Arturo Vidal i la prova del cotó fluix
PeriodistaNi Ousmane Dembélé ni Antoine Griezmann han fet oblidar Neymar Jr. Philippe Coutinho, actualment cedit al Bayern, no va saber ni per on començar a l’hora d’omplir el forat d’Iniesta. Nélson Semedo no ha millorat, ni de bon tros, les prestacions de Dani Alves. Tampoc Arthur Melo va justificar, abans de tancar la seva sortida al Juventus, totes les comparacions amb Xavi Hernández -començant per la regularitat-. Frenkie de Jong, el millor migcampista de la Champions del 2019, encara no ha pogut expressar a Barcelona tot el repertori que exhibia a Amsterdam. I Samuel Umtiti, renovat a preu d’or abans del Mundial de Rússia, directament ja no és Umtiti.
La llista de decepcions entre els últims fitxatges que ha fet el Barça és llarga. En la majoria de casos hi ha conflicte entre rendiment i expectatives. De fet, a la plantilla actual només hi ha dos jugadors contractats en els últims cinc anys que passin la prova del cotó fluix en aquest sentit: Clément Lenglet i Arturo Vidal. El defensa francès està consolidat com a parella de Gerard Piqué a l’eix. Ningú entendria el Barça del futur sense l’ex del Sevilla, que té un expedient gairebé impol·lut en dos cursos d’aventura blaugrana. En canvi, Vidal és tot ell una contradicció. El xilè és de llarg el migcampista amb més arribada de la plantilla (vuit gols a la Lliga), el que millor s’associa amb Messi a prop de la porteria i un dels més utilitzats per l’actual tècnic, que el valora sobretot pel seu caràcter. Ningú pot dir ara com ara que no hagi justificat el seu fitxatge. Les dades l’avalen. Va arribar per substituir Paulinho i, d’acord, hem comprovat que el millora en molts aspectes. Però ¿ens hem de conformar amb una expectativa tan limitada per defensar que segueixi? ¿Un futbolista tan contracultural, tan poc incident en el joc, ha de tenir el pes que té actualment en la línia més important de l’equip?
