Com ha actuat el Barça en els moments clau de la història de Catalunya?
La politització del club va començar ara fa 100 anys, durant la Mancomunitat
BarcelonaEl Barça, en ser l'entitat esportiva amb més suport de Catalunya, sempre ha estat observat quan el país avança –o retrocedeix– políticament. El club, ja des de la dècada dels anys 10 del segle XX, s'ha posicionat políticament en moments clau de la història de Catalunya. Aquest divendres s'ha adherit al Pacte Nacional pel Dret a decidir. Cent anys després d'un dels primers cops en què es va posicionar políticament.
1914-1918, la Mancomunitat
El 1914 el Barça ja caminava de bracet de la política, malgrat que obertament encara no s'havia posicionat. El club s’havia traslladat al camp del carrer Indústria i cada cop més persones s’identificaven amb un equip ja llavors dividit en bàndols. Gamper havia dimitit el 1913 i el seu successor, Francesc de Moxó, guanyava en assemblea el polític de la Lliga Regionalista, Gaspar Rosés, i el militar Joaquim Peris de Vargas. La Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador de l’època, feia temps que seguia de prop el Barça. A partir del 1907 apareixen els primers socis afins a la Lliga i els primers articles sobre el Barça a les publicacions d’aquest partit.
El polèmic militar Joaquim Peris de Vargas va aconseguir la presidència després d’atiar la divisió interna, forçant la dimissió de De Moxó primer i d’Àlvar Pesta després. Peris de Vargas, famós per la frase “El Barça sóc jo”, va haver de plegar quan l’hi van ordenar els seus superiors militars. Amb ell, el club era un desgavell, ja que la massa social afí a la Lliga Regionalista feia la vida impossible a un militar centralista. Un cop dimiteix Peris de Vargas, el catalanisme del Barça no deixa de créixer. El 1916 per primer cop una senyera presideix les oficines –al costat de la bandera espanyola i la del club–. També el 1916 arriba a la presidència el primer president del club obertament catalanista, Gaspar Rosés, que apostarà pel català com a llengua d’ús intern al club.
Però el pas definitiu arriba el 18 de novembre del 1918, quan el govern de la Mancomunitat presenta la campanya de l’Estatut d’Autonomia. Gamper, que havia tornat a la presidència, va sumar ràpidament el Barça a la campanya. Aquell suport va provocar el famós article a 'La Veu de Catalunya' del 25 de novembre del 1918 en què es deia que el Barça “que sempre barrina quina en farà, per tal de suscitar enraonies s'enginyà la manera d'encimbellar-se encara més, sense necessitat de reclamar l'auxili dels àrbitres professionals i, per consegüent, de la Guàrdia Civil. No féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d'autonomia feta pels ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d'un instant: d'un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya”. El 1919 el Barça per primer cop participa als actes de l’Onze de Setembre, amb Ricard Graells de president.
1923-1930, la dictadura
El Barça no deixa de créixer durant els anys de la Mancomunitat i el 1922 va inaugurar l'estadi de les Corts. Participa activament a les diades de Catalunya i l'estadi acaba sent punt de trobada de destacats polítics de la Lliga Regionalista. Quan el 1923 Primo de Rivera passa a liderar un cop d'estat que inicia 7 anys de dictadura, Catalunya perd les llibertats. El Barça veu com tot es complica quan s'organitza un partit amistós contra el Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català, el 14 de juny d’aquell 1925. Inicialment les autoritats no volen donar el permís per organitzar el partit, però acaben cedint.
Abans del començament del partit, una banda de música de la marina anglesa present a la ciutat va interpretar la marxa reial espanyola, que va ser xiulada per part del públic. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic. La reacció de les autoritats va ser clausurar sis mesos l'estadi –sanció reduïda després a tres mesos–, una multa i pressionar els directius, com Gamper, que abandona el club. En ser castigat per les autoritats, el Barça veu com creix el suport i guanya socis.
1930-1936, la República
Amb el retorn de la democràcia, el Barça viurà una lluita ferotge entre els partidaris de la Lliga Regionalista i els d'ERC. Inicialment, amb una directiva propera a la Lliga, s'invita el nou president Companys a la llotja de les Corts i es publica una nota de premsa en què el Barça és felicitat per la seva elecció. A més, s'impulsen cursos de gramàtica catalana amb Pompeu Fabra de professor, es creen comissions culturals i es participa a “l'homenatge als màrtirs del 1714” cada Diada. Alguns directius conservadors del Barça, però, no es van adherir a un homenatge al president de la Generalitat, Lluís Companys. Quan el 1935 és escollit president un militant d'ERC com Suñol i Garriga, aquest convida Companys a la llotja el dia d’un homenatge a Joan Gamper. Amb Suñol i Garriga, el club potencia el lema d'esport i ciutadania, amb actes en favor de la llengua catalana i suport al govern de la Generalitat. Durant aquests anys, el Barça passa a ser soci protector de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i participa en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933.
1936-1939, la Guerra Civil
El club passa a ser controlat pels treballadors de l'entitat, que salven el club afiliant-se a la UGT i creant un comitè de control de l'entitat. El club es posiciona a favor de la causa republicana amb amistosos i actes en favor de les tropes i el govern de la República.
1939-1951, els primers anys del franquisme
En pocs mesos, l'estadi de les Corts va passar d'acollir un partit contra els mariners soviètics del vaixell 'Kronstand' al primer partit de futbol de la Barcelona franquista: un amistós entre un munt de jugadors vestits amb la samarreta blaugrana i l'Athletic de Bilbao. L'estadi, engalanat amb banderes franquistes, inauguraria aquell mateix dia un monument als socis morts "por Dios y por la Patria ", un acte en què els jugadors van fer la salutació romana en primera fila.
