Valentí Sanjuan: "Baixaré de l'avió, faré una marató a Hawaii i tornaré a l'avió"

BarcelonaValentí Sanjuan (Tordera, 1981) viu per l'esport. Amb milions de seguidors a les xarxes, afronta reptes sumant quilòmetres a les seves cames. Ara es planteja un repte molt ambiciós: del 18 al 22 de febrer vol fer cinc maratons en cinc continents diferents, en cinc dies, movent-se amb vols comercials, contra rellotge.

— Per a mi l'esport no és una feina. A vegades és una distracció, a vegades una necessitat. I m'ha salvat la vida

Com t'ha salvat la vida?

— Fa uns anys la meva mare va morir de càncer. Va ser fulminant; entre el diagnòstic i el funeral, quatre setmanes. En aquella època jo treballava a Catalunya Ràdio i em van fer fora. M’hi passava 12 hores, a la ràdio, però arriba una crisi i molts dels qui érem autònoms no vam seguir. No ens van renovar. A més, estava muntant un negoci amb uns amics i se’n va anar a la merda. I vivia amb una noia i em va deixar. Estava arruïnat. Vaig arribar a deure 10 mesos d’hipoteca, em van tallar la llum, l'aigua, el telèfon... estava tan fotut que fins i tot vaig robar arròs en un súper dues vegades. I tot això em va passar en menys d'un any, en mesos de diferència. Tenia atacs d’estrès i d'ansietat. No podia dormir. Així que vaig començar a sortir a córrer a les tres de la matinada. Baixava de la zona de Sagrada Família pel carrer Marina fins al mar. I allà pensava, plorava, cridava als espigons. I tornava cap amunt. Era poca distància, però acabava baldat. Era una manera de cremar l'ansietat. I, a poc a poc, la cosa va anar creixent. Com que la meva mare tenia una llista de coses que volia fer abans de morir que no va poder complir, vaig decidir fer el mateix. I vaig apuntar que volia fer una cursa ironmana Lanzarote. I així va començar. Vaig anar sortint del pou, vaig entrenar i vaig acabar la cursa, tot i que els meus amics creien que seria impossible. En dos mesos vaig entrenar i va ser bonic acabar, ja que la meva germana em va acompanyar els darrers metres. Quin fart de plorar.

Pensaves en la teva mare, llavors?

— Sí, molt. Era com si fos amb nosaltres. En tots els reptes que m'he anat posant després, sempre sento com si ella hi fos.

Avui és una feina i una forma de viure, l’esport.

— Totalment. Als documentals, les curses i els directes a Twitch que fem, tot gira al voltant de l'esport. No puc viure sense fer esport. Ja te'n deus haver adonat; soc un sac de nervis, necessito moviment.

Tal com ets necessites tenir un nou repte?

— M’ajuda molt. L'últim gran repte va ser fa dos anys, que va ser fer una doble ultraman, amb el suport de Juan Carlos Unzué, per recollir diners per a la lluita contra l’ELA. Tenir un repte m’ajuda. Quan no en tinc, em noto menys feliç. Menys motivat... vaig arribar a engreixar-me 10 quilos, ja que no estava tan motivat. Si tinc un repte, em sento més viu. Crec que en buscaré sempre, de reptes. A vegades, en curses com la Titan Desert trobes homes de 75 anys que la fan. I veig clar que vull ser com ells.

I com neix el repte de fer cinc maratons en cinc continents en cinc dies?

— Doncs, mira, el repte neix fa molts anys, de quan penses reptes, aventures i històries. I de cop i volta era com... vull fer la volta al món corrent. Era impossible, però com podia acostar-me a aquesta idea? Doncs si tenim cinc continents, cinc maratons. Ja tenia la idea el 2018, però costava trobar el temps, els diners... però fa uns mesos vaig rebre una proposta de Samsung i d'Amazon Prime per fer un documental sobre un rellotge que sortia al mercat. Em demanaven que el portés al límit fent esport. I vaig pensar de recuperar la idea de les cinc maratons.

Fas el viatge en vols comercials, amb poc temps de marge. Com ho has planificat?

