Ricky Rubio: "Ara porto amb normalitat que no soc un robot, que puc perdre"

Sant Ferriol (la Garrotxa)Durant dècades, al santuari de Santa Maria del Collell s’hi sentien les oracions dels futurs capellans. Després, durant la Guerra Civil, hi van ressonar les bales, tal com explica Javier Cercas a Soldats de Salamina, i posteriorment les converses dels estudiants. Ara s’hi pot sentir aquell soroll tan típic de les pistes de bàsquet quan les vambes dels jugadors es mouen per la pista. Desenes de nens i nenes passen pel campus que hi organitza Ricky Rubio (Masnou, 1990). Els joves se’l miren amb respecte. I mentre ell parla amb l’ARA, analitza de fons els moviments d’algun jugador que apunta maneres. És el quart estiu seguit que el maresmenc canvia de ciutat als Estats Units. Ara li toca tornar a començar a Cleveland, després d'un any on gairebé no ha pogut gaudir jugant.

Què t’aporta passar aquests dies al campus envoltat de joves?

— Veure la il·lusió que tenen. Viuen el moment. Fan una cistella i ja són feliços. Quan et fas gran ja no saps viure el moment, et passes la vida pensant tant en el futur, que no aprofites el present. Quan vinc aquí recordo per quina raó m’agrada el bàsquet. Jo era com ells.

Vas afirmar que havies arribat a deixar de gaudir jugant. Has recuperat la il·lusió? Als Jocs de Tòquio ho va semblar. Malgrat no poder guanyar medalla, vas oferir un recital de joc.

— Sí, l'he recuperat. Quan ets professional perds una mica el nen que solies ser, és normal. Ara, quan millor jugo és quan gaudeixo, quan no penso en el resultat. A Tòquio jugava envoltat d’amics i m’ho passava bé. Va ser bonic, tot una mica nostàlgic perquè era el comiat de molts de nosaltres. Cal valorar que costa arribar als quarts de final, on topar amb els Estats Units ho complica tot. Però vaig acabar amb sensacions individuals molt bones.

Va ser el final d'una temporada molt dura. La pandèmia, canvis d’equip... De fet, vas arribar a dir que no aniries als Jocs Olímpics.

— Ha sigut una temporada molt dura a escala emocional. Primer sentia que necessitava desconnectar de tot. Però al final vaig decidir anar als Jocs. I un cop fas el pas, cal anar a totes. Va ser clau el paper de la família. La meva dona em va fer veure que era l'última oportunitat per jugar amb una colla d’amics, amb aquesta generació que ho ha donat tot per la selecció. Teníem el somni de poder acomiadar-nos plegats dalt del podi però no va poder ser. Ara, un cop es va acabar tot, parlant-ne amb calma, ens vam adonar que la cosa que més valorem és l’amistat. Les vivències que hem viscut plegats. És ben cert que, de cara enfora, guanyar medalles és molt bonic. Per a nosaltres també, sí. Però poder tenir aquesta segona família, haver creat aquest grau de complicitat... és el que quedarà per sempre. Les converses, els records... Ara estem en un moment de la vida en què molts tenim fills, tenim una visió diferent que ens permet fer una valoració positiva més enllà de les medalles.

T’hauries penedit de no fer el viatge, doncs?

— Segurament. Quan es va acabar la temporada, el que volia era ser amb la família. Tinc un fill d’un any i mig. I després de tants viatges, tantes bombolles, una part de mi no se'n volia separar més. No volia passar tres setmanes a l’altra punta del món lluny seu. La meva dona ha estat sis o set mesos als Estats Units sola, sense poder rebre visites, sense rebre suport per culpa del covid. Jo el que volia era recuperar una vida normal de parella, de família. Però ella va fer-me veure que calia anar als Jocs. És cert que era un sacrifici estar tancats primer a la bombolla de Las Vegas, fent la preparació, i després a Tòquio, però era una última aventura per gaudir. 

Una de les lliçons dels Jocs de Tòquio l’ha donada Simone Biles, que ha prioritzat la salut mental als èxits esportius.

— Estem molt obsessionats amb el resultat final: la medalla, el títol. Però amb el temps aprens ha valorar la importància del camí. I durant aquest camí, de vegades cal aturar-se. El cos i la ment t’envien senyals, com quan a un cotxe li falta gasolina. Cal saber escoltar-ho i saber aturar-se. Si no ho fas, no ets feliç. És cert que pots continuar guanyant partits, pots continuar fent jugades, però no t’omple. En alguns moments no ets feliç jugant, i no hauria de ser així. Vull gaudir del camí i superar tots els obstacles. De fet, si saps superar els obstacles llavors pots gaudir més dels èxits.

