Crònica d’un descens anunciat (1-0)
BarcelonaAmb el pas dels anys, la gent seguirà parlant d’aquell derbi del 8 de juliol del 2020. El derbi en què el Barça va enviar a Segona un Espanyol que, de fet, s’hi ha posat tot sol, a la boca del llop (1-0). Però el destí va voler que el partit en què les matemàtiques ja no servien als periquitos més optimistes per somiar en la salvació fos al Camp Nou. I, ja que estarem com a mínim un any sense derbi, aquest va ser com els d’abans. Amb picabaralles, amb nervis, amb tensió. Li va faltar futbol, però un gol de Suárez va permetre al Barça continuar aspirant a la Lliga. Per a l’Espanyol hauria pogut ser pitjor, però els homes de Rufete van jugar amb el cor que els ha faltat durant els últims mesos.
Tal com encara es parla del derbi de la xavalla, quan a la temporada 1924-25 per primer cop es va jugar un Barça-Espanyol sense públic, es parlarà del derbi en què el Barça va ser l’encarregat de clavar l’últim clau del taüt que enviava l’Espanyol a Segona. Les rivalitats s’escriuen així. El barcelonisme, pacient, ha esperat molts anys per tornar el cop que va donar Raúl Tamudo el juny del 2007. I l’Espanyol haurà de demostrar, per cinquè cop, que té una afició fidel, d’aquelles que després d’un descens es posen la samarreta com si fos una cuirassa que et protegeix de les burles.
L’equip de Rufete, després de treure la bandera blanca contra el Leganés, va decidir marxar oferint resistència. El Barça, com ja s’imaginava Setién, va trobar-se davant un rival atrinxerat. Els espais on els blaugranes havien volat en llibertat a Vila-real van convertir-se en una gàbia. I el Barça va entendre ràpidament que, en lloc de gaudir amb la pilota, caldria ser pacient. L’escenari dels últims anys del derbi, de fet. Un Barça ple d’estrelles que topa amb la resistència d’un Espanyol ple de nois que han passat per davant de l’estàtua de Dani Jarque a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià de Besòs.
Setién no va voler tocar gaires coses després de veure com a Vila-real el Barça es tornava a sentir intocable. Només va apostar per Rakitic en lloc de Vidal, per buscar una mica més de toc de pilota, de control, de paciència. Rufete tampoc va amagar les cartes, un 5-4-1 en què Pol Lozano, tot cames, acompanyava Raúl de Tomás quan hi havia opcions d’iniciar una contra. I en una, l’extrem vallesà va estar a punt de batre Ter Stegen. El derbi podia convertir-se en un suplici per als aficionats blanc-i-blaus, però els jugadors, per un cop, van saber patir sobre la gespa units, tal com ho han fet els seus aficionats durant tota la temporada a la graderia. La solidaritat dels esforços defensius visitants va anar esborrant la rialla d’un Barça que sabia que, amb paciència, acabaria rient l’últim. Només li calia un gol per seguir somiant en la Lliga i, de passada, afegir el Camp Nou a la llista d’estadis on l’Espanyol ha baixat. El vell José Zorilla de Valladolid el 1962, la Rosaleda de Màlaga el 1969, el Lluís Sitjar de Palma el 1989 i el Nuevo Sardinero de Santander aquell 1993 en què Quique Setién era el capità dels càntabres. L’últim descens fins ara d’un Espanyol que va començar a créixer amb el pas dels minuts. Just abans del descans, entre el pal i Ter Stegen van evitar el 0-1 després d’una gran cursa de Dídac Vilà i la feina d’un Marc Roca que era a tot arreu.
El VAR, protagonista
Setién, conscient que calia pólvora per enderrocar el mur visitant, va fer entrar Ansu Fati al descans, sense poder imaginar que l’extrem duraria cinc minuts a la gespa. En un inici de segona part esbojarrat, típic dels derbis, Ansu va clavar els tacs a Calero i, després de consultar el VAR, Munuera Montero el va expulsar. Només dos minuts després, Pol Lozano cometia el mateix error de jovenet d’Ansu. Lluitant per una pilota, tacs a la cama de Piqué i, de nou, vermella després de consulta al VAR. Les vermelles van alterar la calma dels jugadors, amb crits i retrets, com ha passat sempre als derbis, que no deixen de ser una olla de grills en què els adults es comporten com nens. I tants nervis van beneficiar el Barça, que va trobar per fi el camí del gol gràcies al seu trident. Assistència de Griezmann a Messi, i Suárez va aprofitar el refús de Diego López per superar Kubala com a golejador al Barça i obrir el camí del triomf.
Per darrere en el marcador, Rufete va canviar el sistema donant minuts a Darder, però la pilota era d’un Barça en què Arturo Vidal va entrar per Antoine Griezmann, que de mica en mica millora tot i que el partit de Vila-real sembla un miratge. Setién, quan les coses no funcionen, sembla dubtar. Aquell atreviment de fa pocs dies va donar pas a un Barça que fa els deures, sense ser un alumne aplicat. En lloc de donar la pilota a un Riqui que va quedar-se sense minuts, Setién va fer entrar Braithwaite per Suárez en els últims minuts d’un derbi en què l’Espanyol va marxar a Segona lluitant, tal com volia la seva gent. El Barça, en canvi, va guanyar sense engrescar, tal com voldria que fes la seva afició. L’equip blaugrana encara té deures pendents. L’Espanyol, en canvi, ja sap que ha suspès.