Arda Turan: “Jugador número 12? Crec que jugo massa i tot”

Sant Joan DespíArda Turan (Istanbul, 1987) transmet seguretat quan parla. Acompanyat del seu inseparable amic Ata, que li fa de traductor, en una entrevista prèvia al sorteig de Champions, atén pacientment l’ARA en turc, tot i que canvia d’idioma -ara castellà, ara anglès- quan vol remarcar un missatge. Com quan reconeix que fa anys que sabia que fitxaria pel Barça, una confessió que desconcerta fins i tot l’Ata, que admet que mai havia sentit aquesta reflexió.

En quin moment està del procés d’adaptació? ¿Interioritzant el sistema Barça o aportant el seu propi estil?

Abans, a l’Atlètic de Madrid, regatejava més, quan jugava en la meva posició natural buscava més l’un contra un. Ara, de moment, he de canviar el meu estil perquè tinc jugadors a dalt que s’encarreguen de fer el que jo acostumava a fer. Aquest canvi no em molesta, gaudeixo: jugo amb Messi, Neymar, Busquets, Alves... És molt fàcil jugar amb ells, són increïbles, tàcticament són molt intel·ligents. A l’Atlètic era diferent. Per a mi és un sistema nou, un llenguatge que encara he d’acabar d’aprendre. De moment, sóc feliç, guanyem sempre, i això facilita l’adaptació, però sé que d’aquí un temps aniré millorant. Ara toca guanyar tots els títols i l’any que ve serà millor per a mi.

L’Arda encara és tímid, però l’any que ve farà un pas endavant. És això?

No sóc tímid! Faig el que em diu Luis Enrique, estic intentant fer el que em demana el tècnic. L’any que ve faré un pas endavant, però de moment anem pel bon camí. Podeu estar tranquils, que amb el míster estem tots dos contents.

Se sent el jugador número 12?

No, no hi ha res que em porti a sentir-ho. Crec que jugo massa i tot! Estic en un equip que va ser campió de tot l’any passat! Necessito temps, durant gairebé sis mesos no he pogut jugar, ara en porto dos i mig i ja estic tenint minuts... Estic jugant amb els millors jugadors del món, estic segur que a poc a poc aniré millorant, a mesura que passin els dies guanyaré protagonisme. Però en cap cas sóc el jugador número 12.

Aquests sis mesos van ser molt difícils.

Va ser molt dur. Fitxo pel Barça i no puc jugar per un problema amb la FIFA. Durant sis mesos, al meu cap només hi havia una cosa, tot el dia pensava: “Jugaré per al Barça, jugaré per al Barça”. M’ho repetia cada dia. Ara ja han passat dos mesos i mig... com a jugador número 12 [somrient als entrevistadors].

Ara toca gaudir... ¿o pateix com Mascherano quan juga a futbol?

Sóc dels que disfruten, prefereixo jugar, vull sempre el màxim. Em fa feliç estar sobre la gespa. Si vosaltres estiguéssiu jugant aquí al Barça també seríeu feliços.

¿I dissabte, al clàssic, també es pot gaudir o és un partit diferent de la resta?

Nosaltres serem nosaltres. L’Arda serà l’Arda. Intentarem, com sempre fem, jugar bé per intentar guanyar.

¿Creu que el clàssic serà diferent d’un derbi com els que va viure al Calderón?

Per començar, són estadis diferents. És cert que he tingut la sort d’haver viscut ja partits importants com aquest contra el Madrid, però, en tot cas, per a mi serà especial perquè serà el primer. Ara bé, és només un partit i, si perdem, la vida seguirà igual. He jugat partits més difícils que aquest, com quan perds una eliminatòria que et deixa fora de l’Eurocopa o de la Champions. Ara tenim molts punts d’avantatge, juguem a casa, amb un gran ambient... Al meu cap tot és molt fàcil: sortiré, jugaré a futbol, sense cap tipus de pressió.

¿La Lliga està sentenciada i això treu importància al partit?

No! És el clàssic, un Barça-Madrid! Volem jugar bé, no mirar la classificació.

Són molt superiors a aquest Madrid?

No em vull comparar amb aquest Madrid. Jo només em fixo en nosaltres. Som un equip que juguem un joc diferent d’ells, i de tots els altres equips. I no canviarem mai la manera de jugar, tampoc perquè al davant hi tinguem el Madrid. El Barça parla un altre llenguatge.

¿El Madrid és més perillós a la Champions per la situació que té a la Lliga?

Per al Barça, el Madrid, el Bayern, el City... la Champions és molt especial. Si ells estiguessin per davant a la Lliga, la Champions continuaria sent molt important. La situació a la Lliga no canvia res. Tothom vol guanyar la Champions.

Els fa molta il·lusió guanyar aquesta Champions?

Esclar que volem guanyar la segona Champions consecutiva per entrar a la història del futbol. Seria el primer cop.

Es parla molt això al vestidor?

A vegades, si surt el tema. Però no cal parlar-ho: ho sents, ho veus, ho notes als entrenaments.

Portem 30 minuts d’entrevista i no s’ha parlat de Leo Messi.

No cal parlar d’ell.

Què és el més increïble que li ha vist?

Tot ell és increïble. És molt ràpid en tot, controlant, driblant, va al xoc... Però el més important de tot és la seva intel·ligència tàctica. És increïble, ho supera tot. És un futbolista molt intel·ligent. Té un talent per sobre de la resta: pensa molt ràpid i això li permet executar totes les altres virtuts.

¿Només per jugar amb Messi valia la pena venir al Barça?

No [silenci].

Venia a guanyar.

