Àlex Márquez: "Si ara torno a viure la mort d'un pilot, jo no surto a córrer"

BarcelonaAquesta ha sigut la temporada més complicada per als germans Márquez. Amb el Marc recuperant-se de la lesió, Àlex Márquez (Cervera, 1996) s'ha adaptat tot sol a la seva nova realitat. Amb l'equip satèl·lit d'Honda (LCR) ha viscut moments durs que l'han fet més fort. Amb la temporada acabada, i un ull posat en la campanya que ve, el germà petit dels Márquez atén l'Ara.

Has acabat la teva segona temporada a MotoGP. Quina valoració en fas?

— La temporada l'hem acabat amb bons resultats i de manera ascendent, això és el més important de cara a preparar l'any que ve, ja que el 2022 s'acaben tots els contractes i haurem de renovar o de buscar una alternativa. Ara bé, el 2021 ha sigut dolent pel rendiment de la moto i el que m'esperava. Tot i que això, aquests problemes, m'han ajudat de cara al futur. He après moltíssim. Per exemple, a valorar més les coses quan van bé.

Com has gestionat aquesta frustració?

— Hi va haver un moment durant la temporada especialment difícil. A Jerez, per exemple, no enteníem res de la moto. Des de la segona meitat de la temporada vaig insistir molt on jo creia que estava problema i al final el vam trobar. Era per aquell camí que jo havia marcat i això va fer que estigués més tranquil amb mi mateix. Des que vam canviar, la nostra línia ha sigut ascendent i vaig poder començar a pilotar la moto com jo volia. En certs moments de la temporada ha sigut molt frustrant, ja que no sabia per on millorar, què fer, però són coses que pogut gestionar gràcies també el meu entorn. 

Aquesta frustració et va portar a ser impacient sobre la moto?

— Et porta a tenir certa ansietat que no ajuda sobre la moto. Intentes ser més agressiu, atacar més a la frenada, i fa que el temps per volta encara sigui pitjor. Tenir gent al teu voltant que et sàpiga dir quina és la realitat, com “estàs frustrat, tot el que tu vulguis, però això ho estàs fent malament i encara l’estàs cagant més”, et fa tocar de peus a terra. Un problema que potser era més petit l'estava fent més gran, i això t'ajuden a veure-ho les persones del teu voltant. 

Et sents més pilot de MotoGP després d’aquesta temporada tan complicada?

— Molt més. He agafat molta experiència de cara al futur, sobretot pel que fa a l'electrònica. Quan estava a Honda amb el Marc al box era una cosa que deixava de fer. Aquest any no ha sigut així. Moto GP és una categoria molt igualada en què petits detalls marquen molt la diferència. 

Estar a l’equip satèl·lit t’ha ajudat a fer aquest pas endavant?

— Sí, ja que m’aportaven molta tranquil·litat. Des del primer moment em vaig sentir molt a gust. És cert, però, que hi ha hagut moments de la temporada en què he trobat a faltar informació. Al llarg de l'any s'han anat solucionant aquestes coses i Honda va entendre que havia de canviar una mica el seu mètode i així ho van fer. 

També ha sigut un any dur per als pilots, amb la mort de tres joves promeses sobre l’asfalt. Com afrontes situacions com les que us va tocar viure amb la mort de Dupasquier enmig d’un Gran Premi?

— La mort del Jason ens va tocar molt de prop. Aquell minut de silenci abans de la cursa va ser molt dur. Ara ho penso i no hauria d'haver corregut. Si passa ara, no surto. Sé que al final és la nostra feina, però s'ha d’entendre des de l’organització que els pilots són persones i s'ha de tenir la ment freda i pensar més les coses. Desgraciadament, ha sigut un any negre per al món del motociclisme. 

Què et semblen les mesures preses per intentar reduir el màxim aquestes situacions?

— S'han pres mesures que tenen la intenció de millorar aquesta situació, com apujar en l’edat, però és cert que cada cop tenim més categories de base, les motos són més iguals i potents, els pilots van molt més junts…, però el que està clar és que, com més curses, més perill. Cal que els pilots més joves entenguin que s'ha de mantenir respecte entre tots. Les motos més equilibrades fan molt més maco l'espectacle des de fora, però des de dins no. Jo com a pilot miro curses de Supersport300, de la Talent, i van tots tan junts… Són motos que corren menys i no veus el perill quan estàs damunt, però des de fora, com a pilot, no les puc mirar. Em fan patir. 

Sempre has estat molt involucrat en la formació de joves pilots amb el Motocamp que feu al circuit de Rufea. També pel que fa a obrir portes a les joves pilots.

— És part de les meves vacances. Aquest any hem tingut tres noies, i jo estic encantat. Jo com a monitor el que intento explicar és com veig les coses i inculcar certs valors. ¿Arriben aquí i tenen motos noves? Doncs han de veure com les han de cuidar, com ens poden ajudar els mecànics. Són coses que han d'entendre i veure com és aquest sacrifici que implica el món del motor. Venen a passar-ho bé i fan que jo, durant uns dies, torni a ser un nen. 

Et pregunto pel Marc, que encara s’està recuperant de la lesió. Com està? 

— Al final és una cosa que m'ha passat sempre i l'entenc. Si tingués un germà més normal, no em preguntaríeu sempre sobre ell [riu]. Tenint un germà vuit cops campió del món és normal i m'hi he acostumat. El Marc està molt més positiu. El que més el va afectar va ser que sortia d'una lesió greu i va caure en una altra. Ara està tranquil i desconnectat. Com que ja s'ha acabat la temporada, també està més tranquil, ja que és la part més dura per a un pilot: estar a casa i veure que hi ha curses. Ell va passar per aquesta lesió fa deu anys i sap una mica el que li ve i com ha de ser de pacient.