Aitana Bonmatí: "M'agradaria acostar postures amb la Federació i que això no sigui una guerra"

Sant Joan DespíEl sisme a la selecció espanyola absoluta és innegable. Quinze futbolistes de renom mundial, sis del Barça, han decidit no tornar a la convocatòria fins que se'ls garanteixi una estructura professional, com tenen en els seus clubs. Aitana Bonmatí (Sant Pere de Ribes, 1998) és una d'elles. La migcampista blaugrana trenca el seu silenci i parla obertament de la situació per primera vegada en una conversa sincera alhora que reivindicativa amb el diari ARA.

Aquesta temporada has fet un pas endavant pel que fa al lideratge de l'equip. Tu ho sents així?

— Crec que porto dos o tres anys en un gran nivell, sobretot en els partits importants. Sempre hi he estat. Si repassem les grans cites, a vegades hi he estat per posar el gol de l'empat o el primer, que sempre és important. No és nou, el que estic fent aquest any. 

¿Creus que és més visible pel buit de poder que hi ha amb la lesió d'Alexia?

— Correcte, jo crec que és més això que dius que no pas per la realitat. Jo soc la mateixa Aitana, molt ambiciosa. Sempre vull una versió millorada de mi, però no estic fent res diferent del que he fet en els últims dos o tres anys. Sobretot, en els partits importants hi he estat. Si no, podem repassar-ne gols i assistències. Jo cada any busco millorar i créixer, i crec que aquest lideratge el portava dins ja els altres anys. És una mica reivindicatiu, el que estic dient, però no va a males. Al final es veu més per la necessitat de buscar algú que sigui referent que no pas per la realitat en si. 

A diferència d'altres anys, l'equip està rebent més crítiques pel que fa al joc. El Barça no només compta guanyar, s'ha de tenir un estil innegociable.

— Exacte, el club ens demana a tots els equips un bon joc, a més de guanyar. Però hi ha partits que cal resoldre'ls i potser aquell dia no estàs tan fluida. Hem tingut moltes baixes i moltes incorporacions, i cal tenir-ho en compte. Hi ha partits en què hem jugat molt bé i altres en què no hem estat tan encertades, però seguim guanyant i amb molta contundència i claredat. L'altre dia vam anar al camp del Llevant, per a mi el segon millor equip de la Lliga, i vam guanyar 0-4. Potser no amb un futbol superfluid, però vam marxar d'allà amb una victòria important. S'ha de valorar també el context, d'on venim i el que estem fent. 

¿El nivell dels clubs de la Lliga ha millorat?

— Nosaltres hem sigut molt i molt superiors durant tres anys, i encara, en certs moments, ho seguim sent. Però és cert que hi ha partits que s'encallen més, i això vol dir que els equips treballen cada cop més. I és positiu, perquè ens fa créixer a nosaltres i ens fa treballar el que potser ens trobem en mesos més avançats a la Champions. He notat una evolució a nivell físic, i això fa que els rivals aguantin els partits amb alta intensitat. 

¿La Lliga està professionalitzada com se us va prometre? 

— No! Realment només ha canviat el nom. Ha passat de ser una lliga no professional a una de professional. Jo només ho he notat en el nom i, com a molt, en el fet que ara tenim televisió, que era una qüestió bàsica, perquè si no com continuem avançant? Si la gent no ens pot seguir... Però per a la resta estem molt lluny de lligues com l'anglesa. 

Un altre element que deixa clar la manca de professionalització són els camps.

— A vegades vaig a jugar en alguns camps i em poso les mans al cap. Penses: ¿de veritat he de jugar aquí sent professional? Vivim en realitats paral·leles i molt allunyades. Un dia juguem al camp del Llevant Les Planes, l'Alhama o l'Sporting de Huelva, on la gespa és horrible, i després juguem al Camp Nou. Cal posar unes mínimes condicions perquè hi hagi menys possibilitat de lesionar-te. Perquè tu vas allà i dius: "Em tocaré el front [toquem fusta!] trenta vegades per no lesionar-me, perquè no m'agrada el que estic veient".

En quin moment es troba el conflicte amb la Federació? 

— El que m'agradaria deixar clar és que nosaltres som superprofessionals i superambicioses i el que volem és el millor pel bé del futbol femení. No crec que les millores que estem demanant i que hem demanat siguin perquè sí. No és perquè ens ha sortit un dia així com així. Som superprofessionals i volem el millor per al Barça i per a la selecció espanyola. Volem lluitar per ser les millors del món i crec que això diu molt de nosaltres. Estem en un moment delicat i m'agradaria que les dues parts ens acostéssim i poguéssim parlar, almenys. Parlar per veure com podem arreglar les coses pel bé del futbol femení. Fora orgulls i fora tot: estan en joc moltes coses. I demano poder tenir una conversa i expressar opinions. Que se'ns escolti. No ho fem per capritx, ho fem pel bé del futbol femení. 

Se us ha titllat de capritxoses i s'ha dit que la vostra protesta és una rebequeria. Què et semblen aquests tipus de qualificatius? 

— Al final, tothom hi pot dir la seva. Estem en un moment mediàtic molt gran, en què se senten aquests tipus de coses i ens toca conviure-hi. Les persones que pensen això de nosaltres o que ens diuen capritxoses no ens coneixen prou. 

