Lluís Cortés: “Tots els rumors sobre la meva sortida del Barça són falsos”

BalaguerVa tocar el cel la temporada pasada i ara Lluís Cortés (Balaguer, 1986) enceta una nova etapa al capdavant de la selecció femenina d'Ucraïna. El seu adeu va ser sobtat i va aixecar força polseguera. El tècnic català obre les portes de casa seva a l'ARA per reflexionar i compartir les seves noves sensacions a la banqueta i reivindicar-se.

Com et sents ara tornant a agafar un equip després d’haver marxat del Barça?

— Tornar al camp a entrenar i sentir-te entrenador és una sensació molt bona. És veritat que jo necessitava descansar, desaparèixer un temps i prendre'm tres o quatre mesos de descans. Però tornar-ho a tenir et fa sentir molt bé. M'he trobat gent molt predisposada a aprendre, a escoltar-nos. Per a ells tot és bastant nou perquè hem d'entendre el nivell que té ara mateix Ucraïna i tot el context que envolta l’equip. 

Com t’arriba la proposta?

— A través d'un representant que envia la Federació d'Ucraïna per fitxar-me. El president em vol a mi, ja que vol fer un projecte de desenvolupament del futbol femení al país de cara a l'Eurocopa del 2025. Ell vol comptar amb qui per a ell és el millor, i a més sap que no tenia equip. Quan l’agent contacta amb mi, d’entrada li dic que no. M’arriba als dos mesos i mig i jo volia prendre’m tres mesos de descans. El vaig avisar que fins a l’1 d’octubre jo no parlaria amb ningú. Van tornar a contactar amb mi i l’oferta era molt més bona, no podia dir que no. 

Què t’ofereixen?

— Jo els poso dos condicionants i ells els accepten. El primer és que vull continuar vivint a Balaguer, perquè crec que és el que necessito ara. El segon és que si m’arriba l’oferta d’un club, em deixin sortir l'endemà sense cap compensació ni problema. Entenc que és un projecte fins al 2025, tot i que tingui firmats només dos anys de contracte. Però si surt una oferta que és prou atractiva en un moment en què jo ja tinc ganes de tornar al dia a dia d'un club, ho puc fer. Això em permet seguir entrenant, tenir la part de gestió que sempre m’ha agradat, i encaixar la conciliació familiar. 

L'staff el tries tu?

— Jo quan marxo del Barça, al Rafel, al Jonatan i a l'Uri, que són els tres assistents que depenien de mi, els aviso que ja marxaré però que ells segueixin al Barça. I que si els ofereixen ser el primer entrenador, que ho agafin. Era un equip guanyador i era una oportunitat molt bona. Havien de dir que sí. Jo no tinc intenció d'entrenar aviat quan surto del club i llavors tampoc els puc oferir una feina a curt termini. Quan em surt l'opció d'anar a entrenar a Ucraïna, deixar l'equip a mitja temporada és més complicat i té un punt de poca ètica professional. Llavors va ser quan vaig buscar gent de fora.

¿T'atrau gaire la part de crear un projecte des de zero?

— És un gran al·licient i el que realment fa atractiu aquest projecte. A vegades quan entres en una dinàmica de club, on ja hi ha molta gent amb contracte, tant de jugadores com de staff, vas molt condicionat. No és fàcil. Potser necessites dos o tres anys, d'adaptació i per poder construir a la teva manera. En la selecció, en canvi, el missatge del president va ser: "Lluís, el que tu vulguis".

Quan arribes a la banqueta del Barça, en certa manera, també era encetar una nova etapa, no?

— Sí, però al Barça hi havia una necessitat d'immediatesa. Era el millor equip i no estàvem guanyant res, i necessitàvem resultats. Hi havia un punt de pressió.

Agafes les regnes de l'equip en aquesta situació de frustració del club, de tenir un bon equip però no obtenir resultats.

— Pel que fa a l'autoritat no hi va haver cap problema, ja que les jugadores van acceptar el meu canvi de rol. Vaig passar de ser l'assistent a ser el primer entrenador i elles ho van acceptar de seguida, igual que va passar amb els meus companys de l'staff. Passes de ser un igual a estar per sobre seu per prendre decisions.

