Lieke Martens: "Les futbolistes hem de prendre decisions que molts homes no tenen en consideració"

ParísAbans que els noms d'Alexia Putellas o Aitana Bonmatí acaparessin el panorama del futbol femení, n'hi havia un que ressaltava per damunt dels altres: Lieke Martens (1992, Bergen, Països Baixos). Va ser el primer gran fitxatge del Barça, l'any 2017, i després de cinc temporades glorioses i d'aconseguir un triplet, marxava al París Saint-Germain deixant un regust agredolç a l'afició blaugrana. Al PSG sembla haver retrobat la seva millor versió personal i familiar, i rep l'ARA al complex esportiu parisenc disposada a sincerar-se abans de les semifinals de la Champions que enfronten Barça i Chelsea; i Olympique i PSG.

Aquest cap de setmana disputeu les semifinals de la UWCL contra l’Olympique de Lió. Com afronteu l’eliminatòria?

— Serà una eliminatòria molt competida i disputada. Tots dos equips ens coneixem força bé així que espero que sigui un bon partit per a nosaltres. No és fàcil veure’s les cares contra un dels millors equips del país, però estic segura que els hi posarem les coses difícils i, per què no, passar a la final. Haurem de mostrar la nostra millor versió, estar concentrades en tot moment i esperar que tot flueixi sobre el terreny de joc.

Qui creus que és el favorit per aixecar el trofeu?

— Mentiria si no digués que ho és el Barça. És evident que han mostrat una versió superior a la resta durant les últimes temporades. És molt difícil enfrontar-s’hi, però a la vegada divertit. Tinc la sort d’haver estat involucrada en aquest progrés i veure com n'és de bo, aquest equip.

T’agradaria jugar la final contra el Barça?

— Seria molt maco i especial. Continuo sent una seguidora més del Barça, mai he tingut cap mal sentiment cap al club. Vaig tenir una molt bona experiència durant els cinc anys allà i sempre recordo com de bé m’ho vaig passar, allà. De fet, encara mantinc una bona relació amb algunes de les noies.

Acabes contracte la temporada que ve. T’hi veus molts anys a París?

— No sé què m'oferirà el futur. Tinc 31 anys i un any més de contracte. No sé què vull, no sé què voldré fer. Ja veurem, però de moment tot està obert. No he decidit res encara.

Has compartit vestidor amb les millors jugadores del món. A quina d'elles destacaries?

— No vull quedar-me amb una sola jugadora, però per mi hi ha una futbolista molt infravalorada al Barça, la Caroline Graham Hansen. Ho està fent realment bé. Per mi és de les millors del món i ella sola pot determinar el transcurs del partit. Està ajudant l’equip, ho està fent brillantment.

Creus que amb la temporada que està fent, per fi, se la reconeixerà pel seu talent individual?

— Penso que sí, però sé que aquestes coses a ella li importen ben poc. Quan diu que els premis individuals no li interessen, ho diu de veritat. És una jugadora molt generosa, se centra a donar-ho tot per l’equip i tracta de guanyar tots els títols possibles. La resta és prescindible per ella. Però si m’ho preguntes a mi, sí, porta fent-ho diverses temporades i crec que ja és el seu torn.

S’ha especulat molt sobre la teva sortida del Barça. Ara que ja ha passat temps, quin va ser el motiu real de la teva marxa?

— És clar que em va doler sortir de Barça de la manera que vaig fer-ho. Hi vaig passar cinc meravellosos anys. Vaig ajudar el club i ells em van ajudar a mi en aconseguir la primera Champions de la història del club, per la qual cosa sempre hi estaré agraïda. Sempre hi ha hagut bona relació, però al final vaig decidir signar pel PSG en el qual tenia motius personals que vaig sobreposar.

Com recordes la teva sortida del Barça?

— No tot ha estat un camí de roses. En aquell moment em va molestar que es fes així, ho vaig donar tot pel club i no vaig tenir ni un mínim comiat. Va ser dolorós per a mi, però cal continuar endavant i ara recordo amb molt d’orgull la meva estada a Barcelona. Continuo sent una seguidora més del Barça per la manera que juguen i com fan les coses. Estic contenta del que fan, com se superen i com ajuden les jugadores del planter. Allà van ajudar-me a ser millor futbolista i guardo un bon record de la meva etapa allà. Espero que l’afició també em recordi com una jugadora que en el seu dia va donar-ho tot pel bé del club. Per descomptat que podria haver continuat a Barcelona. Em van oferir una renovació del contracte, però, al cap i a la fi, així és el futbol i hi ha moments de la teva vida que has de decidir què és el millor per a tu. Aleshores tenia 29 anys, i vaig dir: "D’acord, he jugat cinc anys a Barcelona i ho he guanyat tot. París està a quatre hores de la meva ciutat natal i el PSG és un equip excel·lent". Així que estava llesta per un nou repte i vaig decidir tirar endavant.

En certa manera tens la sensació que vas donar més del que vas rebre?

— Si mirem enrere, vaig ser el primer gran fitxatge de la secció. Abans que jo arribés, no havien guanyat gaires trofeus. Podria haver signat per qualsevol altre gran equip, però vaig escollir el Barça per una raó: creia en el procés, en la idea i en fet que podíem fer les coses realment bé. I així va ser, al cap de cinc anys, ja ho havíem guanyat tot. Al final estic contenta amb l’empremta que vaig deixar a Barcelona: 73 gols i més de 50 assistències en poc més de 150 partits. No són uns mals registres.

Et vas sentir menyspreada per part del Barça?

