L'estudiant de biomedicina (i fan de Nil Moliner) que s'ha convertit en indiscutible a la defensa del Barça

Barcelona"Estic molt contenta de debutar amb el primer equip. És un somni que he complert", deia Martina Fernández (Ordis, Girona, 2004), defensa del filial del Barça, quan va debutar a la Primera Divisió a València, el febrer del 2022, convertint-se en la sisena més jove a fer-ho, amb només 17 anys, 4 mesos i un dia. Ara ja acumula cinc titularitats amb el primer equip blaugrana i està cridada a repetir moltes vegades més a l'onze inicial. Les lesions de Mapi León, Irene Paredes i Jana Fernández li han aplanat el camí.

Dos anys després d'aquell debut és una peça clau per a Jonatan Giráldez a la parella de centrals i aquest dissabte jugarà el derbi català contra el Llevant les Planes (18.30 h, DAZN). Abans, però, ha hagut de passar moltes hores dins d'un cotxe recorrent mig Catalunya per poder jugar a futbol. El sacrifici dels seus pares l'ha portat a ser una futbolista constant i amb ganes d'aprendre, com apunta Jordi Gratacós de l'agència que representa la jugadora. No ha parat de créixer des que el Barça la va captar, l'any 2018.

"La primera temporada vivia a casa i els dies que li tocava entrenar-se compartíem els viatges amb dues companyes seves d’equip", explica l'entorn familiar de la Martina, que ha atès l'ARA. Ordis, el seu poble natal, quedava lluny de Barcelona. Més de 150 quilòmetres separaven els seus orígens del seu futur. Tot i els horaris d'entrenament intempestius, l'esforç dels pares va ser gran. "Marxàvem de casa a les cinc de la tarda i arribàvem passades les dotze de la nit", recorden.

Aquest fet va comportar un esgotament important per a la família. Eren distàncies molt llargues que creuaven la meitat del territori català en més d'hora i mitja dins d'un cotxe. El futur era incert, però l'ambició per aconseguir el somni de ser jugadora del Barça era abismal. "Hi havia molt desgast a tots els nivells, però donada la situació i els resultats que anaven acompanyant, tot es minimitzava", recorden.

Pujar i baixar de Barcelona es va acabar el seu segon any al Barça. La família de la noia va sol·licitar que residís i estudiés en un institut de la capital. Així va ser al principi, però a mitjans de curs la pandèmia va obligar la Martina a tornar a Ordis. Més tard va instal·lar-s'hi de nou. Aquest cop, però, amb la seva germana gran i altres companyes de l'equip.

L’estiu del 2021, als inicis de la seva quarta temporada, des del Barça van comunicar a la família que creaven una Masia per a noies. Una de les nou pioneres va ser la Martina, que compaginava l'esport amb els estudis mentre vivia al Centre Formació Oriol Tort. "Ens van dir que una de les poques places que hi havia era per a ella. Tot i que en altres circumstàncies s’hauria estat tres anys més a casa, valia la pena aquesta emancipació per anar complint el seu desig de ser futbolista professional", comenten des de la família.

Entre Agassi i un bon restaurant

Té una relació molt íntima i especial amb els seus avis materns perquè han viscut pràcticament junts. És molt familiar, sempre truca als pares després dels partits i fins i tot dedica gols amb un cor per a la mare. També és una noia que quan ha pogut pujar al seu poble s'ha retrobat amb els amics de la infantesa. "És molt divertida, simpàtica, agradable i esbojarrada", assenyalen. És una persona que sap desconnectar del futbol, però sense deixar de pensar en què serà millor per tenir un bon rendiment l’endemà.

En els seus moments lliures li agrada estar amb la seva gent i llegir llibres sobre la vida de grans atletes, com els d'Andre Agassi i Manel Estiarte. "També li agrada molt el bon menjar. Anar a sopar a un bon restaurant per a ella és un gran pla", apunten des de la família. La roba és un dels seus altres punts febles, igual que les sabates: "Si fos per ella només compraria vambes". També escolta Nil Moliner, el cantant català que ha fet furor al vestidor del femení. Però la Martina té un gust musical molt variat. "Un dia escoltarà Lil Tjay i Luh Kel i l'altre La Oreja de Van Gogh".

La biomedicina, la seva altra passió

"Ella té la sort que, sense poder-hi dedicar tot el temps que hi hauria de dedicar, té prou capacitat per tirar els estudis endavant amb bons resultats", expliquen orgullosos des de la família. Sempre ha volgut estudiar alguna carrera relacionada amb la branca científica. Les pràctiques obligatòries, però, en el seu cas suposen una dificultat a causa de les faltes d'assistència per les obligacions amb el club i la selecció espanyola.

És per això que l'any passat, després de veure els obstacles que no podia esquivar, va haver d'abandonar la carrera de biomedicina. Tanmateix, va trobar el seu lloc en un cicle superior de laboratori biomèdic que li brindava la semipresencialitat. La Martina ha pogut continuar compaginant el futbol amb els estudis.

Sort de la insistència de la mare

"Ella jugava a tenis, i un dia la seva mare va venir al Borrassà perquè volia jugar a futbol", comenta a l'ARA Pau Quirante, el primer entrenador de la Martina. La primera resposta del tècnic no li va agradar gaire a la mare: l'equip estava complet i no hi havia lloc per a la Martina.

La insistència, però, va fer que la Martina es pogués entrenar amb l'equip de nois per provar si li agradava o no, tot i que no li asseguraven fer-li la fitxa esportiva. "Al tercer dia d'entrenament li vaig dir a la seva mare: «A aquesta nena el dia que puguem li fem fitxa». Era una noia fora del normal", admet Quirante amb un somriure d'orella a orella i orgullós de veure-la triomfar.

Allà va estar-hi tres anys, fins que al primer d'infantil –entre 13 i 14 anys– va fitxar pel Girona. Però la categoria se li quedava petita. "Vam decidir, tot i que no tenia l’edat, posar-la amb el cadet-juvenil. Jugava amb noies de 19 anys", explica Boris Nadal, el tècnic que va tenir-la al club blanc-i-vermell. La seva ambició d'anar millorant la va portar, després de dues temporades a la capital gironina, a fitxar pel Barça.

L'esforç dels pares ha permès que ara la Martina sigui qui és. Qui li havia de dir a la seva mare que després d'haver d'insistir per apuntar-la a l'equip de futbol del poble del costat la mateixa noia marcaria, uns anys més tard, el seu primer gol a la Champions en un estadi suec. I l'hi dedicaria a ella fent un cor. Beneïda insistència de la mare.