Els Cavaliers són el teu quart equip en les últimes quatre temporades. Com es porta rebre una trucada i descobrir, en un minut, que cal canviar de casa?

— És difícil. Quan ets jove i no tens una família costa menys. Quan ets jove tot depèn de tu i tot sembla una aventura. Pots entomar millor els canvis. Però quan tens una criatura, quan tens amics i arrels en una ciutat, costa. Ara, aquest món funciona així i jo ja ho sabia. Cal adaptar-s'hi i aprendre'n. Tinc molt clar que és una època de la meva vida, però quan s'acabi tornaré aquí, a casa. Amb la família. Ho tinc molt clar. 

Tens la sensació de viure dies de canvis des de dins de l’esport nord-americà? La NBA enviant missatges contra el racisme, el debat obert sobre la salut mental...

— Sí. Quan hi vaig arribar, ara fa deu anys, cada jugador era una marca, però ara s’ha produït una reflexió per anar més enllà, per entendre que ets un portaveu. Tens una plataforma que pots fer servir per enviar missatges positius. Ara, per exemple, tornaré a jugar als Cleveland Cavaliers amb Kevin Love, que es va sincerar amb una carta on parlava dels problemes psicològics que havia patit. Això va ajudar molta gent, que li va agrair la sinceritat. Hi ha qui pensa que un cop tens èxits els problemes desapareixen. No és així. Pots triomfar en l’esport, però el càncer se't pot endur un familiar. Pots tenir problemes a casa. I això t’afecta quan surts a la pista. Tinc la sensació que l’esport s’encamina cap aquí, cap a poder parlar amb normalitat d’aquests problemes i permetre als esportistes que ens obrim més. És una evolució positiva.

És l'era en què sembla que cal opinar de pressa, al segon. On En què la premsa o les xarxes socials fan servir la paraula fracàs amb molta facilitat, sense esperar-se a saber què li passa al protagonista...

— La paraula és més poderosa del que ens pensem. És clar que tenim dret a dir-hi la nostra, però quan es parla cal recordar que al darrere hi ha històries que potser no coneixem del tot. Per exemple, un jugador que ho està passant malament a casa surt a jugar i no té el dia. I llegeix que diuen que ha fracassat. Doncs fa mal, et queda gravat. I si passa dos, tres o quatre cops, et pot afectar i es pot convertir en una motxilla molt pesant en aquell moment complicat de la teva vida. Cal tenir cura amb les paraules. Guanyar està bé, però la derrota no sempre és dolenta si en sabem treure les conclusions correctes. És curiós com de vegades t’afecten més les opinions negatives de gent que no coneixes, com un periodista, aficionats o el veí, i no et quedes amb les opinions que són importants, com les de qui tens a prop.

Vas arribar el 2011 als Estats Units per jugar amb els Minnesota Timberwolves. Quants anys més t’imagines a la NBA?

— Ara mateix un! Quan s'acabi aquest any ja ho decidiré. Mai he estat partidari de fer plans a llarg termini, i ara menys. Amb la meva família hem decidit estar-nos aquest any a Cleveland i ja es decidirà cap on anem després, depenent de les sensacions.

Com afrontes la temporada després d'un nou canvi d'equip? 

— Tants canvis cansen una mica. Canvi de casa, de costums... Però ara que s’acosta la temporada, vull gaudir-la. Encara no puc saber quin rol tindré al nou equip. He jugat molt contra ells, però no conec la casa per dins. A més, després de deu anys competint a la Conferència Oest, toca canviar a l'Est. Tothom diu que és més fàcil, ja ho veurem [somriu]. Tinc moltes ganes de començar.

Quan vas començar a entrenar-te amb el primer equip de la Penya, l’Aitor García Reneses et va dir que no havies de deixar els estudis. Què li diries a aquell Ricky que anava a entrenar-se amb metro?

— Més que dir-li coses, me l’escoltaria. Però sí que li diria que tingui paciència i que gaudeixi de cada dia. He tingut una gran carrera, n’he gaudit molt. Però no només per arribar a la NBA. La lliçó que m’ha donat el bàsquet m’ha servit a la vida, m’ha fet fort quan he perdut la mare, quan m’he sentit trist. El Ricky esportista ha ajudat molt el Ricky persona. M’ha permès portar amb normalitat que no soc un robot, que puc fallar, que puc perdre.