La banda sonora per anar a veure l'Arsenal-Barça

BarcelonaLa llar de l'Arsenal és a Islington, un dels districtes més petits de Londres, al nord de la ciutat, però també un dels més poblats. Un barri que ha passat de ser una zona de gent treballadora a ser un barri de moda on s'hi viu bé. De ser un barri tradicional a ser un barri modern. I tot, coincidint més o menys amb el canvi de l'Arsenal del vell Highbury al nou Emirates, el 2006. L'Arsenal s'estima tant el seu barri que ha evolucionat amb ell. I ho ha fet amb ritme musical, ja que molts artistes han nascut i viuen al barri. Aquesta seria la banda sonora de l'Arsenal-Barça, que acompanya la història del club i el barri.

El rival del Barça va néixer lluny, al sud del Tàmesi, a la zona de Woolwich, on treballadors de l'arsenal de l'exèrcit, un espai per emmagatzemar i fabricar armes que després havien de servir per conquerir mig món al segle XIX, van decidir crear el seu equip. Ara, Woolwich era una zona de fàbriques on vivia poca població, motiu pel qual aquest club no aplegava gent. Quan el club va estar a punt de fer fallida, els empresaris Henry Norris i William Hall el van salvar amb la condició de canviar de barri i buscar un espai a prop d'una estació de metro. Era l'any 1913 i l'Arsenal ja va entendre la modernitat millor que altres clubs: el metro movia la ciutat. Al final, es van trobar uns terrenys a prop de l'estació de Gillespie Road, on es va aixecar l'Arsenal Stadium, conegut popularment com a Highbury. Es va iniciar una forta rivalitat amb els veïns d'un barri que hi havia just al nord, el Tottenham, i molts aficionats consideraven que no hi havia espai per a dos clubs a la zona. Però s'equivocaven.

Així, el 1927, l'Arsenal ja era un club de moda, que guanyava títols, i per això el primer partit en directe per ràdio a Anglaterra va ser un Arsenal-Sheffield United a Highbury. Tot just 10 anys després, el 1937, el primer partit de televisió en directe va ser un duel entre els titulars de l'Arsenal i els seus suplents. El 1939, el director Thorold Dickinson va dirigir una pel·lícula d'intriga anomenada The Arsenal Stadium Mystery, en què utilitzava la fama de l'Arsenal dels anys trenta per imaginar un cas en què un jugador visitant moria enverinat a l'estadi. El film es va rodar aprofitant imatges d'un Arsenal-Brentford, amb els jugadors 'gunners' interpretant-se a ells mateixos. És a dir, l'Arsenal ha nascut per estar a la moda: metro, cinema i televisió, tradició que ha seguit fins fa poc. El 1997, per exemple, l'Arsenal va tornar al cinema per partida doble, amb una escena de la comèdia 'The Full Monty' en què se cita la cèlebre defensa del club de Londres d'inicis dels anys noranta, i amb el film 'Fever Pitch', de David Evans, amb l'actor Colin Firth, gran aficionat del club, portant a la pantalla el llibre d'un dels grans aficionats de l'Arsenal, Nick Hornby. Al film, es recorda com era de dur seguir l'Arsenal a ritme de The Pretenders, The Smiths o el gran Van Morrison amb 'Bright side of the road'.

Hornby, l'autor del llibre portat al cine, ha viscut molts anys a Islington, el barri on ha arrelat l'Arsenal, acompanyant els canvis d'una zona que va créixer molt a inicis del segle XX, convertint-se en refugi de classes populars i, especialment, immigrants irlandesos. Encara avui, Islington és el segon barri de Londres amb més irlandesos, un 5% de la població. A l'Arsenal sempre solien jugar irlandesos, especialment als anys 70 i 80. Alguns d'ells, nascuts a Londres però internacionals amb la República d'Irlanda. Tradició que s'ha perdut una mica, com quan el 1979, per exemple, l'Arsenal tenia 6 irlandesos: Liam Brady, Frank Stapleton, David O’Leary, Sammy Nelson, Pat Jennings i Pat Rice.

Tampoc sona ja per megafonia música del grup format per descendents d'irlandesos The Pogues, que van tocar per primer cop a sales del barri, després de decidir formar el grup als lavabos d'una sala no gaire allunyada del vell Highbury, durant un concert de The Ramones. La cançó que solia sonar era 'If i should fall from grace with god'.

A Islington és on s'apleguen més aficionats d'un club que ha passat de ser un equip de gent modesta a ser el club de gent a la moda. Com el barri, abans una mica gris i ara convertit en una de les zones més idíl·liques de Londres, amb negocis de moda, restaurants i gent famosa buscant una casa per viure entre jubilats que hi porten tota la vida. La densitat de població és de les més grans i molts actors o músics viuen a la zona. De fet, Islington i l'Arsenal mantenen forts lligams amb la música. I no només gràcies a Hornby, escriptor que ha cuidat el futbol i la música als seus llibres.

