Un any després, els vuit gols del Bayern no eren el pitjor que li podia passar al Barça

BarcelonaEl trajecte entre l'estadi Da Luz i l'Hotel Sheraton de Lisboa dura tot just 10 minuts. Aquella nit d'ara fa un any va durar una mica menys, entre el poc trànsit d'una ciutat sense turisme, per culpa de la pandèmia, i els cotxes de policia que escortaven la comitiva blaugrana. Els jugadors estaven separats en dos busos diferents. Els seus telèfons no paraven. S'enviaven missatges entre ells. En dos autobusos petits, la directiva callava. "Estem morts", va trencar el silenci un directiu. Josep Maria Bartomeu no va dir res durant tot el trajecte. En un grup de WhatsApp amb directius que no havien volat a Portugal es va confirmar una reunió de la junta el dilluns. I, en arribar a l'hotel, van començar els insults. Uns 100 aficionats del Barça que eren a Lisboa alçaven la veu. Els jugadors tampoc se'n van salvar. Alguns, com Marc-André ter Stegen, van fer un gest demanant perdó. D'altres s'amagaven sota la gorra. Només Piqué anava amb el cap alt, però els ulls tristos. Era l'únic que després de perdre 2-8 contra el Bayern havia posat la seva continuïtat sobre la taula, mentre exigia "canvis urgents" en un club que havia perdut el nord.

Ara fa un any el Barça va patir la derrota més humiliant de la seva història sobre un terreny de joc. El 14 d'agost del 2020, a Lisboa, el Bayern va anar colpejant un cop rere l'altre un equip sense ànima, fins a batre en vuit ocasions Ter Stegen. "Va ser dels més afectats. Per ser porter, en primer lloc. Perquè no li agrada perdre, en segon lloc. I també va afectar-li rebre vuit gols en un partit contra el Bayern, en què el porter és Neuer, que li tapava la titularitat a la selecció", expliquen dins del vestidor. Ter Stegen es passaria cinc llargs minuts a la porta del vestidor, amb la mirada perduda. Dins, Messi mirava a terra. L’argentí havia explicat al seu cercle d’amistat que li semblava impossible derrotar el Bayern, ja que l’equip arribava fos físicament. Ara, no s’esperava rebre vuit gols. Res va sortir bé, aquella nit, perquè res no s'havia fet bé els mesos anteriors.

"Quan vaig arribar, vaig trobar un vestidor com no l'havia vist mai", explicava aquests dies a la revista Jot Down Quique Setién. "El vestidor no era feliç", afegia, recordant com "a partir del quart gol l'equip s'enfonsa". "Era un Barça agafat amb pinces, sabíem les limitacions que tenia. Portava anys patint, ja se sabia que calia una regeneració tremenda al club, però no hi havia capacitat, ni tan sols econòmica, per canviar res. Hi havia renovacions pel mig, promeses incomplertes... L'equip estava cabrejat". Amb la directiva, esclar. La guerra era oberta, a mesura que tothom prenia consciència de la crisi econòmica que patia una entitat que s'encaminava cap a l'infern.

Setién havia arribat el gener del 2020, quan Josep Maria Bartomeu va decidir fer fora Ernesto Valverde en perdre la Supercopa d'Espanya. El càntabre, que no era la primera opció per fer-se càrrec de l'equip, es trobaria un vestidor "desanimat", trencat en bàndols i enemistat amb la directiva. "Teníem 12 jugadors i la resta nanos", es queixaria Arturo Vidal sobre la confecció de la plantilla. Després de veure com el Madrid guanyava la Lliga, el Barça havia aconseguit eliminar el Nàpols en aquella eliminatòria que havia quedat tallada per la pandèmia. I camí de la bombolla de Lisboa de la fase final, s’enganyava a si mateix pensant que tenia opcions contra el Bayern. Bé, no tothom s’enganyava. Messi, en un atac de sinceritat, ja havia dit unes setmanes abans: "Jugant així no podem guanyar la Champions". Això va dur Setién a canviar de tàctica i a provar el 4-4-2, sense sort.

"Ha passat un any? Semblen dos!"

A dins, la situació ja era insostenible. Eric Abidal, que portava un any en el càrrec per intentar fer d’enllaç entre el vestidor i la directiva, havia vist com Messi li saltava al coll quan el francès va dir, després de fer fora Valverde, que "molts jugadors no estaven satisfets ni treballaven" amb el tècnic extremeny. L’argentí li respondria: "Si diu aquestes coses que diguin noms o ens ataca a tots", per després afegir que li havia fet mal el comiat de Valverde, "una gran persona". Bartomeu, per la seva banda, difícilment aconseguia rebre respostes positives quan enviava missatges als jugadors, enfadats tant per promeses no complertes com pels continguts del cas Barçagate, en què havien descobert que s’havien publicat missatges en contra seu a les xarxes, pagats pel club. "Allò va ser la gota que va fer vessar el got", expliquen al vestidor.