El futbol català va sobreviure com va poder a la guerra, un període en què pistolers anarquistes van acabar amb la vida de directius de l'Espanyol i el Sabadell, mentre que el president blaugrana, Suñol i Garriga, era afusellat pels nacionals. Quan Franco va ocupar Barcelona, Francesc Xavier Casals presidia el Barça –lluitant pel seu futur– i es va negar a fugir malgrat haver militat a ERC. El 17 de gener, nou dies abans de la caiguda de la ciutat, dos socis encara es van donar d'alta de l'entitat, que havia perdut la seu social, destruïda durant un bombardeig. Casals, que seria depurat, es va poder escapar de la mort. Va morir en pau anys més tard. Dos dies després de la rendició de la ciutat, el català era utilitzat per últim cop en un document oficial del club. Tres dies després de l'entrada de les tropes, tot es va passar a fer en castellà. La comissió de directius del Barça políticament correctes per a les autoritats van haver de lluitar pel futur del club. El diari espanyol 'Marca', fundat el 1938 a la zona nacional, demanava que el Barça fos batejat amb el nom d'"España", ja que el club havia estat "catalanista hasta la médula".
L'entitat va ser sotmesa a un procés de purificació que va començar precisament amb aquell partit del 29 de juny del 1939, quan després d'arreglar la gespa, malmesa pels vehicles militars, es va organitzar el primer partit a les Corts amb jugadors amb el braç alçat. El 1940, Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, va ser escollit president del club. L'espanyolització dels noms dels clubs i els escuts, eliminant-ne les quatre barres, va arribar el 1941. Començava la llarga travessia del Club de Futbol Barcelona.
1951, la vaga de tramvies
El gener del 1951 el govern va apujar el bitllet del tramvia de 50 cèntims a 70, mentre que a Madrid els congelava a 40 cèntims. Els sis primers dies del març del 1951 els barcelonins van decidir fer els trajectes a peu com a protesta. L’afició del Barça va anar a l’estadi de les Corts caminant, tot i la pluja. Eren petits actes de protesta en una època en què no es podia parlar en veu alta. El 1953 el Barça surt escaldat del cas Di Stefano i tot plegat acaba en un nou acte de desafiament: organitzar unes eleccions a la presidència del club.
1968-1975, el retorn del catalanisme
El president Narcís de Carreras proclama que el Barça “és més que un club” en un sentit més social que polític. Però la frase fa fortuna en una època en què cada cop es parla més de política. A la final de les ampolles, el president del Barça sent com la dona d'un ministre franquista li pregunta que “el Barça también és un equipo español, verdad?”. El 1972 s'utilitza per primer cop per la megafonia de l'estadi el català. Poc després de la mort de Franco, el 28 de desembre del 1975, es disputava un Barça-Madrid. L'afició blaugrana va fer entrar centenars de senyeres al camp, tot i que encara no estava permès. El Barça va guanyar amb un gol de Rexach a l’últim minut. Aquells dies, el pare de Sandro Rosell, directiu del club, treu el bust de Franco de les oficines del club.
1975-2003, uns anys fent equilibris
Del 1975 al 1978 Agustí Montalt posiciona el club al costat del catalanisme: es fa un homenatge al president Tarradellas, es retorna als actes de la Diada i es dona suport a campanyes per l'Autonomia i la llengua catalana, així com al Congrés de la Cultura catalana del 1975. A les eleccions del 1978, però, Víctor Sagi, proper a Convergència i Unió, va ser atacat per l’entorn de Núñez, proper al mateix temps a Alianza Popular, i acusat de comunista. Als anys vuitanta, Convergència va fer algun intent tímid de potenciar candidats afins que intentessin fer fora a Núñez, com Sixte Cambra. Però Nuñez, que havia demanat no polititzar el club, acaba fent equilibris per mantenir el poder, mantenint el suport als actes de la Diada i establint bones relacions amb el govern de Jordi Pujol. D'aquella època sempre es recordarà quan l'estadi va ser l’escenari del concert organitzat per la Crida a la Solidaritat el 24 de juny del 1981, amb el lema 'Som una nació', com a resposta al 'Manifiesto de los 2.300', en contra de la normalització del català. Lluís Llach, Marina Rossell, La Trinca i Al Tall, entre altres artistes, van reivindicar la llengua i la cultura catalanes i el dret a l’autodeterminació. El periodista Vicenç Villatoro va resumir els anys de Nuñez afirmant que “volia canviar el Barça i el Barça el va canviar a ell”, en referència a l'evolució de l'empresari cap a un catalanisme, això sí, molt moderat, quan el 1978 afirmava que el Barça havia de ser només un club.
2003-2014, catalanisme a pit descobert
El 2003 guanya les eleccions Joan Laporta, que afirma poc després que “aquesta és la directiva més catalanista de tots els temps”. Laporta posiciona el club al costat del nacionalisme català sense cap mena de por. El 2005, el Barça es va sumar al Correllengua amb una lona a la gespa, abans d’un partit, en què hi havia el mapa dels Països Catalans. Es dóna suport a l'Estatut de Catalunya aquell mateix 2005 i Laporta afirma obertament el seu ideari independentista. El 2010 el club cedeix l'estadi com a seu dels referèndums municipals d'aquell any. El 2005 la senyera apareix per primer cop a la samarreta del club, i durant un Gamper es desplega una senyera gegant.
Amb l'arribada a la presidència de Sandro Rosell el 2010, es manté un rumb catalanista però molt més moderat. El 2013, però, l'estadi va obrir les portes a la Via Catalana de la Diada. A més, va ser l’escenari del 'Concert per la llibertat'. El 2014, el club se suma als actes per recordar el Tricentenari de la caiguda de Barcelona, el 1714, i finalment, també al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.