El líder també guanya a càmera lenta

Enviat Especial / A Las PalmasDesprés de derrotar equips com el València, l’Athletic o el Celta a base de gols, el Barça va desfer-se del Las Palmas intentant deixar sense armes el rival a còpia d’avorrir-lo. En una actuació sense ànima ni grapa, el líder va demostrar saber guanyar també quan provoca més badalls que elogis, cosa que evidencia que l’acumulació de minuts també carrega les cames dels millors. El quinzè partit oficial del 2016 va permetre posar entre l’espasa i la paret Atlètic i Madrid, va refermar el liderat del Barça i va engreixar les estadístiques: 32 partits sense perdre i Suárez, tot sol, amb 25 gols en Lliga. És a dir, l’uruguaià, tot solet, porta més gols que un grapat d’equips de Primera. I hauria pogut fer-ne més, de gols, a las Palmas, però en va fer un en un triomf (1-2) que referma el liderat, malgrat que a sobre la gespa es va veure la versió freda d’un equip que per moments és tot cor. A las Palmas va fer acte de presència un Barça una mica cansat de jugar dos cops per setmana. Un Barça que té ganes de Champions. Un líder que va guanyar a camèra lenta, sense curses elèctriques ni pluja de gols.

Amb una excepció: l’uruguaià. Suárez, animal competitiu, és incapaç de dosificar. Va perseguir cada pilota amb la mateixa mirada embogida amb què els buscadors d’or es llançaven a l’aigua quan veien una cosa brillant al fons del riu. Els seus companys, en canvi, viuen del talent i no de la lluita com ell. I, per tant, saben quan cal aixecar el peu de l’accelerador. Messi i Neymar, especialment l’argentí, van gestionar els esforços amb la mateixa fredor amb què un jugador de pòquer medita les pròximes jugades. A las Palmas, el Barça va intentar amagar la pilota i no haver de córrer gaire, però no ho va acabar d’aconseguir, ja que els locals van convertir el partit en un duel d’anada i tornada. Tal com agrada a l’afició canària, els jugadors alegres sempre són ben rebuts. El que segurament no esperaven, però, era trobar-se al davant una de les versions més fredes del Barça. “Hem intentat dominar la possessió, però s’han perdut massa pilotes i ens han obligat a córrer massa” es queixava Luis Enrique, qui no es va estar de recordar que el Barça juga cada tres dies. Sí, el cansament afecta un Barça que ja porta 15 partits oficials aquest 2016. 15 partits sense derrotes. I en total, 32 partits oficials invicte.

Una ratxa de 32 victòries en què cada partit tenia el seu relat propi. Alguns, plens d’exuberància; altres, amb mentalitat calculadora com a las Palmas. Quan es va voler tenir la pilota i no haver de cansar-se es va enyorar la figura de Sergio Busquets. Convertit en la clau de volta, en el centre de gravetat de l’equip, Busquets és com un bon oli en una amanida. A primera vista no el veus entre els ingredients, però quan no hi és el paladar es queixa. Sense Busquets, sancionat, el Barça va perdre pilotes, va cedir espais entre línies i va caure massa al parany d’un Las Palmas que va sortir millor al terreny de joc de l’estadi de Gran Canària. Malgrat que el Barça va colpejar primer en una contra en què Iniesta i Alba van regalar el gol número 41 d’aquesta temporada a Suárez, el gol de l’empat just després, als 10 minuts de joc, va ser tan just com ho hauria pogut ser un segon gol blaugrana. Alba va trencar el fora de joc, Jonathan Vieira va decidir que la rua de carnaval començava abans d’hora i d’esperó li va donar la pilota a Willian José, que no va fallar davant Bravo.

El Las Palmas volia que el partit fos una festa, anàrquica, esbojarrada com la rua que s’havia de fer després pels carrers. Volia sol, però durant bona part del partit va ploure. El Barça, en canvi, volia ser previsible. És a dir, guanyar. També volia que fos un partit sense gaires sorpreses, però sense Busquets li va costar retenir la pilota. I mira que Iniesta va estar encertat, amb l’ajuda del seu escuder, Sergi Roberto. Arda Turan, però, semblava un existencialista del futbol, buscant el sentit del seu joc, buscant un espai. Massa perdut, va veure una groga i al descans ja l’havien canviat per un Rakitic que va encarregar-se d’ajudar Iniesta per posar ordre i convertir tota la segona part en un espectacle monòton amb bastants badalls en què Suárez va fallar dos gols. A més, durant bona part del temps la pilota era al centre del camp, a les botes dels jugadors de Luis Enrique, massa lluny de la porteria de Varas. Massa lluny de l’espectacle. El partit, a la segona part, només va animar-se en els últims minuts quan va entrar Araujo, exjugador del Barça B, i amb tres xuts gairebé va castigar la fredor d’un Barça que comptava els metres que feia, els minuts que jugava, i intentava no carregar massa els bessons quan toca volar a Londres dilluns per jugar contra l’Arsenal.

“Podem estar més o menys encertats, tenir més o menys control, però estic content del que he vist”, deia Luis Enrique malgrat que el trident no va acabar d’estar endollat. I això que van marcar Suárez i Neymar. L’uruguaià va fer un gol i va inventar-se una jugada per la banda per cedir la pilota a Messi, encara abans del descans. Però Javi Varas, el porter que sempre brilla contra l’argentí, va aturar-li el xut. El rebuig, però, va ser convertit per Neymar en el gol del triomf quan encara quedava molt per jugar, quan molta gent, a las Palmas, creia que el Barça, en algun moment, es posaria la seva disfressa de superheroi per inventar-se aquelles jugades impossibles que finalment no van fer acte de presència. En canvi, sí que va agradar Mathieu, primer acompanyat de Mascherano i després de Vermaelen, que va aprofitar aquest partit, ja que dimarts segurament ja no jugarà. A Londres, el Barça oferirà la seva cara bonica. A las Palmas, el líder tenia la mirada freda de qui vol omplir un expedient. I ho va fer.