¿Part del triomf d'aquest vestidor parteix de la convicció que hi havia per aconseguir-ho?

— Vam canviar moltes coses però sobretot vam canviar la mentalitat. Vam passar de ser un equip bo a ser un equip campió. Això passa per canviar com ho enfoques tot. Per exemple, els plantejaments dels partits ja no eren com contrarestar el rival, sinó com ser nosaltres mateixes. Aquest canvi de mentalitat és cert que implica un desgast, que no és gens fàcil. Al principi costa canviar l'enfocament dels partits, dels entrenaments, per buscar la millora de cada jugadora. Per exemple, Alexia havia d'entendre que era una jugadora que tenia opcions de guanyar la Pilota d'Or. Però primer s'ho havia de creure ella.

¿Va ser més complicat instaurar aquests canvis o mantenir-los?

— És molt més complicat mantenir-ho perquè els éssers humans tenim la tendència que, quan aconseguim una cosa, ja ho tenim i et falten al·licients per tornar a aconseguir-ho. Jo sempre dic, i n'estic convençut, que aquest equip seguirà guanyant perquè hem aconseguit una mentalitat molt guanyadora i que això, com a mínim durant 2 o 3 anys, es mantindrà.

Què era més complicat, implementar l'estil de joc, el famós ADN Barça, a tota la plantilla o la feina de coach del dia a dia al vestidor per mantenir la tensió competitiva?

— Tot una mica, però potser a nivell de joc no era tan difícil perquè és una idea de joc molt xula, que és molt fàcil vendre-la entre les jugadores. Quan veus que amb aquesta manera de jugar guanyes partits, fas molts gols i t'ho passes molt bé, això es ven sol. Jo recordo reunions amb jugadores per fitxar-les on el que més valoraven del Barça era que les jugadores s'ho passen molt bé. L'altra part de mantenir tensions, gestionar vestidor, repartir minuts... potser és el que és més complicat en un vestidor d'aquest nivell.

Com definiries el vestidor del Barça?

— És difícil posar un adjectiu a un vestidor tan divers, però el que sí que diria és que és un equip campió. És un conjunt que encara vol guanyar més. Potser algun dia s'acaba, però de moment encara és un equip campió. Sí que és veritat, però, que hi ha mentalitats molt diferents. Si totes fossin hipercompetitives, tampoc seria bo. Si alguna posa pausa algun dia, ja va bé. O si totes tinguessin orxata a la sang, tampoc aniria bé. Trobar l'equilibri és la clau.

¿Per a tu la temporada passada va ser agredolça pel fet d'haver acabat marxant?

— No, per a mi és una temporada molt bona. Ho guanyem tot, i si és un pèl agredolça és per no haver guanyat la Supercopa. Va ser un partit que se'ns va escapar quan no hauria d'haver estat així. No ho és pas pel fet d'haver decidit marxar. Són situacions que es donen. Jo, des del primer dia que vaig ser entrenador, deia als meus amics i família que no seria entrenador del Barça tota la vida. Sabia que ho deixaria en algun moment i la sort ha sigut que ho he pogut decidir i no m'ha fet fora el club [riu].

¿El club no et va convidar a marxar, doncs?

— Jo vaig parlar amb Markel Zubizarreta i li vaig dir que pensava que el millor era canviar. Està clar que dins del vestidor hi havia jugadores que estaven a favor meu i que estaven amb mi a totes, i d'altres que no. Això és normal quan has de prendre decisions i arriba el final de la temporada. Tret d'això, a mi el club mai em va dir que jo havia de plegar. Jo parlava molt amb el Markel i amb les jugadores i vaig acabar veient que jo necessitava temps i desconnectar. Arriba un punt on veus que també hi ha alguna jugadora que tampoc està amb tu i que serà difícil al juliol tornar a començar i convèncer les jugadores per aconseguir tornar a guanyar-ho tot, que és el mínim que se'ns demanaria aquest any.

Quan et comences a plantejar deixar de dirigir l’equip? 

