El Barça conquereix Europa al Palau

BarcelonaEl Barça va aixecar ahir la Lliga de Campions de futbol sala després de la seva particular travessa pel desert i així re-cupera el tron europeu sis temporades després. La victòria en la gran final contra ElPozo Múrcia (2-1) dona sentit al projecte de la secció, fet per als primers llocs del podi, i venja les últimes relliscades entre tempestes perfectes (i circumstancials) i la plaga de lesions que ha acompanyat aquesta plantilla. Quedava excessivament lluny la celebració a Bakú encara amb Marc Carmona a la banqueta i Paco Sedano fent gran la seva ombra a la porteria. El títol sobre la catifa negra del Palau estableix un punt d’inflexió que allunya fantasmes i promet més feina per assegurar una nova dinastia a les grans com-peticions.

És el premi d’Andreu Plaza i una secretaria tècnica que ha sabut fer evolucionar blocs amb moltes variants, molt talent i poques mancances. No es guanya pel pes de l’escut. El Barça n’és plenament conscient. Ho ha après a ritme de “Tornarem” i d’entendre que per ser el millor cal ratllar l’excel·lència. La final d’ahir va ser un exercici de jugar amb exigències del joc i del cronòmetre, lluint el pedigrí dels grans d’Europa, imposant-se en el primer partit pel títol entre dos equips de la Lliga. El Barça va posar-se la granota de feina. Va haver de cuidar un 2-0 a favor des del primer tram (minut 9). Estrenar el marcador tan d’hora en una final té el contrapremi de demostrar que també se sap patir.

Va ser Dyego l’encarregat de fer el primer gol al desviar un xut de Ferrão i que feia que la pilota dibuixés una trajectòria diferent a pocs metres de la porteria rival. L’acció del pivot brasiler, sense ser el protagonista de la fotografia del gol, va tenir el punt de justícia poètica que també arrodoneix el relat de la Champions. Ferrão era decisiu després de deixar enrere la lesió de trencament parcial de tendó d’Aquil·les que el va deixar fora de circulació des de l’últim tram de l’any passat. El seu va ser un retorn majúscul que dona sentit a la preparació física individual durant el confinament per la pandèmia de coronavirus.

Assessorat per dos preparadors físics, els seus èxits porten directament la seva signatura. “Vull ajudar l’equip. Vull for-mar part dels seus èxits”, explicava el futbolista a l’ARA durant el procés de rehabilitació. Premi defensiu L’equip de Diego Giustozzi va iniciar el seu particular recital d’intensitat i de combinacions ofensives per mirar de capgirar el partit. És el vertigen d’intentar lluitar pel títol de títols sen-se marge per trencar la concentració. El Barça va saber defensar-se i fer-se fort a camp propi, amb Dídac Plana apareixent com els grans porters, quan cal fer-ho. El descans va ser un megàfon d’aquesta dinàmica: els murcians necessitaven gols sí o sí. Precisament l’exbarceloní Leo Santana va retallar distàncies i va fer que la Lliga de Campions acabés en alt, amb un final obert i la corona enmig de la pista.

Que el Palau Blaugrana no tingués públic per les mesures de seguretat que ha pactat el Barça amb l’organització del torneig va deslluir l’escenari. Va quedar clar, una vegada més, que l’esport té sentit amb els seus aficionats. Si no, és un entreteniment de masses més. ElPozo Múrcia va seguir buscant arguments per intentar forçar com a mínim el temps extra fins i tot amb el comodí del porter jugador. Dídac Plana va aparèixer llavors per acabar de rematar la feina del conjunt blaugrana, que es banyava en confeti sobre la pista. La conquesta d’una Champions sempre ha de ser especial. La de la tercera del club encara més, que, a més, certifica la seva participació en la següent edició de la màxima competició continental.