una Superlliga on hi hauria tant la Juve com el Barça, dos vells coneguts que avui en dia intenten avançar per aigües remogudes. Ni l’equip d’Andrea Pirlo ni el de Ronald Koeman s’acosten a la idea que tenen al cap els dos tècnics a causa de les baixes, un calendari estrany i l’eterna pressió que carreguen els clubs grans a l’esquena. El resultat va ser un partit entretingut, en què el Barça va reaccionar amb orgull i va posar contra les cordes una Juve sense el control del joc que solia tenir el seu entrenador quan era futbolista. Només la manca de punteria va mantenir obert un partit en què la porteria defensada per Szczesny es va anar fent petita per als jugadors del Barça.
Koeman va saber endollar el seu equip explorant nous camins sense haver de desdir-se de les seves apostes. Per primer cop aquesta temporada, la connexió entre Messi i Griezmann va funcionar en un Barça alegre, per moments exuberant, que va saber protegir-se quan els italians atacaven. Però la manca d’efectivitat va convertir un partit que hauria pogut ser una golejada en un thriller. A la Juve, com passa amb el Madrid, mai la pots donar per morta. Quan menys t’ho esperes, s’aixeca del fons de la tomba i et clava un bon ensurt. Koeman va donar minuts a Miralem Pjanic i va treure de l’ostracisme de la banqueta un Griezmann que és tot bones intencions però que no troba el camí del gol. Com si estigués maleït. Koeman també va insistir amb Pedri, una aposta que li va funcionar, perquè el jove canari va anar creixent en el partit, sense por de l’escenari, sense notar la pressió. El seu joc va ser un regal per als barcelonistes, tot alegria.
Araujo, lesionat
L’equip va estar fort mentalment, aïllat del desgavell institucional i amb un Messi omnipresent, i va saber sobreviure a la baixa de Piqué, absència que deixava una defensa de circumstàncies amb Lenglet i un Araujo que va lesionar-se abans del descans. De Jong, doncs, va acabar fent de defensa central en una segona part en què Koeman va entendre que la millor manera de defensar-se era amb la pilota, atacant. No ho havia fet a la primera part, ja que el nou Barça no és fidel a una sola idea. Amb el pas del temps, l’equip abandona la passada horitzontal per coquetejar més amb les verticals. És un Barça feliç quan pot córrer, que ja no s’estira els cabells si perd la possessió de la pilota. Un Barça híbrid. Malgrat que Koeman va donar la titularitat a Pjanic al costat de De Jong, sacrificant de sortida un Busquets que va entrar a la segona part, el Barça no va manar des del control del joc durant els primers 45 minuts, quan ja va desaprofitar un grapat d’ocasions de gol. Només va aconseguir marcar l’home que no segueix cap llei, que viu en llibertat. Un Ousmane Dembélé que va atrevir-se a xutar des de la frontal després d’un canvi de joc deliciós de Messi, amb la sort que la defensa bianconera va desviar la pilota. Només de rebot va poder marcar un Barça que faria bé de començar a estar més encertat de cara a porteria.
La Juve, que també tenia baixes en defensa, va mossegar de tant en tant gràcies a Morata, que va arribar a marcar en tres ocasions, però totes tres en fora de joc. L’equip piemontès, però, va anar desapareixent del partit, especialment en una segona part en què el Barça va saber tancar els italians imposant un ritme alt, trobant espais entre línies i perdonant. Al futbol, a diferència de la vida, no està ben vist perdonar. Cal ser cruel, marcar tants gols com es pugui i no mirar enrere. Però Dembélé en va fallar dos; Griezmann, tres, i Messi, un grapat. Cada acció, construïda amb amor i talent, acabava amb una mala resolució que mantenia amb vida la Juve. Koeman va acabar apostant per Ansu Fati, que va encarregar-se de forçar el penal que va permetre a Messi, finalment, firmar la sentència en el minut 90. Un triomf que sembla anunciar un futur millor, una nova època sense fantasmes. Com si després dels canvis a la llotja també poguessin arribar canvis al terreny de joc, amb un equip respectat a Europa.