La gestió del canvi de tècnic, de Valverde a Setién, tampoc va ajudar. I després d’una topada entre l’ajudant del tècnic, Eder Sarabia, i Messi, s'havia arribat a un punt de no retorn. L’argentí, de fet, ja no responia als missatges de Bartomeu. I la setmana posterior a la derrota contra el Bayern, l'argentí ja li diria al nou tècnic, Ronald Koeman, que meditava seriosament no seguir al Barça, tip dels despropòsits de la directiva. Uns dies més tard, enviaria el famós burofax en què demanava oficialment marxar del club. Si el barcelonisme creia que trigaria temps en oblidar aquella derrota per 2-8, en pocs dies ja tenia altres debats sobre la taula. Estava començant l'últim acte de Bartomeu a la llotja, que acabaria amb la seva dimissió i, unes setmanes més tard, amb la seva detenció pel cas Barçagate. En aquests 12 mesos han passat tantes coses, que un treballador del club reaccionava amb sorpresa quan li preguntaven pels seus records d'ara fa un any. "Ha passat un any? No són dos?", deia incrèdul. De fet, ara fa un any, els candidats ja es movien, conscients que s’acostaven les eleccions. "Les declaracions de Bartomeu demostren la seva incompetència i ineptitud", piularia Laporta. Víctor Font exigia el final d’una època que encara s’allargaria uns mesos.

"Esclar que hem comès errades. Salaris massa alts, no cuidar el planter..., però també vam encertar-la en moltes coses. Ara, no podíem imaginar que entre el covid-19 i aquella derrota tot aniria tant malament", es justifica l'exdirectiu Jordi Moix. La directiva de Bartomeu, de la qual havien marxat uns quants directius liderats per Emili Rousaud uns mesos abans per divergències sobre com gestionar el Barçagate, entre altres coses, ja tenia meditat prescindir de Setién abans del partit contra el Bayern. Els jugadors no creien en el tècnic i els resultats no havien sigut bons. "Ningú creia que podíem guanyar aquella Champions, però tampoc esperàvem aquella desfeta", admet un treballador del vestidor recordant l'ambient previ. "Setién no tenia poder sobre els jugadors", diuen. De fet, un cop el Madrid va guanyar la Lliga, els futbolistes van argumentar que estaven cansats després d’aquella temporada estranya, aturada i allargada pel coronavirus, i van agafar-se cinc dies de vacances. Quan un directiu ho va saber, va preguntar per les raons per les quals tenien vacances en lloc d’estar treballant preparant la Champions. "Jo no els he donat vacances", hauria respost Setién.

L’entrenador, doncs, va sortir de l'estadi Da Luz conscient que tenia les hores contades. "Sé què significa una derrota així", diria. Ara, no va dimitir. Com si fos una forma de deixar clar que els problemes ja existien abans de la seva arribada. El dilluns, en tornar a Barcelona, Setién va sentir per televisió com Bartomeu anunciava que el feien fora. "Va trucar-me per anar a dinar l'endemà Eric Abidal –llavors director esportiu– i m'ho va dir. I va demanar-me si podia renunciar als diners que em pertocaven", explicava el tècnic càntabre. Un directiu es posaria en contacte amb ell després, per demanar-li també si podia perdonar-li diners al club, ja que no en tenien. El cas ha acabat als jutjats.

Abidal marxaria poc després. En canvi, la majoria dels jugadors segueixen al club. Piqué va ser l’únic que va posar la seva continuïtat sobre la taula, tal com ara ha sigut l’únic predisposat a retallar-se el sou. Els altres van queixar-se, van criticar la gestió d’un club que havia gastat més de 400 milions en jugadors com Dembélé o un Coutinho que va jugar aquell partit amb el Bayern, cedit, però no van marxar. Dels titulars a Da Luz, el primer en marxar seria Arturo Vidal. Després ho farien Semedo al Wolverhampton i Luis Suárez a l’Atlètic de Madrid. I finalment, fa pocs dies, Lionel Messi. Els altres set segueixen en un club que en sis mesos va tenir tres tècnics diferents. I quatre directors esportius en cinc anys. Messi, que va jugar el partit contra el Bayern tocat per unes molèsties, va adonar-se aquell dia que el projecte no tenia futur. Uns mesos abans ja havia demanat al seu pare aturar les converses per renovar amb el club. Pocs dies després enviaria el famós burofax, però Bartomeu no el va deixar marxar.

Ara que volia seguir, Laporta no l’ha pogut retenir, arrossegant els deutes de l’anterior president. L’argentí, fent de capità, ja havia dit abans del partit contra el Bayern: "Des del gener s’ha fet tot malament", mostrant-se més fred que mai amb la llotja en afegir que havien volgut posar sota la lupa als jugadors. Messi no compartia la política de fitxatges del club, especialment no haver pogut recuperar Neymar quan les butxaques estaven plenes. Fa un any, ja estaven buides.

El mateix dia que Setién feia les maletes, Bartomeu anunciava que les eleccions, programades per a l'estiu del 2021, es farien a partir del 15 de març. Bartomeu, assetjat pels problemes, intentava guanyar temps escurçant el seu segon mandat una mica. No li serviria de res. "Sort que no hi ha espectadors o hauríem tingut mocadorada", admet un directiu. Els insults a Lisboa i les càrregues policials a les oficines quan Messi va anunciar que volia marxar, no se les va estalviar una directiva que anava allargant de forma agònica un mandat que ha deixat la derrota contra el Bayern convertida en una ensopegada més. Més que els vuit gols, ha fet encara més mal veure el club arruïnat, perdent a Messi i immers en problemes judicials.

Quan el PSG va marcar quatre gols al Camp Nou per deixar el Barça fora de combat a la següent edició de la Champions, el barcelonisme tenia la pell tant dura que va fer menys mal del que s'hauria pogut esperar. El partit de Lisboa d'ara fa un any va ser la conseqüència d’anys de decadència. El que costava d’imaginar era que aquell partit obria la porta de l’infern que han sigut els últims 12 mesos. Un infern que ha acabat amb Messi vestint la samarreta del PSG.