Salma Paralluelo: "Haver perdut dues finals contra el Lió et fa tenir set de revenja"

BarcelonaAmb 18 anys va decidir que entre l'atletisme i el futbol es quedava amb el segon i amb 20 anys ja ha guanyat un Mundial i una Champions (el 25 de maig disputarà una altra final) i ha pujat al podi de la Pilota d'Or. La carrera futbolística de Salma Paralluelo (Saragossa, 2003) avança tan de pressa com la seva gambada en un terreny de joc. No és gaire amant del focus mediàtic, però les seves aptituds futbolístiques descomunals fan que centenars de nenes i nens somiïn amb fer el mateix que ella amb una pilota als peus. En aquest sentit, Salma és l'ambaixadora de Just Eat en el projecte Cómete el juego, que aquest any ha destinat 40.000 euros al futbol base femení estatal.

Surts a córrer per desestressar-te més enllà dels entrenaments amb el Barça?

— Sí, el calendari de vegades no em deixa espai per fer-ho, però de tant en tant surto a córrer perquè m'agrada. Si tingués més temps ho faria més i en gaudeixo.

Pots sortir a córrer sense que ningú et pari?

— Si vaig molt de pressa no em veuen [riu]. Intento anar a llocs apartats per poder anar al meu aire, però sempre hi ha l'opció que et reconeguin. És el que hi ha, suposo.

Aquest estiu disputaràs uns Jocs Olímpics amb la selecció espanyola de futbol. ¿Fa uns anys anar a uns Jocs ho tenies més al cap com a atleta que com a futbolista?

— Sí, totalment, la veritat. Tenia el somni d'anar als Jocs Olímpics i al final hi podré participar. Quan ens vam classificar amb la selecció vaig parlar amb qui va ser el meu entrenador d'atletisme, que m'havia escrit un missatge. Va ser molt bonic.

T'ha picat la curiositat per saber quina marca faries ara a les teves especialitats, els 400 metres llisos i els 400 tanques?

— No, faria una marca molt dolenta, segur [riu]. Les condicions que has de tenir en el futbol són molt diferents.

Alguns analistes van considerar que una de les coses que li va faltar al Barça a la final de la Champions perduda davant l'Olympique de Lió el 2022 va ser la profunditat. Precisament, és un dels aspectes que aportes a l'equip gràcies a la teva velocitat. Al vestidor ja esteu parlant de la final del 25 de maig o encara esteu de celebració per la Lliga?

— No hem començat a parlar del Lió. Ara tenim dos partits de Lliga [avui divendres davant l'Athletic Club i dimarts davant l'Eibar] i la setmana que ve la final de la Copa de la Reina [el 18 de maig davant la Reial Societat]. Evidentment, tenim la Champions al cap, però intentem anar dia a dia. La setmana que toqui jugar la final de la Champions ja ens hi posarem a fons.

Imagino que deu ser complicat centrar-se en el dia a dia quan l'entorn mediàtic us parla recurrentment de la final amb el Lió.

— Evidentment, és difícil. Al final quan tens un objectiu tan gran sempre se te'n pot anar el focus allà. Però és el que et dic, intentem guardar les energies per a aquella setmana, que serà molt maca i molt intensa. Abans tenim un altre objectiu que ens havíem marcat i que podem assolir, la Copa de la Reina.

Com aconseguiu la motivació suficient per sortir a guanyar cada partit en l'àmbit estatal quan no pareu de guanyar-ho tot?

— Suposo que és una cosa que es contagia. En aquest equip mai ha fallat l'ambició de voler anar a més. Es pot guanyar més o menys, però l'objectiu sempre és millorar, jugar millor, crear més ocasions, sentir-se bé al terreny de joc, centrar-se en el futbol i el creixement que hi podem tenir. Sempre hi ha objectius i en surten de nous. Quan no tinguem aquesta motivació potser serà el moment de penjar les botes.

Encara no havies fitxat pel Barça quan es van perdre les dues finals contra el Lió, però al vestidor notes que hi ha unes ganes especials de guanyar l'equip francès?

— Òbviament, sí. Haver perdut contra el Lió en aquelles dues ocasions et fa tenir set de revenja, de canviar això i de ser, en aquesta final, nosaltres les que guanyem.

Aquesta entrevista s'emmarca en la teva condició d'ambaixadora de Just Eat, el qual té la iniciativa que els seus restaurants associats puguin patrocinar equips de futbol femení de la seva localitat. T'atrau ser un referent perquè les nenes puguin somiar amb arribar a llocs on fa uns anys ni es plantejaven perquè no tenien en qui emmirallar-se?

— Ser una inspiració per a altres nenes és una cosa que de petita no m'havia imaginat. No és una cosa que hagi buscat, però ens està passant i és molt bonic perquè generes alguna cosa ajudant a somiar algú. Això no té preu. Iniciatives com aquesta per ajudar els equips en l'àmbit logístic i econòmic considero que són molt importants, sobretot pel fet d'apostar per la base del futbol femení, perquè el camí comença allà.

En molt poc temps has passat de viure pràcticament en l'anonimat a ser coneguda internacionalment després de guanyar la Champions amb el Barça i el Mundial amb la selecció. Com has gestionat emocionalment aquest canvi tan gran?

— Intentava fixar-me en l'exterior el mínim possible. Aquestes fites generen molt de soroll, molts comentaris i molt bombo, però sempre intento, entre cometes, normalitzar les coses. Em dic "d'acord, ja està" i continuo treballant, jugant a futbol i gaudint-ne. Em centro molt en les meves coses, la meva família i en allò que vull aconseguir i com ho vull viure.

Tinc la sensació que no t'agrada gaire el focus mediàtic. És així?

— Sí, és així. No em solen agradar els focus, m'agrada anar a la meva, estar tranquil·la. Però entenc que és una cosa que va amb el futbol i que s'ha de fer. Però m'agrada estar més fora del focus.

Des que Jonatan Giráldez va anunciar al desembre que marxaria al final de la temporada ha canviat alguna cosa en el dia a dia de l'equip?

— La meva sensació és que totes seguim de la mateixa manera. Els dies que va sortir la notícia es va comentar, però passat el moment vam acceptar la situació i ja està. No ens entrenem pensant "buf, l'any vinent no hi serà". Hem continuat treballant de la mateixa manera, amb els mateixos objectius al cap. Tant per part seva com nostra.