Ànimes en pena defensant la samarreta del Barça

És l’únic futbolista que va treure de polleguera una mica els jugadors del Reial Madrid, que van tenir una de les nits més plàcides dels últims temps. L’únic que va intentar rebel·lar-se contra l’apatia generalitzada dels seus companys, topant i rascant amb qui es creués per davant seu. Segurament Fermín López és dels que més van sentir la dolorosa derrota contra l’etern rival a la Supercopa. Perquè porta mitja vida al Barça, des que va arribar-hi l’any 2016 amb 13 anys. És l’únic que es va salvar del naufragi.

A Riad, el Barça va ser un equip sense ànima. Deambulava. El seu cor ni bategava. Va ser pla. Insípid. Dòcil. A la incapacitat de generar futbol i els errors de concentració defensius, dos segells d’aquest equip aquesta temporada, s’hi va sumar probablement el pitjor pecat de tots: els futbolistes van ser submisos.

En aquest equip, i no és qüestió només del que va passar diumenge a la Supercopa d’Aràbia Saudita, hi ha molt poc caràcter i encara menys lideratges. El Barça defensava a dos metres; els jugadors del Madrid tocaven amb tranquil·litat i habilitat els seus velocíssims puntes sense sentir-se pressionats: va ser un suïcidi col·lectiu.

Compareu la pressió d’uns i altres. El Madrid no va tenir cap problema en protegir-se en bloc baix i evidenciar les deficiències dels de Xavi a l’hora de generar futbol malgrat tenir dos migcampistes de gran talent com Pedri i Gündogan, i un repartidor a domicili –molts quilòmetres sense sentit– com De Jong. Però quan els d’Ancelotti es decidien a apujar línies i dificultar la sortida de pilota blaugrana, el Barça es desfeia com un terròs de sucre: després de dos anys a la banqueta Xavi no ha millorat els mecanismes més bàsics que es pressuposaven a un tècnic del seu renom. En canvi, quan els catalans intentaven pressionar, el Madrid sortia tocant sense problemes. Això no és el que va prometre Xavi. La idea d’equip en construcció que repeteix fins a l'avorriment el de Terrassa ja no és creïble. Fa falta un canvi brusc de guió o l’any es farà llarg, però sobretot avorrit.

Pel que representa, perquè la Lliga de l’últim curs l’avala, i perquè els projectes s’avaluen al juny, Xavi ha d’acabar la temporada sense que Laporta el fulmini. El 30 de juny ja tocarà passar comptes. I no pas pels resultats ni els títols. A Xavi se l’haurà de valorar pel que transmet l’equip i, de moment, a cinc mesos perquè el rellotge s'aturi, després de dos anys de projecte, aquest Barça no té ni amor propi ni futbol.