Roger Frigola: "Aquests vaixells naveguen quatre vegades més ràpid que la velocitat del vent"

BarcelonaSegurament la persona més feliç dins de l'equip Emirates Team New Zealand quan es va saber que defensarien la Copa Amèrica de vela a Barcelona, en lloc d'Auckland, va ser un dels seus enginyers. El motiu? Per fi treballaria a casa. Roger Frigola (Barcelona 1982) és una de les veus més autoritzades per explicar els secrets dels vaixells més ràpids del mar, aquests AC75 que ja competeixen a les aigües de Barcelona. Seriós i reservat, ja que a la Copa Amèrica sempre cal guardar secrets sobre el disseny dels vaixells, Frigola va estudiar enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya i aeronàutica a la Universitat de Tolosa. Després es va doctorar en machine learning –àrea que fent servir la intel·ligència artificial permet a les màquines anar millorant elles soles– per la Universitat de Cambridge. Abans de ser a l'equip de Nova Zelanda, va passar per la Fórmula 1 treballant en equips com McLaren, Ferrari i Red Bull Racing Team.

Què vas sentir quan et van dir que la Copa Amèrica es faria a Barcelona?

— Va ser una alegria. Fa anys que visc a cavall entre Barcelona i Nova Zelanda. Ha tocat viatjar molt i ara puc tornar en mitja hora. La família està contenta, però també va fer-se estrany, ja que tots els companys afrontaven el repte de viure una llarga temporada lluny de casa i per a mi era diferent.

La pregunta que més et deuen fer és que ens expliquis en què consisteix la teva feina, per a aquells que no hi entenem...

— Em dedico a l’optimització matemàtica dels vaixells. Quan encara falten anys per a la Copa [Amèrica] fem el disseny de la nau, treballant amb càlculs aerodinàmics i hidrodinàmics, fent simulacions... i després ja anem centrant-nos en la millora de detalls concrets. La meva feina ha anat evolucionant. Vaig entrar a l'equip el 2014 i llavors estava centrat en els sistemes de control de vol dels vaixells. Ara estic ja davant dels ordinadors, treballant en l'optimització en diferents mètodes matemàtics per fer un disseny i una navegació millors.

En el teu cas no cal ser un expert en vela, entenc. No et toca anar a bord.

— A l'inici vaig sortir una mica més a navegar per veure com funcionava, després ja no. Però un cop calia tenir molt de pes a dalt per fer proves i vaig acabar a dalt fent de sobrepès. De petit havia navegat de casualitat algun estiu, però no era un món que conegués, no.

Com vas arribar a l'Emirates Team New Zealand? ¿Et vas interessar tu per la vela o et van venir a buscar ells?

— Van ser ells. Van fer-ho per correu electrònic. El llavors director general em preguntava si els podia ajudar en el disseny del vaixell. Va ser una sorpresa, però va interessar-me, ja que llavors jo estava fent un doctorat a Anglaterra on tractava àrees que podria treballar amb ells, com la part que els vaixells volin. Ells estaven interessats precisament en el control del vol, que m'interessava. Vaig anar allà inicialment per tres mesos el 2014, va ser poc després de l'edició que guanyen els nord-americans a San Francisco. Volien començar a treballar en el vaixell de la Copa [Amèrica] del 2017 que va fer-se a Bermuda... i ja m'he quedat amb ells fins ara.

Aquests models que s'aixequen i volen van ser una de les grans apostes de Nova Zelanda, i van revolucionar el torneig. Ho van portar molt en secret; entenc que tu no podies explicar què feies.

— Sí, cal mantenir els secrets, tenim acords de confidencialitat. Inicialment, teníem el sistema de vol semiautomàtic en què vaig treballar, que permetia controlar l'altura del vaixell respecte a l'aigua, que fos estable. Sempre es busca la forma de millorar dins del reglament, jugant als límits. El 2017, per exemple, nosaltres podíem analitzar les dades informàticament i transmetre-les a qui era al vaixell perquè fes els ajustos. Ara ja és diferent: amb el canvi de normativa, aquests sistemes de control de vol són cent per cent manuals.

Per quina raó fascinen tant aquests AC75?

— Són els vaixells de competició més ràpids, hi ha molta feina darrere. Cal pensar que van més ràpids que el vent. Abans la lògica de la vela era que el vaixell aniria tan ràpid com el vent, però en aquest cas van quatre vegades més ràpids que el vent. Aquests vaixells poden ser molt ràpids navegant contra el vent. Poden navegar bé en qualsevol direcció, de fet. Aquesta és la gràcia.

La Copa Amèrica gairebé sempre s'ha fet en oceans oberts com l'Atlàntic o el Pacífic. Què ha canviat el fet de fer-la al Mediterrani?

— A vegades la gent no ho sap, però aquí tenim una onada més gran que en molts llocs on s'ha fet abans la Copa [Amèrica], com Auckland. Allà es feia en una zona ben protegida geogràficament, en una badia. Aquí, just davant de Barcelona, hi ha onades més fortes i vents canviants. Això és un repte perquè els vaixells, en volar, prefereixen una mar tranquil·la, ja que una onada alta pot provocar que la proa toqui aigua i clavi el vaixell, i l'aturi.

Una pregunta que suposo que també t'han fet molt: ¿la Copa Amèrica és realment la Fórmula 1 del mar?

— Té moltes similituds, cert. Però al final cada món és diferent. Aquí, per exemple, els equips som més petits. Quan vaig arribar érem tot just tres enginyers, tot i que després ja vam passar a ser molts. Però ni de prop a les xifres de la Fórmula 1. En clau de tecnologia, però, sí que podem dir que és molt similar.

Com en la Fórmula 1, hi ha qui diu que per guanyar pesa més la tecnologia que l'element humà. És cert?

— No, podríem dir que està molt equilibrat. Et cal tenir un bon equip d'enginyers, un disseny que marqui diferències, però sense un bon equip a dalt del vaixell perds. És un esport molt tàctic, en què cada regata és com una partida d'escacs. No es tracta de tenir el vaixell més ràpid, també et cal el millor equip a dalt.