— No ho veig d’aquesta manera. Al cap i a la fi, així és el futbol. El futbol femení ha avançat considerablement i jo tan sols esperava, com a mínim, les gràcies pel que vam aconseguir i vam viure junts durant cinc anys. Això era l’únic que buscava, i si no tens ni aquest detall, és clar que és dolorós. Només volia deixar clar que vaig passar un magnífic temps a Barcelona i espero que aquest sentiment per part dels aficionats sigui mutu.

Has trobat aquest canvi d’aires a París?

— Sí! Portava quatre anys amb la meva parella i ja començava a mirar la vida des d’una perspectiva diferent. Vaig deixar casa meva quan tenia quinze anys, he estat fora de casa durant setze anys, i per a mi la família és un aspecte vital i aquesta balança que buscava dins i fora el terreny de joc la vaig trobar aquí a París.

Té tot el sentit del món el que comentes, però aleshores, no tots els aficionats van entendre la teva decisió.

— (amb els ulls vidriosos) La gent ha d’entendre que això no funciona com el futbol masculí. Les futbolistes hem de prendre decisions que molts homes no tenen en consideració. Jo amb el meu sou no em puc permetre endur-me tota la família on visc i mantenir-la. Ells han de continuar treballant i fer la seva vida, el seu dia a dia. He estat durant molt de temps sense poder veure els meus pares, la meva germana, la meva parella. Ells han de continuar treballant per sobreviure. Malauradament així funciona per a nosaltres.

Abans d’abandonar el Barça, el club et va oferir una oferta de renovació. Tanques la porta a un possible retorn al Barça?

— Cal passar pàgina i ser conscient, ja tinc una edat. Sempre puc tenir en consideració certes coses de cara a un futur, però ara mateix estic contenta aquí. Estic molt agraïda per tot el que vaig viure a Barcelona, mai els hi he desitjat res dolent als aficionats del Barça ni al mateix club. Ara ja han passat dos anys des de la meva sortida i cal mirar endavant. No sé què em presentarà el futur, això no obstant, el Barça sempre ocuparà un espai al meu cor, allà vaig jugar amb molt de gust i només espero que els aficionats i el mateix club se'n recordin del que vaig donar per aquest meravellós equip i que formo part de la família blaugrana. Però per descomptat, en aquell moment em vaig sentir força trista i decebuda per com va anar tot, però així és el futbol.

Tornem a la Champions. En vau guanyar una, però en vau perdre una altra. Què va passar a Torí?

— Aleshores tornava d’un parell de lesions als isquiotibials i vaig començar el partit des de la banqueta. Estava convençuda que guanyaríem. Havíem demostrat la nostra superioritat així com vam fer-ho l'any anterior contra el Chelsea. Vam començar dominant el partit, però el gol inicial d’Amandine Henry ens va capgirar els plans. No sé si vam pecar de confiança, no vam saber controlar les emocions o simplement van ser superiors a nosaltres. Avui dia encara no hi trobo resposta.

Deixa'm que et pregunti per Jonatan Giráldez, que aquest any deixarà la banqueta del Barça. Tu vas viure la transició entre Lluís Cortés i Giráldez, amb qui dels dos et senties més còmode?

— Amb tots dos, són molt bons entrenadors. Penso que no són comparables les meves primeres temporades al Barça en què encara m’estava adaptant respecte a les últimes en què vam millorar com a equip i vam guanyar-ho tot. La connexió entre les jugadores era molt diferent respecte a quan vaig arribar. No els puc comparar. Penso que el que realment és bo i marca la diferència en aquest equip és que hi ha una molt bona relació i comunicació entre totes i amb el que els entrenadors busquen de cada jugadora.

Et va sorprendre que no continués Lluís Cortés?

— Sí, però no vull parlar gaire sobre aquest tema. El que va passar, passat està.

Malauradament Rubiales torna a ser notícia. Tu vas estar al Mundial i tens companyes a la selecció. Com vas viure tot l’enrenou des d'Austràlia?

— És veritablament trist de veure. Guanyes el Mundial i arreu del món es parla de tot menys d’aquesta fita. Hauria de ser al revés, la gent hauria de parlar de l’equip, de la magnífica generació que té el combinat nacional i del que han aconseguit. Per a mi va ser molt trist veure-ho. Em sap molt greu per elles. Els han robat un moment únic i això només demostra tota la feina que encara queda per fer.

En quin punt creus que es troba el futbol femení?

— Comencem a entrar en una nova dimensió. Crec que anem per bon camí, en molts aspectes no seguim el model del futbol masculí, no és necessari fer-ho. Per exemple, si m’hagués quedat als Països Baixos, no hauria tingut la millor carrera professional perquè la Lliga no era del tot bona. L’única opció que vaig tenir en aquell moment va ser marxar a l’estranger ben aviat, des d’Alemanya, Suècia o Espanya. Setze anys després continuo fora de casa, allunyada dels meus amics i de la meva família.

Quina ha estat la teva experiència?

— La meva vida és molt diferent a la d’altres jugadores. He viscut durant dotze anys sola, hi ha altres que amb un cop de cotxe tenen la família al costat, no és el meu cas. És clar que hi ha videotrucades, però no s’ajusta ni s’apropa a la realitat. Al final vols que et donin suport els teus.

Diries que aquesta és la part més dura de ser futbolista?

— (pausa llarga amb la veu trencada) Sens dubte. La gent es pensa que per ser futbolista et coneixen personalment o saben com és el teu dia a dia. En el meu cas, tenia la família i els amics a un altre país, fet que ho complicava tot una mica més.