— Quan guanyem la Champions. Quan jo vaig entrar al Barça, que no havien guanyat res, amb les jugadores havia comentat que seria l'entrenador fins que guanyessin la Champions. “Quan guanyem la Champions, aquí us quedareu”, els deia de broma. Va arribar aquell dia i els dies següents i la pregunta era: i ara què? En vaig parlar amb alguns amics i em deien que estava boig. Va ser un any molt complicat amb la pandèmia. Va ser horrorós. Jo crec que la gent no és conscient del que suposava ser entrenador del Barça en temps de pandèmia. Vaig adquirir una responsabilitat molt gran per no contagiar ningú de l'equip i al final això comporta que es redueixi al mínim la teva vida social i que passis moltes hores amb la gent de l’staff i de l'equip. Això també fa que et carreguis molt. A més, personalment passes per situacions de la teva vida que no són agradables. Tot això em fa pensar que la millor opció és posar-hi fi.

¿T’hauria agradat sortir d’una altra manera? 

— M'hauria agradat que hagués marxat i tot s'hagués normalitzat molt més. 

¿Vas viure aquells últims dies com un motí de les jugadores? 

— No. Són reunions que es fan. Algun mitjà va explicar coses que no eren certes i es deien noms de persones que no eren en aquestes reunions. Tampoc ho vaig viure com a motí. Elles estan en una reunió on exposen la seva situació igual que jo em reuneixo amb Markel i li explico la meva. És quan veig coses que em porten a prendre la decisió. 

Van sortir molts rumors sobre tu. Relacions amb jugadores, enemistats… Cap d’ells és cert?

— Tot i la desconnexió, em van arribar tots aquests rumors. Al final veus que no tenen cap fonament, cap sentit, i l'única cosa que poden fer és mal. Fa que em puguin posar una etiqueta d'una cosa que no soc. Però tampoc podria sortir a defensar-me d'una cosa que jo no he fet. No té cap sentit. Crec que el més important és que estic amb la consciència tranquil·la i ja està. Tots els rumors sobre la meva sortida del Barça són falsos.

Molta gent va destacar que les jugadores no et van enviar cap missatge a les xarxes acomiadant-se de tu. 

— Hem d'aprendre que no només existeix el que es fa en públic. Hi ha jugadores que sí que em van escriure per privat.

Passats uns mesos, ¿tornaries a prendre la mateixa decisió?

— Totalment. 

No et vas poder acomiadar de la gent. Per què? 

— Potser no ho vam fer bé ningú, però jo em volia esperar a l'últim dia per dir-ho. No volia anunciar-ho abans i que condicionés les coses, que es comencés a especular amb els entrenadors. No volia un homenatge, tampoc calia. Al final el meu millor homenatge era guanyar el que vam guanyar. Jo necessitava desaparèixer, estar tranquil. A mi em pagaven per guanyar i ho vaig fer. La feina estava feta. Al final, la meva relació amb el club és molt bona. L'altre dia, per exemple, Laporta em va escriure quan es va fer públic que entrenaria a Ucraïna. No hi ha mala maror per res. 

¿Et va sorprendre el nomenament del Jonatan? 

— El més fàcil era seguir amb algú de dins, era l'aposta segura. Pel que sé, s'està fent més o menys el mateix. Quan hi ha unes bases que funcionen, el millor és no canviar massa cosa. El perquè el Jonatan i no el Rafael, això ja li has de preguntar a Markel. Jo això ja no ho sé. 

¿Creus que la Lliga professional arribarà en algun moment? 

— Quan parlo de desgast i de coses que cremen, parlo de tots els nivells. Jo porto des dels 16 anys entrenant al futbol femení i veus que vas fent però que no acabes de fer el pas. Ja no sé si és un tema que no interessa o hi ha alguns estaments que no ho veuen clar, o si hi ha persones amb poder dins d'aquests estaments que no volen que passi. No sé qui és el que no vol però és algú amb molta força a qui no interessa aquest pas del futbol femení. Ara és el moment de fer el pas, però quan tots volem la nostra part del pastís i no ens agrada compartir-lo és quan hi ha problemes. Crec que hi ha interessos més enllà del terreny de joc, i no pas per les jugadores. No s'està mirant per elles.