El setembre del 1963, per exemple, dos estudiants aficionats de la música anomenats Roger Waters i Nick Mason van arribar al carrer Stanhope Gardens, a dues parades de metro de l'estadi de Highbury. Llavors encara no ho sabien, però estava naixent Pink Floyd. També estava naixent la passió de Waters per l'Arsenal. Encara avui, Roger Waters es deixa caure pel camp quan és a Londres. I en dues ocasions ha rebut l'homenatge del club sobre la gespa.

Punks i okupes

"Com pot ser que un equip tan bonic com l'Arsenal jugui a un lloc tan impersonal, tan fred? És una vergonya!", cridava fa uns anys John Joseph Lydon, qui, sota el nom artístic de Johnny Rotten, era el cantant dels Sex Pistols, aquell grup punk dels anys setanta que renegava de la reina, escopia als espectadors i portava una samarreta contra... Pink Floyd. Quan compartien equip de futbol amb Roger Walters. Malgrat que el grup no es va formar al barri, Lydon encara és aficionat dels 'gunners', encara que no vol anar al nou Emirates, ja que no li agrada tant com el vell Highbury. Al vell estadi, Lydon havia coincidit amb el cantant dels The Clash, Joe Strummer, qui durant un Arsenal-Xakhtar va compondre una cançó anomenada precisament 'Shakhtar Donetsk', cançó que tocaria amb el seu grup els Mescaleros.

Durant els anys 70 i 80, Islington es va omplir de cases ocupades per joves punks. I de sales de concerts d'on sortien nous grups, en una època d'atur i problemes socials. Llavors, el barri bullia.

A prop de la sortida de metro Arsenal, estació que no deixa de ser la de Gillespie Road rebatejada, encara s'aixeca un pub que va ser important en els primers anys del punk anglès, a finals dels anys 70: The Hope and Anchor

. Aquí van tocar quan encara no eren famosos grups com els The Specials, The Clash o The Pogues. Un antic cine, rebatejat com a The Screen On The Green, també va ser una sala de concerts populars en una època en què l'Arsenal tenia fama de ser un equip dur i defensiu. Igual de dur que un barri que ara té fama de ser 'hipster'.

Entre vells clàssics i la modernitat

Molts d'aquests grups dels anys 70 i 80 han escoltat les seves cançons sonar a l'estadi de l'Arsenal, malgrat que durant dècades, per decisió d'un directiu, es feia sonar 'The Wonder of You', d'Elvis Presley, quan l'equip saltava a la gespa. Amb el canvi d'estadi, però, es va decidir modernitzar la cançó i ara sona 'Right here, right now', del londinenc Fatboy Slim. Quan acaba el partit, si l'Arsenal ha guanyat sona 'Move on Up', del nord-americà Curtis Mayfield, un dels genis de la música R&B de Chicago. No queda clar qui va decidir fer sonar aquesta cançó, però encaixa amb la voluntat del barri d'Islington de ser cosmopolita i estar a la moda. La música negra encaixa a l'equip amb més barreja racial entre els seus aficionats segons molts estudis. Islington, feu laborista, és un lloc obert mentalment.

Els darrers anys, del barri han sorgit professionals, actors i cantants com Dido, qui va triomfar als Estats Units i és filla d'un abonat de tota la vida de l'Arsenal. El bon joc de jugadors com Henry també ha provocat que gent de llocs llunyans vingui fins a aquest barri per veure l'Arsenal, com el director de cinema nord-americà Spike Lee o el cantant de hip-hop Jay-Z. També dos membres de Coldplay viuen al barri, malgrat no haver-hi nascut. El cantant del grup, Chris Martin, és aficionat del club i hi ha acompanyat Jay-Z en algunes ocasions. I per l'estadi també s'ha deixat veure Mick Jagger, qui durant anys no es volia casar amb cap club de futbol. En el seu honor ja ha sonat 'Start me up' a l'estadi.

Com s'arriba al camp?

Dit això, com s'hi arriba, a Islington i l'estadi? Ben fàcil. És un club modern i ben comunicat. L'estació d'Arsenal (línia Piccadilly, connectada amb estacions com Kings Cross) és l'estació de metro més propera, a uns tres minuts a peu del camp. Però també es pot baixar a Finsbury Park (Victoria, Piccadilly Lines i National Rail), i a Highbury & Islington (Victoria Line, National Rail i London Overground), a uns 10 minuts a peu.

Caminant cap al camp és ple de llocs de moda per fer-hi una cervesa o menjar. I tot, amb bona música de fons.