Mariona Caldentey: "Vaig tenir moments en què no podia parar de plorar"

BarcelonaAmb 18 anys, Mariona Caldentey (Felanitx, 1996) va canviar la seva estimada Mallorca per Barcelona. Es complia un somni i també una promesa: Xavi Llorens, un dels tècnics clau per entendre l'evolució del Barça, li havia dit que la fitxaria quan fos major d'edat. Així, i no sense estalviar-se la tensió viscuda d'una trucada que si hagués tardat més a arribar ella hauria anat a parar a l'Atlètic de Madrid, Caldentey es convertia en blaugrana. Fitxar pel Barça també va ser un regal per al seu pare, Miquel Àngel, que va morir el 2018 de forma sobtada. Va ser ell qui li va inculcar l'amor per l'esport i pel Barça. A ell li dedica el primer capítol del llibre Mariona Caldentey. Com hem canviat la història (Cossetània), editat per la periodista Laia Coll i en què, després d'una intensa dècada a Barcelona, fa balanç ja com a jugadora de l'Arsenal.

Dius que sense el teu pare segurament res del que expliques al llibre hauria passat.

— Quan jo vaig començar a jugar a futbol de petita [amb quatre anys] no era tan habitual que les nenes hi juguessin. Potser en una altra família m'haurien dit “tu ets una noia i no jugaràs a futbol”, però no va ser el meu cas. El meu pare havia sigut jugador, entrenador i president del Felanitx i també estava molt involucrat en la penya del Barça del poble. Ens va traslladar aquesta passió al meu germà i a mi i, llavors, quan ja vaig començar a jugar a Palma, era ell qui em duia als desplaçaments, amunt i avall tres dies a la setmana, als partits... Els seus esforços van permetre que la meva carrera anés avançant.

Parles del seu tarannà de poble, de Felanitx, que tu també tens. L'estadi porta el teu nom.

— A mi m'agrada tenir una vida i un dia a dia molt normal. Vaig marxar molt jove, però he mantingut els meus amics de sempre, he seguit fent les mateixes tradicions, com anar sempre que puc a les Festes de Sant Agustí. Mantenir els amics de l'escola, la meva colla, la meva família... Això és superimportant i és una cosa que em fa feliç. Quan estàs fora es valora encara més. Els mallorquins tenim aquest sentiment de pertinença: quan marxem de Mallorca volem tornar. I no ho diré molt alt, perquè no s'ompli gaire de turistes, però el meu poble està en una zona preciosa. I que l'estadi porti el meu nom, que a més està situat en un lloc que sempre veus quan entres o surts del poble, també em va fer molta il·lusió, a mi i als meus avis, a la meva família, vaja.

Als 18 anys, després de jugar a Primera amb el Collerense, has de fer la maleta. Fitxes pel Barça i vas a viure a Barcelona, a un sobreàtic a travessera de les Corts. Allà t'acull Virgínia Torrecilla, també mallorquina.

— Marxes de casa i passes d'anar a l'institut a la universitat, només tens 18 anys... Fitxes per un club com el Barça, que no era el que és ara, però ja llavors havia guanyat lligues de forma consecutiva... No em considero tímida i no crec que tingui problemes per connectar amb la gent, però en aquell vestidor ja hi havia noms que començaven a sonar... La Vir va ser molt important per a mi en aquest procés: passava molt temps amb mi, em va introduir també socialment al vestidor...

Expliques que anàveu a la bolera, al cine, al karaoke... Quina era la cançó que escollies?

— No em considero tímida, però cantar al karaoke sí que em fa molta vergonya! Jo hi anava per passar una bona estona amb elles, però no gaudeixo gens de pujar a un escenari i cantar. Definitivament no és el meu fort... Si t'he de dir una cançó... seria Y yo sigo aquí, de la Paulina Rubio, és la nostra cançó amb la [Sandra] Paños.

Dius que fèieu tot això quan us coneixia poca gent, però els últims deu anys el futbol femení, especialment al Barça, ha viscut un creixement espectacular. T'ha afectat passar de ser anònima a que et poguessin reconèixer pel carrer?

— Et diria que no, perquè a diferència del que pot passar ara amb, per exemple, la Salma [Paralluelo] o la Vicky López, que ja estan en el focus des de molt joves, nosaltres vam viure un creixement progressiu, de forma natural. Vam tenir temps d'anar-nos adaptant als canvis, tot i que sí que és cert que penso en la meva vida quan vaig arribar i com era quan vaig marxar i no té res a veure. A més que a Barcelona sents que la gent t'admira i et respecta. La relació amb l'afició és molt sana. No et trobes gent que et pugui increpar, al revés, trobes gent que t'agraeix el que hem fet per la dona o per aproximar el futbol femení als seus fills i filles...

