Bagà (enviat especial)Núria Picas i Miguel Heras somriuen. Ja els han fet la pregunta altres cops, tothom vol saber com s'ho fan dos atletes veterans per derrotar aquells més joves sobre una distància de 100km. "Perquè ens agrada molt, suposo!", diu la Núria. "No hi ha cap recepta màgica, eh?", afegeix entre bromes l’atleta de Béjar (Castella i Lleó). Ell té 48 anys i ella 46. Fa un any van guanyar la Salomon Ultra Pirineu, segurament la cursa de muntanya més emblemàtica del Pirineu. Un any més tard, hi tornen per defensar el títol. El 2022, en un dia que feia prou calor, la Núria va tornar a la prova imposant-se amb tanta superioritat, que va acabar ballant al ritme de Rigoberta Bandini amb les seves filles. De fet, la catalana feia quatre anys que ni hi participava, en part per culpa de les lesions, però hi va tornar per la porta gran i va establir un nou rècord de la prova. Heras va patir una mica per superar el rus Dmitri Mitiàev, però va quedar primer. Quan el rus va arribar, va agenollar-se davant Heras, en senyal d’admiració. Camí dels 50 anys i havia derrotat un munt de joves.
"Cal entrenar-se fort, sacrificar-se, mantenir una dieta molt estricta", admet Picas un dia abans de defensar el títol. "Però és la nostra vida, estimen la muntanya". "Quan tens més edat també tens més experiència. Coneixes més la muntanya i et coneixes a tu. Quan et lleves el dia de la cursa de matinada saps que et tocarà estar catorze hores corrent. Que serà dur. Saps que et tocarà patir, però com que et coneixes, ho veus d’una forma diferent", afirma aquesta dona que porta tota la vida corrent, des de l’època en què "poca gent corria curses de 100 km". I encara menys dones. Tornar a l'Ultra Pirineu sempre és especial per a ella, perquè l’any passat va tornar-hi per la porta gran. "Va haver-hi un moment en què pensava que no les podria córrer més, pensa que tenia una lesió al turmell que feia que patís dolor quan anava darrere dels meus fills. Però vaig poder recuperar-me. Fins i tot vaig participar em dues ultramaratons d’incògnit, amb por de ser reconeguda, per veure com estava. La veritat és que després de tant patir, em mereixo poder competir sense gaire dolor", diu la corredora nascuda a Manresa el 1976.
Picas, que en el passat ha guanyat proves com l'Ultra Trail del Montblanc de 170 km, hi arriba en forma. De fet, amenaça amb poder rebaixar la marca de l'any passat, de 12 hores, 12 minuts i 37 segons, rècord de la prova. “La Salomon Ultra Pirineu és la cursa que em va veure néixer com a corredora de llarga distància. És la cursa de la meva vida. I mentre tingui força, seré a la línia de sortida”, afirma sempre amb una rialla. Bombera de professió, la manresana transmet sempre energia positiva, fins i tot quan parla del dolor que pateix en els moments més durs de la prova. “Físicament em trobo molt bé i mentalment em veig també molt forta. Fins i tot gosaria dir que estic més forta que l'any passat, encara que la ultradistància depèn de moltes coses. Cal tenir el dia. L'any passat venia d'un llarg període de temps sense competir. La incertesa era molt i molt gran, però al final vaig guanyar la cursa i vaig batre el rècord femení. L'escenari d'aquest any és diferent. Parteixo com a favorita i això és una pressió afegida que cal saber gestionar. La meva estratègia és no modificar gaires coses de l'any passat. Portar la nutrició que toca, complir els ritmes marcats i tenir la mateixa mentalitat".
De suport, no n'hi mancarà. Fa anys que va deixar Manresa per anar a viure al Berguedà, així que correrà a casa. “Vull impregnar-me de la màgia d'aquesta cursa, gent, gent, muntanya, muntanya, jardí. Això a mi em dona molta i molta energia. Em toca intentar agafar-la i entrar a la línia de meta”, afegeix.
Heras, el lampista totterreny
El cas de Miguel Heras també és sorprenent. Fins fa un any treballava de lampista, una feina que combinava amb la seva passió per les curses de muntanya. Malgrat acumular gairebé vint anys de curses, no s’ha fet professional fins fa poc amb el suport de la marca Salomon, quan ja té un palmarès que envejable. Per al castellà, germà del ciclista Roberto, quatre cops campió de la Vuelta a Espanya, l'Ultra Pirineu és la seva prova preferida. Hi ha participat en 8 de les 12 edicions, l'ha guanyat tres vegades i ha pujat 6 vegades al podi. "Sempre cal ser prudent. No carregar-se molt entrenant-se els dies previs i portar material per si de cas. La temperatura pot canviar molt. El 2012, els metges em van fer abandonar perquè va fer fred i no portava prou material i la temperatura del meu cos havia baixat a 34 graus", recorda. Aquest any per cert, Roberto Heras també s'ha apuntat a participar. El seu repte, acabar.
Enguany, la cursa viu la 14a edició. I, com ja sol passar, els organitzadors han venut totes les places de cadascuna de les quatre proves que es disputaran el cap de setmana, places limitades perquè com que es passa per parcs naturals, es vol limitar la presència d’atletes. Les peticions per participar-hi són superiors, però els organitzadors pacten amb les autoritats una xifra que permeti assegurar no perjudicar la natura. De les quatre curses, la més esperada serà la Salomon Ultra Pirineu, la novena sota aquest nom, perquè quan va néixer el 2009 portava el nom d’Ultra Cavalls del Vent, una cursa inspirada en la travessia que uneix vuit refugis del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Llavors, Picas i Heras ja hi eren.
La sortida serà dissabte a les 5.30 de la matinada, quan 1.100 corredors es reuniran a la plaça Porxada de Bagà per arrencar en pla i la llum dels seus frontals il·luminant la nit. La sortida des de la plaça s’ha convertit en una imatge icònica que enguany és la protagonista de la samarreta commemorativa, dissenyada per l'artista i corredora professional de trail Caitlin Fielder. L’atleta de Nova Zelanda, que resideix a Andorra, participarà en la cursa de 21 km de diumenge. Amb 100 quilòmetres i 6.600 metres de desnivell positiu, la Salomon Ultra Pirineu creua trams emblemàtics d'alta muntanya del Parc Natural del Cadí Moixeró i recorre els nou refugis de muntanya del parc, que actuaran com a avituallaments durant el cap de setmana. Els atletes passen de pujar a cims amb neu quan surt el sol, amb molt de fred, a baixar a valls a més de 25 graus. "En aquesta cursa la part més dura de desnivell és a l’inici, cosa que pot ajudar, perquè tens més energia, però que també té trampa, perquè cal guardar energia per al final", diu Heras, que l’any passat anava quart o tercer a l’inici i va anar remuntant fins a superar Pau Capell i Mitiàev. El rus per cert, aquest any no podrà participar per problemes amb el visat.