Arribar a jugar-se la vida per una passió innata
Núria Picas parla del seu delicat episodi al Makalu i de la seva condició d’atleta de muntanya
BergaAhir es va acabar la Patum de Berga. Aquest any, però, una berguedana d’adopció i il·lustre com és la Núria Picas (Manresa, 1976) no l’ha pogut disfrutar tant com hauria volgut. S’està preparant per a l’ultratrail del massís Mont Blanc, a la serralada dels Alps, del pròxim 1 de setembre. Per a ella és “la cursa de muntanya més important que hi ha” i un repte d’allò més llaminer, perquè encara no l’ha guanyada. Vencedora de nombroses curses de muntanya, així com de campionats mundials d’ultratrails, se centra ara a guanyar per primer cop al Mont Blanc. És el seu objectiu més pròxim després d’haver-se quedat, al maig, a les portes de coronar els 8.462 metres del Makalu, on va viure la “victòria més gran” de la seva vida.
“Era al camp 4 (a 7.900 m) totalment sola i incomunicada [a aquestes altituds donar un avís de rescat per satèl·lit és inútil]. Érem nou persones, però les altres vuit estaven intentant l’ascens. Tenia un dolor molt fort [una pneumònia] i havia de decidir si reposar al camp 4 o baixar al camp base. Si m’hi hagués quedat a dormir m’hauria costat la vida. Vaig fer nou hores de descens fins al camp base, on vaig activar l’alarma de rescat. És la decisió més intel·ligent que he pres mai”, relata Picas. Era el segon cop que intentava coronar el Makalu. El primer va ser l’any 2015. No creu que ho torni a intentar una tercera vegada, pels “senyals” que ha rebut: el primer cop ho va impedir un devastador terratrèmol que va costar la vida a milers de nepalesos, i a la segona va ser el seu cos el que no ho va voler.
Envoltar-se d’un bon equip
El cim del Makalu ja no és a la seva llista de reptes, però en té d’altres, essencials per a la seva motivació. “Innovar, aprendre i buscar noves metes. La vida és moviment constant”, valora. Una de les claus per combatre la monotonia dels entrenaments és canviar-los. Pau Bartoló va ser el seu primer entrenador des del 2011 i és la seva “persona de confiança i mentor”. Però, per “provar coses noves”, té un nou entrenador, l’Eduard Barceló, que l’acompanya des de fa un parell de setmanes. “Fins ara mai havia portat pulsòmetre, perquè l’hauria tirat al foc, però ara de moment l’estic provant. Em té vigilada”, bromeja. L’equip professional de la Núria es completa amb una nutricionista -la Sandra Sardina-, una podòloga -la Constança Gil- i la Laura Font i el Jordi Lorenzo, que li gestionen la comunicació. De l’atenció mèdica se n’ocupa el CAR de Sant Cugat. El suport familiar i dels amics també és essencial. La Núria és mare de dos nens bessons, l’Arç i el Roc, que va tenir amb la seva exparella, amb qui manté una gran amistat.
D’altra banda, també és una amant de la lectura, sobretot de les autobiografies d’alpinistes o altres esportistes. Ha escrit la seva: Córrer per ser lliure (2015). També explica que quan pot li agrada passar-se “un dia sencer a casa”. És de Manresa però viu entre Berga i la Vall de Boí, indrets magnífics per entrenar-se.
Implicada amb Catalunya
Un altre dels trets característics de la Núria és la seva identificació amb Catalunya. L’any 2014, després de rebre el títol de campiona de l’Ultra Trail World Tour a París sota l’himne espanyol, va ser criticada per alguns sectors de la premsa espanyola perquè van interpretar que havia fet mala cara quan va sonar l’himne. Va ser quan va dir prou a continuar amb la selecció espanyola, una decisió que segurament la deu haver privat de rebre segons quins patrocinadors, però que també li ha obert altres portes, com formar part de la candidatura de Junts pel Sí en les últimes eleccions catalanes.
“Jo vull córrer defensant els meus colors, els catalans, i l’única manera de fer-ho és sent independents. Tenim un idioma, una cultura i unes tradicions pròpies”, reivindica. Unes tradicions com l’arrelament i l’èxit de l’alpinisme de casa nostra, un fet que explica pel caràcter “tossut, humil i treballador del poble català” i per “les magnífiques muntanyes que hi ha a Catalunya”. Unes muntanyes on cada cop es poden veure més dones practicant esport, fet que Picas celebra: “Les coses estan canviant, les dones cada cop són més valentes i fortes”.
Així és Núria Picas, una persona pròxima i transparent, que estima el seu país i la muntanya i que disfruta dia a dia de les seves passions. El seu límit? “Quan m’ho deixi de passar bé”, conclou.
