L'entrenador del Barça que no tenia por de les bombes

BarcelonaBarcelona era bombardejada i el Barça corria el perill de desaparèixer, sense diners ni recursos. El 1937, el Barça i Catalunya patien durant la Guerra Civil, però un irlandès, Patrick O'Connell, va decidir no marxar i ajudar. De fet, va canviar la vida de moltes persones. "No tenia por de res, el meu avi" explica el seu nét.

Patrick O’Connell, l'entrenador del Barça quan va esclatar el conflicte, va tornar a la ciutat i va dirigir l'equip sense defallir. I quan va arribar el dia de marxar de gira a Mèxic per guanyar els diners que el club necessitava, va proposar a Àngel Mur, encarregat del vell camp de Les Corts, si volia venir amb el primer equip a la gira. O’Connell no volia deixar l'Àngel a la ciutat, bombardejada per l’aviació italiana. “Pots fer de massatgista” li va proposar. I durant la travessa en vaixell, O’Connell va ensenyar trucs de massatgista a Mur, que havia estat atleta i des de llavors ja no va deixar de ser el massatgista del Barça. “Era tradició que els atletes s’encarreguessin de cuidar el camp. Així el meu pare va conèixer Mister O’Connell; i ell li va canviar la vida” explica Àngel Mur fill, que va ser també massatgista del Barça després, durant una xerrada al Camp Nou amb Mike O’Connell, el nét del tècnic del Barça durant aquells anys durs.

Mike O’Connell serà a la llotja del Camp Nou amb motiu del partit Barça-Betis com a representant de la família d’aquest tècnic, clau en la història dels dos clubs. Un homenatge que el Barça, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (DIPLOCAT) i la Patrick O’Connell Foundation volen fer per seguir recuperant el nom d’aquest irlandès que va guanyar l’única lliga del Betis, el 1935. De cara al partit de tornada, de fet, els membres de la Fundació O’Connell volen repetir un acte similar. “És sorprenent. El Betis només ha guanyat una lliga però sembla com si no es recordi gaire, a Sevilla. Pocs recorden el nom d’O’Connell” admet un dels responsables de la Fundació, Fergus Dowd.

Dowd és a Barcelona aquests dies amb Mike O’Connell, la seva dona i un equip de rodatge, preparant un documental sobre la vida d’aquest tècnic. “Quan va començar la guerra civil ell era a Belfast. S’hauria pogut quedar, i de fet, el seu amic Josep Suñol i Garriga li va enviar un telegrama dient que no calia que tornés. Però ell va voler tornar per ser al costat del Barça i Catalunya” explica el nét, resident a Manchester. “Un grup d’aficionats al futbol irlandesos van decidir que calia recuperar el nom d’O’Connell. Durant un acte benèfic, vam escoltar el nét parlant i vam entendre que calia recuperar aquesta figura. Des de llavors no hem parat”, explica Dowd.

Els objectius de la fundació són investigar la vida d’O’Connell, plena de forats per omplir, publicar un llibre i un documental i conservar la seva tomba. O’Connell està enterrat al cementiri de l’església catòlica de Saint Mary, a Londres. El tècnic descansa a la tomba 216, sota una petita inscripció que diu: “In loving memory of Emily O’Connell who died 2nd Feb 1931”. En aquesta modesta tomba descansen les restes d’O’Connell i dues germanes, però el nom de l’entrenador no apareix. “És molt trist. Va acabar pidolant pels carrers de Londres. Ell, que ho havia estat tot al futbol”, explica Dowd.

O’Connell va ser entrenador del Barça el 1935 i el 1937, va liderar el club durant la Guerra Civil i va deixar-hi un gran record. “El meu pare sempre en parlava. D’un home amb caràcter, que es feia estimar i va plorar quan van afusellar Suñol”, explica Àngel Mur fill. O’Connell va dirigir l’equip durant la famosa gira per Mèxic i els Estats Units, i va tornar després a una Barcelona bombardejada per fer costat a un club que s’estimava. “Durant el viatge d’anada de la gira, faltava menjar i els jugadors tenien fam. En arribar, els mexicans van organitzar un sopar, però els discursos anteriors al sopar no acabaven mai. Així que el meu avi va interrompre un discurs aplaudint, per poder començar a sopar, ja que els jugadors no podien més, amb tanta fam, Era un senyor peculiar” diu el seu nét.