Deu anys al Barça, tres Champions, sis Lligues, sis Copes de la Reina, més de 300 partits, 113 gols oficials... Com és que has marxat del Barça?

— Considerava que era una etapa que s'havia acabat i acabat de la millor manera: guanyant quatre títols, a més amb la final de la Champions jugada a Bilbao, que era com fer-ho a casa, contra l'Olympique de Lió... Era com un final perfecte, tot i que vaig donar moltíssimes voltes a la decisió. Hi havia dies que al matí pensava una cosa i a la nit, una altra. Vaig fer llistes de pros i contres, primer ho parlava amb gent, després no ho volia parlar amb ningú... Era com si volgués que algú prengués la decisió per mi, però tal com es va donar tot plegat crec que va ser el final perfecte.

Han sigut deu anys molt intensos. També a la selecció espanyola. Al llibre expliques que els problemes amb les lesions i la tensió que vau viure abans de les destitucions de Jorge Vilda i Luis Rubiales et van dur al límit i vas necessitar ajuda professional. Tu vas formar part del grup de futbolistes que estava decidida a no tornar si no hi havia canvis i que va guanyar el Mundial amb un ambient enrarit al grup.

— Mai m'havia plantejat anar a un psicòleg, tampoc quan va morir el meu pare. Però em va coincidir una temporada difícil, amb lesions i recaigudes, amb tot el que estava passant a la selecció espanyola. Va arribar un moment en què vaig sentir que tot m'estava superant, que no sabia què passaria amb la meva vida, que no sabia què fer... Va ser un moment en què em vaig sentir superbaixa en aquest sentit, com desprotegida, sense respostes, i tenia moments de no poder parar de plorar. Són sensacions molt difícils d'explicar i vaig sentir que necessitava ajuda. Parlar amb professionals [de la salut mental] em va ajudar i ho recomano al 100%. A vegades sembla que esperem a estar molt malament per acudir-hi i potser no arribaríem a segons quins extrems si ho féssim abans, però es va donar així.

Heu aconseguit canvis significatius a la selecció espanyola.

— Va ser un procés duríssim i ja és una motxilla que carregues o que tens. És difícil fer-ne un balanç perquè hi ha molts sentiments involucrats i és molt difícil oblidar aquesta part, perquè va fer molt mal. És difícil tot el tema que envolta la selecció i la federació, perquè ens ha fet patir molt a molta gent. I sí, hem guanyat un Mundial, hem guanyat la Nations League, hem canviat moltes coses, però és difícil fer un balanç, perquè si penses en jo personalment, com vaig estar o com ho vaig passar, o en algunes de les companyes, va ser molt dur. Llavors és com... Al final havia d'anar així, ha anat així, i ara mateix estem en un moment molt millor en què les condicions no es poden ni comparar. Llavors, va valer la pena? Sí, suposo que sí.

Al Barça et va tocar el dorsal 9, perquè el 8 és de Marta Torrejón. A l'Arsenal sí que portes el 8, com amb Espanya. També era el dorsal d'Iniesta, que fa el pròleg del teu llibre.

— Sí que m'agrada molt l'Iniesta, però no hi ha cap història al darrere de per què sempre m'ha agradat el 8. Soc davantera, però no em considero una killer per portar el 9, tot i que al Barça, el club de la meva vida, li vaig agafar molta estima. També m'agradava el 10 de petita, però és que a tothom li agrada el 10, no? Però és el número del crac, en qui recau tota l'atenció, i això tampoc m'agrada.

Consideres que no has sigut prou mediàtica?

— Entenc que és una part de la nostra feina, també, cuidar tot el que envolta la futbolista, però això dels temes mediàtics, no sé si és perquè jo he estat així o si ha sigut perquè a mi tampoc m'ha tocat aquest perfil, llavors, no et sabria dir quin és el motiu... A tothom li fa il·lusió estar en premis o que reconeguin la teva feina, però jo crec que com s'està donant la meva carrera ja fa que estigui orgullosa de mi, de com m'estan anant les coses... Aquest perfil més baix ja m'encaixa.

L'última. Vas estudiar el grau en ciències de l'activitat física i l'esport.

— Tinc clar que vull estar preparada quan el futbol s'acabi. Una de les opcions és fer el màster de professorat i ser mestra d'educació física. Jo sempre havia dit que volia ser professora, però d'aquí a uns mesos també començaré un màster de gestió vinculat amb el futbol. És un camí que també em sedueix perquè crec que, si som dones formades en aquest sentit, estic en una generació en què segurament s'obriran moltes portes. No és un tema que ara mateix m'estressi, eh? Vull seguir jugant molts més anys, però sí que hi vaig pensant i preparant-me.