Sóc aquí per guanyar la Champions. El Leo, per a mi, és el millor jugador de la història, però jo vinc a guanyar títols.

La Champions que se li va escapar a Lisboa.

[Esbufega.] No en vull parlar. Va fer molt mal. Per a mi és molt difícil parlar d’això, dol molt. Faltava un minut i vint segons per acabar, podíem guanyar la Champions amb l’Atlètic de Madrid, sense el Leo, sense grans estrelles... Vam estar lluitant i lluitant... i al final vam perdre a l’últim minut... Futbol. Tant de bo aquest any pugui guanyar-la.

El somni: la Champions amb gol seu?

El gol no importa. Durant tota la meva carrera no ha sigut important. La gent oblida els gols. Importen el títols, que has guanyat la Copa, la Lliga i la Champions. Quants gols ha marcat Busquets? I té tots els títols a casa. I Iniesta? Quants gols? Quantes assistències? El més important és que l’equip guanyi. Sí que hi ha la Pilota d’Or, però és per al Leo. La resta només ha de pensar en l’equip. I, de fet, no ens enganyem, el Leo pensa en l’equip abans que en cap altra cosa. Quan xuta, quan passa, sempre fa el millor per al grup. En el partit contra l’Arsenal, Monreal s’escapava, el podria haver deixat passar, però havia de fer la falta perquè l’equip ho necessitava. No volia que es compliqués l’eliminatòria, ja que es podien posar 1 a 2. Un altre dia podria ser vermella, però, si és per a benefici de l’equip, s’ha de fer.

¿Si l’expulsió el privés d’una final de Champions ho faria?

Faria la falta si ens permetés passar.

Té un problema amb les targetes?

Sóc agressiu quan jugo. Busco la pilota, mai amb mala intenció. Si veig una targeta és perquè treballo per a l’equip.

¿Creu que ha d’exagerar aquesta agressivitat perquè a l’Atlètic tenia l’etiqueta de poc treballador?

No he de demostrar res, no he de convèncer a ningú. Sóc un jugador important, que arriba aquí amb èxits, i ho vull demostrar en el futur. Però ara els tres de davant -el Leo, el Luis i el Neymar- ho fan tot, gols, assistències... Nosaltres ens encarreguem de la resta, de fer tot el possible perquè ells llueixin. Al davant tenim una màquina que funciona, i nosaltres ajudem perquè segueixi així.

Què va aprendre amb Simeone?

A ser feliços mentre patíem. Que si treballes molt, si et concentres molt, pots arribar als objectius que vulguis, complir els teus somnis. Sense Messi, sense Neymar, sense Cristiano... Érem un equip per sobre de tot, un grup increïble. Aquí al Barça és una altra cosa, bon futbol, tiqui-taca, tot pilota... Allà, durant quatre anys, vam ser una família. El Koke, el Gabi, el Juafran, el Filipe... eren els meus germans. Aquí em van rebre molt bé, m’ho han posat tot molt fàcil... i espero que d’aquí poc temps sigui com a l’Atlètic, una família, però encara falta perquè sigui el mateix.

Quins són els seus amics al vestidor?

Alves, Neymar i Adriano. Amb ells em porto especialment bé. Però, per a mi, Iniesta és una referència, un exemple per com juga i com viu aquest esport. No només pel seu joc, també com a persona. L’Andrés no juga a futbol, fa art.

Ha dit dos noms ben diferents: Neymar i Iniesta.

Neymar és el meu amic, està sempre molt a prop meu. L’Andrés és el meu ídol, i em fixo en com juga, com es mou. A part, com a persona m’agrada. Em passo el dia parlant amb ell per millorar i saber-ho tot sobre com juga el Barça. És tranquil, introvertit, pausat... Neymar, en canvi, com l’Alves o jo, és de sang calenta.

Parlant d’Iniesta, quina és la seva posició? Com ell, interior? O extrem?

La meva posició és la de l’Andrés, sóc interior, però no tinc problemes per jugar on em digui Luis Enrique.

Mira partits dels equips del planter?

Sí, sí, m’agrada molt. El mateix sistema que nosaltres, tàcticament són molt bons, el tiqui-taca...

Vol ser entrenador?

Tant de bo. D’aquí molts anys. Potser segon entrenador de l’Andrés [rialles].

Quan va saber que fitxava pel Barça?

Jo sentia que fitxaria pel Barça. Sincerament, pensava: “Si jugo molt bé acabaré fitxant pel Barça, perquè el meu estil encaixa en aquest equip. Si jugo bé, acabaré a l’Arsenal”. Pel meu estil, amb pilota, jugant fàcil, en curt, agressiu quan cal, però sobretot amb qualitat, sabia que podia arribar aquí a Barcelona.

¿Els futbolistes viuen aliens al que passa al seu voltant o els afecta el que està passant a Europa? Políticament, socialment, ¿L’Arda està implicat?

Esclar que estem tristos per tot el que ha passat, però jo només puc dir una cosa: la reacció amb els atemptats de París no va ser la mateixa que amb Ankara. Jo, en lloc de parlar de com es pot solucionar un conflicte, només puc dir que la gent no respon igual, no demostra la mateixa tristesa quan una persona mor a París, quan explota una bomba aquí, o quan passa a Turquia. Quan un europeu té un problema tot es magnifica, però quan passa a Turquia, a l’Àfrica o en qualsevol altre lloc, la resposta és diferent. Les persones són iguals a tot arreu. La resposta al terrorisme hauria de ser igual sigui el país que sigui.

¿Està orgullós de com ha actuat el seu país amb els refugiats sirians?

Nosaltres no diferenciem entre sirians i persones d’altres països. Són refugiats. Has de reaccionar així amb tothom.