¿Heu pogut mantenir aquest diàleg sincer que demanes?

— No, està tot igual i continua parat. M'agradaria acostar postures i que això no sigui una guerra. Nosaltres no volem cap guerra amb ningú. Han sigut mesos molt difícils i per a nosaltres anar a la selecció és bàsic. És part de la nostra carrera, part de la nostra vida. No anant-hi estem perdent-hi més que guanyant-hi. En tots els sentits. Estem en un moment en què estaria bé centrar-nos i aclarir les coses. Pel bé de tothom.

Com has viscut tu aquests mesos després de la decisió?

— Ha sigut molt difícil. He pogut aprendre molt d'aquells mesos, de com gestionar les coses, perquè de veritat que no van ser gens fàcils. Anar a la selecció per a nosaltres és important, i veure com ens han tractat els mitjans de comunicació no és just. Qui ens coneix sap que som professionals i que lluitem pel millor, tant per al Barça com per a la selecció. No ha sigut gens fàcil. 

Com t'has refet de la situació? 

— M'he pogut sobreposar centrant-me molt en el Barça. El focus el tenia aquí, i pel que fa a la selecció tampoc he pogut fer gaire més. Hem parlat obertament del tema. Si et quedes les coses per a tu s'enquisten i la bola es fa més grossa. Són situacions de les quals he après molt, i segur que en algun altre moment les gestionaria d'una altra manera. 

Com ha afectat aquesta situació el vestidor? 

Al principi va ser un moment delicat. Aquí, quan arribem a la Ciutat Esportiva, tot és Barça, Barça i Barça. El tema de la selecció és una qüestió que ens ha tret molta energia i, al final, ens hem de focalitzar en el que tenim ara, que és el Barça.

A l'equip ets una peça clau, això està clar. ¿Et sents més còmoda que en altres temporades? 

— Sempre dic que quan tu no penses, és quan flueixes. Quan no penso i em trec de sobre la meva autopressió de voler sempre el deu, l'onze i el dotze [riu] és quan les coses em surten soles i soc jo mateixa. M'he sentit així en molts partits, no només aquest any; en temporades anteriors també. Però és cert que com a equip anem canviant i el que se'm demana aquesta temporada no és el mateix que l'any passat. La temporada passada tenia una multifunció: havia d'estar gairebé a tot arreu per ajudar l'equip en totes les facetes del joc, i això feia que no tingués tanta rellevància en les parts de finalització, per un tema de posició. Al final, si estic fent la pressió a camp rival però després se'm demana que vagi a rebre la pilota en el nostre per ajudar en la sortida, és molt difícil poder guanyar tots aquests metres. Això implica un desgast molt gran. Al GPS es pot veure el curro que porto a sobre [riu].

Et sents més lliure, doncs?

— És un tema de canvis de rol que se'm demana des de l'staff tècnic. Aquest any tenim un perfil de jugadores com la Patri [Guijarro], la Keira [Walsh] o la Ingrid [Engen], més posicionals, i això em permet tenir més llibertat. Altres anys potser no hi havia tant aquest perfil de jugadora i jo havia d'ajudar en altres facetes. Una cosa bona que tinc és que em puc adaptar a diverses situacions, però òbviament jo disfruto més estant a prop de l'àrea.

La manera d'entendre el futbol del Barça i la teva són la mateixa. 

— És el tipus de joc amb el qual em sento més jo mateixa: més fluida. Quan més disfruto és tenint la pilota. Hi ha partits aquest any en què no he tingut tanta participació perquè el joc s'ha decantat més per banda esquerra i jo he sortit del partit fotuda, dient: "Ostres, avui no he participat". Per a mi la possessió, contribuir en el joc, crear ocasions amb la pilota és molt important. El joc que plasmem al Barça és amb el qual més m'identifico i amb el qual més disfruto. 

La teva exigència dins del camp també la tens fora. Ets abanderada de diverses lluites socials i polítiques. Una d'elles és el peatge del Garraf. 

— Generalitat, escolteu-me! [Riu.] Ric, però no em fa gràcia! Soc una persona que dic el que penso. Hi ha gent que dirà que els futbolistes no hem de parlar de res que no sigui futbol i d'altres es queixen quan només parlem de futbol. Doncs a mi m'és igual el que digui la gent i dic el que vull, sempre, òbviament, amb respecte. Hi ha coses que són injustes. Vinc d'una família molt reivindicativa i em ve de sang, no ho puc evitar! El peatge [de la C-32] és una cosa que em posa negra. I no només a mi, sinó a tots els habitants del Garraf. Té un preu excessiu! La gent que ha de venir a treballar a Barcelona o al Baix Llobregat s'ha de deixar mig sou en el peatge. Crec que això és un greuge comparatiu amb moltes altres comarques on això no passa. I quan hi ha un peatge que és excessiu com el del túnel del Cadí, tinc entès que tots els veïns de les comarques del costat tenen la gratuïtat 100%, ja que són residents. L'alternativa que tenim són les costes del Garraf, i no és una carretera gaire segura. Al final, vetllem per la seguretat de la gent i no pels diners. Ho seguiré reivindicant perquè em sembla molt injust.