Les aparences (i els títols) són importants

GironaSi la Supercopa de Catalunya és valuosa, és per tot el que significa disputar-la. Que el Girona signi jugar aquesta final cada any, més enllà que la guanyi més o menys vegades. Perquè això voldrà dir que continua competint a la Primera Divisió, que segueix fent el seu nom més gran i que consolida una història irrepetible que molts no oblidarem. Lluitar per un títol i viure una final ni ha de fer nosa ni ha de fer mandra. Sobretot per a un club petit que avui val més pel seu present i el seu futur que no pas per un passat carregat de dificultats i temporades per oblidar. Donem-hi valor, perquè en té. Cuidem les formes, tinguem cura de les petites coses. Intentem ser una mica més feliços i traguem pit, perquè pocs cops ho hem pogut fer i qui sap quan s’acabarà.

I si no és així, això que ens emportem. El Girona està en línia ascendent, creixent en cos i forma i cuidant la seva imatge. Ho ha fet tan bé que fins i tot ha arribat a Primera. Però no se’l recordarà pas per això, sinó per com ho ha aconseguit. Perquè de clubs que assoleixen el cim del màxim nivell n’hi ha hagut molts. Que mereixin quedar en la memòria, ja no n’hi ha tants. I aquest Girona, després d’esparracar el que semblava una maledicció de molt mal gust que no s’acabava mai, viu la millor versió dels seus 88 anys.

Inexpert i en inferioritat de condicions pel que fa als recursos econòmics, ho compensa amb il·lusió i passió. Ha sigut capaç de guanyar dues vegades el Madrid i l’Espanyol. També ha guanyat a Mestalla i a Vila-real. Fins i tot ha empatat al Camp Nou, no ha perdut mai contra l’Atlètic i s’ha atrevit a plantar-se als quarts de final de la Copa. Per no dir que en la seva estrena mai va patir per la salvació i durant molts mesos va somiar amb Europa. Ara no només pot afegir que ha estat entre els dos millors equips catalans i que ha jugat una final de la Supercopa de Catalunya contra el totpoderós Barça, sinó que n'és el campió amb tots els honors. Si cal aparentar que som més bons del que realment som, és el moment de fer-ho.

Tot suma perquè no fa gaire a Montilivi tothom es va espantar, assumint amb tristesa com la por a perdre-ho tot planejava per la ciutat. La reacció de les últimes setmanes, que benvinguda sigui i per molts anys, no ens ha de confondre: ningú ho vol, però baixar és una possibilitat real. I el títol més gran que ha de celebrar el Girona cada temporada és mantenir-se a Primera. Així que, si l’any que ve torna a jugar aquesta final, lluïm-la com toca. I presumim de Cristhian Stuani, a qui només li faltava donar-nos un títol per fer més eterna la seva petjada.