L'ARA ha perdut una finalíssima: com ho senten

Em veig amb la urgència de parlar de mi. Des de fa dècades, els periodistes barcelonins juguem una competició futbolística. Aquest torneig, patrocinat per El Corte Inglés, retrata els alts i baixos del sector: veient quins mitjans el juguen, un té notícia exacta d’on van bé les coses, d’on van mal dades i d’on ja no van.

Un servidor de vostès, 43 anys el contemplen, en fa 17 que hi juga amb diferents equips i capçaleres. Hi va haver una època en què volava sobre la pista, patia marcatges dobles, i fins i tot havia arribat a guanyar el títol: érem joves i forts. Però van arribar les paternitats, queien els lustres i cada cop ens miràvem els guanyadors de més lluny. 

No els negaré que en aquesta epopeia per les profunditats futbolístiques hi han tingut un paper destacat les lesions. En la cinquena dècada de la vida, això té el seu què. Al vibrant Open, del tàndem Agassi-Moehringer, s’explica la impressionant relació del veterà tenista amb el seu propi cos. Parla de la cortisona, de l’insomni, de l’escleròtica cicatriu en què s’havia convertit el seu físic d’atleta després d’una vida sotmès al maltractament de l’elit. Doncs mirin, a l’inframon de l’esport passa igual.

I a més, el futbol, el futbol sala, no és ioga. Hi ha contacte i hi ha agressivitat, i de vegades hi ha violència. Potser els pica la curiositat: ¿també entre companys de gremi entradets en anys? També. Cops i traumatismes, amb pilota i sense. Tot suma, els anys passen i un, a poc a poc, va oblidant el cavall salvatge que era als 25 i es resigna a ser un comptable endreçadet sobre la pista. 

I érem aquí quan els astres es van alinear el desembre passat. Després d’una greu lesió del Pau Riera, líder indiscutit de l’equip, ens van caure del cel dos reforços: el joveníssim Marc Maideu –potser el cognom els recordarà el del voraç redactor de Successos de la casa– i l’Albert Rigol, que va entrar a la secció d’Economia en l’últim mes de l’any [i els explicaré una confidència: li va ser preguntat si jugava bé a futbol i no va dir ni sí ni no, perquè moltes virtuts adornen aquest redactor, entre les quals la de ser osonenc]. Va resultar que tots dos eren boníssims. I si hi sumem els eventuals, l’Aston, el David, el Víctor va resultar, alehop, que ens vam convertir en un senyor equip.

Jo venia a explicar-los que tot l’equip, amb el Cesc al capdavant, el Millan (cròniques des de racons convulsos del planeta, l’ubiquen?), l’estimadíssim i exiliat Ot, i el fidel cos tècnic que integren el Gerard Pruna i el Xavi Hernández (il·lustres integrants de la manxeta del diari), davant l’expectativa de jugar la gran final, hem viscut setmanes de dolça agitació i nits insomnes. 

Va ser divendres, vam fer-ho bé, vam anar als penals (2-2), vam perdre (4-3). Un cop felicitats els campions –el Post United, bona gent, ni mitja puntada en un partit igualadíssim–, apareix la gran qüestió: ¿d’on ve aquesta dèria de guanyar? Com pot ser que ens importi tant? ¿Serem capaços d’educar en l’esport quan ens obsessiona una trista victòria?

Els deixo a vostès la resposta, que jo vull abraçar una idea millor: quina sort, quan el cos encara aguanta; benaurats siguin fisioterapeutes i antiinflamatoris, i quin invent, el futbol.