Nascut a Dublín el 1887, quan l’illa encara era britànica, va tenir una vida novel·lesca. Tenia 10 germans i va créixer just al costat de l’estadi de Croke Park, on el 1920 es va viure la massacre anomenada Diumenge Sagnant, en què l’exèrcit britànic va atacar els espectadors d’un partit de futbol gaèlic. O’Connell, que simpatitzava amb el nacionalisme irlandès, ja no vivia a Dublín llavors, perquè havia fitxat per al millor equip irlandès de l’època, el Celtic de Belfast. “En el seu debut va fer quatre gols a l’etern rival, el Linfield. Era un bon jugador” comenta Dowd, que la darrera setmana va ser a Belfast per posar una placa a la casa on va viure O’Connell. De fet, aquest agost s’ha inaugurat un mural amb la imatge del tècnic i els escuts dels clubs on va jugar als barris catòlics de Belfast, inauguració amb la presència de Gerry Adams, president del Sinn Féin. Al mural, curiosament, també hi han dibuixat Leo Messi. “És per recordar als joves irlandesos on poden arribar. O’Connell era molt pobre i va arribar lluny” diu Dowd, que ha aconseguit el suport econòmic de Johan Cruyff o els germans Gallagher, del grup Oasis, per fer el mural i cuidar la tomba.

O’Connell va ser jugador, després, del Sheffield Wednesday, el Hull i el Manchester United, del qual va ser capità. Amb la selecció irlandesa també va ser capità, i va liderar l’equip que va guanyar per primer cop el títol del Home Championship, el 1914, llavors el torneig de seleccions més important del món, jugat per anglesos, escocesos, gal·lesos i una Irlanda unida. “Irlanda mai havia guanyat Anglaterra fora de casa i ell va liderar l’equip que va fer-ho el 1913 per 0-3” diu el nét, que porta a sobre la gorra commemorativa del seu avi, que llavors es donava als jugadors internacionals, les conegudes com a “caps”.

O’Connell s’havia casat amb l’Ellen ja a Dublín i tenia quatre fills, quan triomfava al United. “L’àvia era de classe mitjana. Una dona més culta. Ell, humil. Tots dos, però, parlaven de política, eren d’esquerres” explica en Mike, que admet certa frustració, ja que el seu avi, el 1922, va marxar al Racing de Santander. “Va desaparèixer uns mesos. Enviava diners espanyols a casa però no deia res. I mai més va tornar” afegeix. No queda cap document que expliqui com va sorgir aquesta oportunitat i tampoc queda clar per quina raó no es va endur la família. La seva dona no el va veure mai més.

L’irlandès, després de treballar a Santander, va acabar al Betis, on va guanyar el 1935 l’únic títol de Lliga dels sevillans. “Els néts de la propietària de la pensió on dormia el recordaven. Gràcies a ell sabem que li agradava el flamenc i va voler intentar fer de torero un dia, sense gaire sort. Al Betis va ser molt estimat, ja que els va pujar a Primera i els va donar la lliga” diu Dowd.

Llavors, O’Connell s’havia casat a Espanya amb una dona irlandesa, anomenada també Ellen, com la primera dona. Aquesta segona Ellen havia arribat a ser la mainadera del rei Alfons XIII. “Tenia dues dones diferents, de manera il·legal. Es va casar i no va dir que ja ho estava. Però curiosament, la meva àvia mai va parlar malament d’ell. Mai”, recorda en Mike.

O’Connell va fitxar pel Barça, on va guanyar el campionat català (1936) i la Lliga Mediterrània (1937), i va perdre la final de la Copa contra el Madrid del 1936, just abans de l’inici de la guerra. “Era simpatitzant de la causa republicana i va arribar a ser ambaixador de la República al final de la Guerra. Quan va morir Suñol, va plorar. Però anys més tard va tornar a entrenar Espanya breument, amb Franco al poder. No sabem gaires coses de la seva vida durant la Segona Guerra Mundial” admet Dowd.

O’Connell va entrenar el Sevilla i el Betis. I finalment, als anys 50, va marxar amb els seus germans a Londres, sense voler saber res de la seva primera dona, que vivia a Manchester, ignorant que O’Connell havia tornat a Londres, on va morir sense diners.

Mica en mica, la seva figura es recupera. I abans del Barça-Betis, els dos clubs es trobaran amb el seu nét a la llotja del Camp Nou. “Si ell pogués veure ara que jo sóc aquí, segurament riuria i em recordaria que el protagonista és ell” bromeja en Mike.