Una aposta i sis anys per arrodonir l’handbol

GranollersL’any 2013 el Granollers començava a viure tranquil. El primer equip sortia del desert de l’episodi de les barbes i treballava amb encert per tenir cara i ulls. El filial també, sense ser-ne conscient. La lògica dels equips formatius és voluble. El talent, que n’hi ha, no assegura sempre la competitivitat. Aquell estiu el B va dibuixar un vestidor amb Arnau García, Mamadou Gassama, Borja Lancina, Edgar Pérez i Adrià Pérez. La rotació funcionava, per força. Van ser primers del grup català de Nacional i es van classificar per a la fase d’ascens a Divisió d’Honor Plata.

Les grans divisions impliquen grans despeses. Les decisions de club no sempre són justes, però sí que tenen un argumentari. Carlos Viver va consolidar en paral·lel un nou focus d’atenció a l’equip femení amb una temporada immaculada a territorial, a les portes també de la B. Aquella seria la gran aposta. “Per la nostra situació era molt difícil arribar a tot. El club va decidir donar suport a l’ascens de l’handbol femení”, explica a l’ARA el president del Granollers, Josep Pujadas. El dirigent donava llum verda a la candidatura del segon sènior vallesà.

Va ser la primera pedra del KH7 Granollers, ara assentat a la Lliga Guerreras Iberdrola, tutejant-se amb grans reptes. Era una sinergia lògica per aprofitar la fornada de talent que pujava de la base i la necessitat de rematar el caràcter plural d’un club que destina un terç de la seva estructura a l’handbol femení.

“La temporada següent ens vam trobar en una situació similar amb l’ascens a Primera. Vam fer una assemblea per decidir què fer. Hi va haver molta assistència i la resposta va ser molt positiva. Bé, tothom hi va votar a favor. Vam dissenyar un pla. L’hem anat seguint i crec que l’evolució ha sigut bona. Som millors i mantenim el nostre ADN. Gran part de les jugadores professionals s’han format al club”, diu Pujadas. El nucli del projecte ha crescut en la idiosincràsia blanc-i-blava, molt particular. La seva etapa embrionària va ser primitiva, justificant-se en una atmosfera de novetat que sovint et priva de tenir perspectiva.

“Les coses es van fer bé, però els viatges eren complicats. Anàvem amb furgonetes. Jo recordo que hi havia jugadores que conduïen. Si jugàvem un dissabte a la tarda, sortíem el mateix dia, de matinada, per arribar a l’hora de la convocatòria. Les condicions partien d’aquest nivell. Ara tenim les mateixes condicions que el Fraikin”, recorda Judith Vizuete.

La primera línia va viure la transició del circuit català fins al sostre de la Federació Espanyola. Va ser un procés d’aprenentatge col·lectiu ràpid. El rendiment i la gestió d’entitat creixien de bracet. “Ens entrenàvem molt bé i la sintonia era bona. L’equip s’ha professionalitzat. Hem passat d’haver de patir per aconseguir la permanència a trobar el nostre lloc a la Lliga. Hem creat un estil i una comunitat d’aficionats que no teníem. Ara la gent s’acosta al Palau, com a l’Asobal”.

Sense haver inventat un motlle, perquè caldria polir-lo, la marca KH7 ha après a consolidar-se des de la pissarra de Robert Cuesta i les convocatòries de Carlos Viver de la selecció espanyola. No poden competir en l’escenari salarial. El reclam és i serà handbolístic: “L’esportista té a Granollers tot el que necessita per rendir. Hem de seguir movent els recursos amb cap i amb encerts. No hem d’oblidar quines són les nostres possibilitats. Sobre la pista lluitem contra tothom. Jo veia els entrenaments a l’estiu i es respiraven ganes de fer un salt. Aquest curs ens havíem proposat guanyar-nos el respecte de la categoria. Crec que ho hem aconseguit”, celebra Cuesta.