Les dues marxadores que han emocionat amb el seu esperit de lluita

BarcelonaLa marxa atlètica. Sempre la marxa. Tan oblidada, tan incompresa. L’esport que va néixer dins d’aquelles competicions d’altres segles per veure qui caminava més. I de tant caminar, es va acabar posant una marxa més. La marxa, un esport que tanta gent no entén, incapaç de sentir el dolor a les cames després de tants quilòmetres a un ritme alt mantenint la coordinació perquè en tot moment hi hagi un peu que toqui a terra i amb la por de ser desqualificat si per anar massa ràpid els peus volen. Un esport dur on et passen moltes coses pel cap, durant les hores que pateixes. Però de vegades pateixes més per arribar a la prova que no pas un cop s'ha disparat el tret de sortida. Ho han demostrat les catalanes Raquel González i Mar Juárez als campionats d'Europa, on per poder brillar han hagut d'enfrontar-se a diferents malalties.

La marxa ha canviat la cara de la delegació espanyola als Europeus d’atletisme de Munic d’aquests dies. En poques hores, el murcià Miguel Ángel López va penjar-se la medalla d’or a la prova dels 35 km per donar continuïtat a la tradició nascuda als anys 80, quan dos catalans van iniciar una rivalitat que els va portar a trencar barreres: Jordi Llopart, el primer espanyol a ser medallista olímpic en una prova d’atletisme amb la seva plata als 50 km marxa a Moscou el 1980, i Josep Marín, plata als Mundials del 1983 als 50 km marxa i or als Europeus del 1981.

El mateix dia de l’èxit de López, la mataronina Raquel González es penjava la medalla de plata als 35 km femenins. El premi a una llarga carrera on ha fet un munt de sacrificis, on no ho ha tingut gens fàcil. Mira que ha patit aquests darrers dies González i, malgrat tot, gairebé guanya l’or. Al final, la grega Antigoni Ntrismpioti va posar una marxa més per escapar-se pels carrers de la capital bavaresa. "No he tingut l’energia necessària per atrapar-la", deia l’atleta que pertany al FC Barcelona.

Als 32 anys, aquesta medalla de González té un regust ben dolç. Com més pateixes, més gaudeixes d’un podi. La maresmenca, sorgida dels Lluïsos de Mataró i l’Agrupació Atlètica Catalunya, va fer el salt al CAR de Sant Cugat el 2004 per treballar amb un dels pares de la marxa atlètica catalana, Josep Marin. Però després de guanyar tants cops els campionats de Catalunya i Espanya, va decidir fer un salt endavant marxant a Madrid per treballar amb José Antonio Quintana i iniciar una vida amb molts aeroports i estacions de tren, del CAR de Sant Cugat al centre de tecnificació de Madrid. Olímpica ja dos cops, s’havia fixat com a objectiu brillar als Mundials d’aquest any a Eugene, als Estats Units. Va fer-ho bé, amb una meritòria cinquena posició. Però en tornar a casa va donar positiu per covid-19, fet que li va complicar la preparació dels Europeus de Munic. Mentre els altres atletes espanyols treballaven concentrats a León, ella estava pendent dels tests, per veure quan podria suar de nou.

El coronavirus, però, no ha estat l’únic entrebanc aquest any de González. "Vaig començar l’any lesionada i després vaig patir una mononucleosi. Abans del Mundial, però, vaig poder entrenar bé a la concentració prèvia, però després va arribar el coronavirus. "Ha estat una cosa que hem portat en secret la meva família i el meu equip. No ho vam fer públic perquè totes les rivals llegeixen la premsa i no volíem donar pistes", explicava ja amb la medalla al coll. "He pensat en els meus pares. Ha estat un any molt dur i aquesta medalla és un regal per a ells, que han patit al veure la seva filla passant-ho tan malament. Alguns dies han vingut a l'entrenament i han vist com és de dur", afegia.

Mar Juárez, una setena posició després de patir càncer

Si arribar a Munic ha estat dur per a González, tampoc ha estat gens fàcil per a la setena classificada en la mateixa prova, la vallesana Mar Juárez. Campiona d'Espanya dels 50 km marxa l'any 2020, l'atleta de Montornès del Vallès ha viscut una temporada complicada, després que al març li detectessin càncer de tiroides. El dia que havia de passar pel quiròfan li van fer una PCR i va donar positiu per covid, de manera que la intervenció es va haver d'ajornar tres setmanes. Al juny, l’atleta de l'Avinent Manresa, on competeix federada, feia servir les xarxes socials per explicar que ja havia superat la malaltia i sortiria de l’hospital, quan faltaven poques setmanes per als Mundials, per als quals estava classificada gràcies a la marca que tenia aquesta temporada. Malgrat tot, va poder acabar la cursa i ara, a Baviera, ha fet setena.

"Tot el que he viscut m’ha fet més forta", explicava en una entrevista al diari Regió 7 la marxadora de 29 anys. Juárez va començar a fer atletisme quan en tenia cinc i seguia el seu germà, qui feia cros. A la marxa no hi arribaria fins als 12 anys per iniciar un camí que l’ha portat a ser entre les millors del continent. Ara, tant Juárez com González pensen en els Jocs Olímpics de París del 2024, on poden competir tant a la prova dels 20 km com a la dels 35 km. Just en una època on es qüestiona si un esport com la marxa hauria de ser olímpic, ja que costa fer-lo atractiu per televisió, les marxadores segueixen demostrant que de vegades, cal saber mirar per entendre que on aparentment només hi ha un grup de gent caminant de pressa hi passen moltes coses. Com les històries de superació que emocionen.