— He refet la ruta molts cops. Calculant bé els vols, perquè al fer la volta al món, un dia gairebé desapareix del calendari, però un altre el vius dos cops, amb els canvis horaris. Calia buscar aeroports ben connectats per evitar fer gaires escales. I llocs que permetin baixar de l’avió, sortir de l’aeroport i començar a córrer. La primera serà a Tòquio el 18 de febrer, on arribarem el dia abans i podrem córrer per la ciutat, però després tindrem poc temps. Si un vol pateix un retard ens pot fotre. El 19 farem la cursa a Honolulu, Hawaii, que, geogràficament, és Oceania. El 20 a San Francisco i el 21 a Johannesburg. I acabarem a casa, el 22 de febrer, a Barcelona. La idea és acabar els 42 km travessant l’Arc de Triomf, on farem una festa per a tothom qui vulgui acompanyar-me. El repte és acabar abans de les cinc de la tarda del dia 22, per haver-ho fet en cinc dies.

Ja coneixes els escenaris?

— Alguns. A Tòquio hi he corregut, però a Johannesburg no. Conec Ciutat del Cap, però no pas Johannesburg, i inicialment vaig oblidar de mirar detalls com l’altura. És una ciutat a gairebé 1800 metres; això no ajudarà. El dia més complicat, però, és Honolulu. Entre que arribem i el següent vol a San Francisco, tinc unes set hores i mitja. I s'ha de passar per immigració. La idea és arribar, sortir de l’aeroport i anar corrent fins a un volcà i tornar. Però si anem malament de temps, si cal em poso a córrer a dins de l’aeroport. Buscar un lloc tranquil i fer quilòmetres per allà.

Perdona la pregunta, però si vas malament de temps, potser no et pots dutxar abans de pujar al vol?

— Si passa algú em maleirà, sí. Intentarem que em pugui dutxar, mirant espais a l’aeroport. I si no es pot, doncs anar al lavabo i fer el que es pugui abans. Vaig només amb una motxilla. Amb unes mudes, barretes energètiques, bateries, una GoPro, el portàtil, unes vambes de recanvi... poca cosa, ja que per guanyar temps no volem facturar res.

Amb qui viatjaràs?

— Viatgem amb un càmera, un productor i el director del documental que farem. A cada lloc contractem un guia que ens portarà en cotxe als llocs seleccionats per fer la marató. A San Francisco volem fer una ruta pel pont i per les pujades mítiques de la ciutat; pot quedar bonic per al documental. A més, cada dia volem penjar a les xarxes un vídeo llarg explicant com ho he viscut. No només la cursa, sinó explicant també com he viscut el viatge. Si el vol va tard, tindré els nervis de punta. Serà explicar tota l’aventura.

Com creus que reaccionarà el teu cos a tantes hores de vol barrejades amb esport?

— És un misteri. Quan ets en un avió el teu cos canvia. A vegades baixes d’un avió i tinc els turmells inflats com els tenia la meva àvia. Retenció de líquids, poc moviment... tot suma. Mentre volem hauré d’intentar moure’m, menjar el que toca... cada detall importa. He intentat pensar en tot. Als vols també em tocarà dormir, ja que dormiré volant. Res d’hotels; quan arribo als llocs, tot el temps el destino a córrer.

És un repte solidari, a més.

— Sí. Per casualitats de la vida vaig conèixer la Laura, que té una fundació anomenada El Sueño de Vicky, com es deia la seva filla, que va morir d’un càncer. Des d'aquell moment, tant la Laura com la seva família ajuden persones que viuen situacions similars, amb nenes i nens malalts que afronten quimioteràpies, la caiguda dels cabells, el cansament... Aquesta fundació no para. Organitza actes, iniciatives... i els ajudarem. Qui hi vulgui col·laborar, ens pot seguir a les xarxes i descobrirà com.

Just fa pocs dies, la influencer Verdeliss va fer set maratons en set continents en set dies, sumant-hi l’Antàrtida. Com ho vas viure?

— Em va fer enveja. Fa anys que ho prepares i just quan estic a punt, ella ho fa. Ella té uns recursos que jo no tinc, perquè per anar a córrer la marató de l’Antàrtida calen molts diners. Mira, millor per ella, però quan vaig saber-ho em va caure al món als peus. Ella té diners que li han permès anar més tranquil·la amb els vols i anar a l’Antàrtida, que és un somni que tinc. Però després vaig pensar... escolta, fa anys que ho prepares. És la teva aventura. La gaudiré igual. Es tracta d’això, de gaudir.