Torí contra la condescendència
El Barça d’Alexia, Aitana i companyia s’ha convertit, per a una bona part dels culers, en una mena de substitutiu màgic del primer equip masculí, que els últims temps –tret del fastuós 0 a 4 del Bernabéu– és una font de frustracions i maldecaps. Alguns, fins no fa gaire, menyspreaven el femení i ara no és que hi creguin, però el tsunami els ha passat per sobre sense que s’hi hagin pogut resistir. Veure-les jugar és com reconnectar amb les essències del gaudi futboler més plaent: és el camí més curt cap al confort i l’alegria. Com quan vols alienar-te de la realitat pantanosa posant a Netflix aquella sèrie que t’agrada tant, perquè saps que és la via directa cap al benestar emocional. Doctor, aquí té el meu braç, posi’m la xeringa i faci’m oblidar aquest dolor insuportable.
Torí està a punt de viure el punt culminant d’una temporada en què el fenomen social ha explotat del tot per ser una màquina de projectar referents. Després d’omplir el Camp Nou dues vegades, de batre rècords destacats mundialment i de demostrar que el triplet no les ha adormit, el barcelonisme envairà la ciutat italiana per certificar que ara la bandera de l’avenç és blaugrana. El simbolisme de la final és innegable, perquè les vitrines de l’Olympique de Lió són de dinastia consolidada. Quan van guanyar la primera Champions de les set que tenen, el 2011, el Barça encara no havia començat la professionalització per somiar amb Europa. Les franceses sempre van ser el mirall i, el 2019, també l’espina clavada que va servir de punt d’inflexió per fer el salt de gegant. Guanyar-les ara seria escenificar definitivament un canvi d’ordre al continent.
El relat eufòric que s’ha instal·lat al voltant del Barça, però, té un punt de perillós. Hi ha moments en què el desconeixement dels neòfits que han pujat al carro del femení els últims mesos fa que es doni el títol per descomptat. Com si fos bufar i fer ampolles, amb una mena de facilitat insultant. Com si no costés molt arribar fins aquí. Com si guanyar la Champions fos normal quan, fins no fa gaire, era una quimera. Com si es pogués obviar que el partit, a priori, ha de ser igualat pel nivell futbolístic de les unes i les altres. Com si tingués tot plegat un mèrit més mal·leable i relatiu que una final de Champions jugada per homes. Com si això fos una festa i no una batalla que s’ha de lluitar des del primer minut. Que la mirada condescendent d’alguns no ens distregui del que s'està a punt de lliurar al Juventus Stadium.