El dia que el Barça va deixar de ser més que un club
BarcelonaEl minut de silenci que s'havia de fer en memòria de Jacint Borràs, l'exdirectiu del Barça que tant va lluitar per Catalunya, es va convertir en un partit de silenci. En un dia trist, el Camp Nou, aquell recinte esportiu que tants cops s'havia convertit en un temple de la ciutadania, va veure com la directiva del Barça no trobava ni la forma, ni el coratge, per no jugar contra el Las Palmas, en un dia en què tants aficionats i socis amb la seva samarreta rebien cops de porra. En un dia en què jugadors com Gerard Piqué o Pau Ribas anaven a votar, el club va prioritzar la butxaca als valors i va deixar de ser 'més que un club'. Ja fa anys que el Barça s'ha anat convertit en un dels millors clubs. Ric, gran, guanyador. Però un club més, com els altres.
A mesura que ciutadans aguantaven a les portes dels col·legis, una munió de turistes s'aplegava a la porta del Camp Nou. Símbol d'un estadi convertit en un temple comercial, on cal guanyar diners, on els aficionats no se saben les cançons, on fer-se una 'selfie' val més que aixecar el puny. El Barça, a dos quarts d'una del migdia, va reunir-se després d'hores de tensió en què els telèfons dels directius i els treballadors van bullir. Alguns, a les cues, esperant votar. D'altres, a casa. D'altres, ja a l'estadi. Molts van defensar que no es podia jugar. Que en un dia que durarà anys, el Barça havia de decidir si actuava com havia fet en el passat, desafiant l'autoritat, quan aquesta ha perdut el dret moral d'exercir-ne, d'autoritat. Com aquell dia en què socis del Barça i del Júpiter van xiular la 'Marxa reial'. Però en lloc de seguir l'exemple del passat, el Barça va optar per fer la puta i la Ramoneta, intentant tenir satisfet a tothom i, per tant, fent enfadar a tothom: els espectadors que es van quedar sense partits, amb nens suecs i àrabs plorant a les portes; els aficionats que estaven disposats a saltar a la gespa per evitar que es jugués si calia, com la gent de la graderia d'animació o Seguiment FCB; i les autoritats de la Lliga, que haurien preferit que ni els demanessin ajornar el partit.
La directiva va buscar la complicitat dels Mossos, ja que si aquest cos s'hagués declarat sense recursos per organitzar el partit, s'hauria pogut suspendre. Però els Mossos estaven a punt per fer la seva feina i el club va haver de plantejar-se què calia fer. Si decidien no jugar, segons fonts del club, "es perdien els punts segur, cosa que es podria acceptar, però també podia arribar una sanció de sis mesos". Si jugaven, els esperava la vergonya. El club va preparar-ho tot per suspendre el partit, però al vestuari, on ja hi havia els jugadors, gairebé tots van decidir que volien jugar. No n'hi va haver gaires, un era Piqué, que estiguessin disposats a ser ciutadans abans que esportistes. I la decisió va ser jugar sense espectadors, amb la megafonia informant els espectadors que feien cua al carrer, tot just 15 minuts abans del partit.
Va ser un dia en què la vergonya va ocupar, de mica en mica, els seients on solien seure aficionats. La directiva va emetre un missatge condemnant els fets, els jugadors es van posar una samarreta amb la senyera en sortir al camp, i el negoci va continuar. Sense cap gest diferent, sense cap acte de coratge. El Barça va trair la seva història, va allunyar-se de la seva gent i va convertir-se en una entitat buida, com solen ser buides les vides de tants nous milionaris que no volen mai problemes, no volen mai mullar-se, i en tenen prou rient mentre s'omplen les butxaques. Cap jugador va aixecar el puny, com els jugadors del Corinthians durant la dictadura brasilera, cap espectador va queixar-se per la repressió com sol passar a Celtic Park, amb una directiva disposada a pagar les multes perquè la política forma part del club. Res de res. La buidor.
La buidor d'un cos sense ànima, la buidor d'un club poruc. La buidor d'unes graderies que permeten sentir des de dalt de tot els crits dels jugadors. Però cap crit o càntic contra la repressió, a favor de la llibertat. El debat va quedar fora, amb Joan Laporta queixant-se perquè "jugar el partit a porta tancada és inhibir-se, és votar en blanc, és ser còmplice dels que practiquen la violència indiscriminada". "Jugar el partit a porta tancada és ser còmplice dels que impedeixen l'exercici pacífic dels drets i llibertats democràtics". I tot, amb Bartomeu a la llotja, al costat del president del Las Palmas, Miguel Ángel Ramírez Alonso, aquell que havia demanat que el seu equip jugués amb una petita bandera espanyola a la samarreta per posicionar-se. Els canaris es van posicionar més que el Barça, al final. I d'això es tractava, de posicionar-se.
Pocs dies després de saber que no hi hauria moció de censura, Bartomeu va intentar quedar bé amb tots, tant amb els seus jugadors com amb les autoritats, i va perdre un directiu, Carles Vilarrubí, i una cosa més important: va perdre el suport d'aquella gent que solia creure que el Barça era més que un club.