Ara el problema és l'ansietat

El Barça del toc, la possessió, la velocitat en les transicions, la pressió, la recuperació postpèrdua, el quadrat, el rombe i altres figures geomètriques, el tercer home, el ser protagonistes i agressius amb la pilota, el model innegociable, el joc elaborat i polit i els valors (malgrat impedir que Nico pogués jugar), va acabar guanyant en el descompte a Mestalla gràcies a una obra d'art de Lewandowski després d'una segona part lamentable. A l'acabar, Xavi va justificar amb motius psicològics i no futbolístics el batibull davant un València mediocre: “Hem tingut ansietat per l'eliminació de la Champions”. I ho va fer per segona vegada consecutiva. Davant del Bayern també va ser clau en el 0-3 el fet de saber-se eliminats després que el pitjor equip de la Champions, el Viktoria Plzen –l'únic al qual han aconseguit guanyar– no fes saltar la sorpresa a Milà. 

Del "tenim un plantillón" a "som un equip en construcció" només han passat uns mesos. El discurs ha canviat a la força, obligat per les circumstàncies i la bufetada de l'adeu a Europa tot just començar, però la propaganda oficial s'agafa ara a un suposat creixement que amb prou feines albirem i controla els temps segons li convé. Ara resulta que no valen els set mesos que Xavi va ser a la banqueta la temporada passada, que només es poden comptabilitzar els d'aquesta per sospesar si, efectivament, l'equip progressa adequadament. Mentrestant, l'evidència dicta que Lewandowski és mig Barça: ha marcat en Lliga 13 dels 25 gols (el 52%) i cinc més a la Champions. És a dir, que dels 29 gols, 18 porten la seva signatura. 

El projecte necessita paciència i cocció lenta, sí. I l'eufòria no va néixer, ni va créixer, de manera espontània. En el moment que Laporta va penjar la pancarta davant del Bernabéu, va fitxar el mite de Xavi i tots dos, president i entrenador, van vendre il·lusió, plantillón i títols, van posar el llistó tan alt que són esclaus de les seves pròpies expectatives. La punyetera realitat s'ha encarregat de posar-los en el seu lloc i, de moment, el diagnòstic de la situació continua sense estar ajustat, perquè la bretxa entre el que venen i el que són és enorme. Que Nico no pogués jugar i que Xavi ho defensés perquè podia perjudicar-los és la mesura d'un club i un equip al qual els falta grandesa i futbol, per molt que s'obstinin a dir el contrari.