Que Jorge Mendes es posi la capa i aparegui a escena com a salvador del futur d’Ansu Fati exemplifica l’abast del desconcert que ha envoltat el genoll del davanter des que el doctor Cugat va suturar-li el menisc el novembre passat. La intervenció a Porto dirigida pel metge de confiança del superagent, lluny de Barcelona, resumeix com el preocupa posar en perill la seva nova gallina dels ous d’or i, sobretot, què pensa del modus operandi de l’entramat mèdic del Barça, sota sospita després de tot aquest temps de calvari sense solució. La pregunta s’ha anat repetint entre l’afició: què està passant amb Ansu? No és estrany: es van pronosticar quatre mesos de baixa i, mentre s’amuntegaven les notícies sobre l’estancament de la seva recuperació farcida de contratemps, s’han trobat a faltar explicacions transparents per part del Barça.
Ja sabem que sense el vistiplau del pacient i, no ens enganyem, amb el recel dels serveis mèdics a donar detalls oficials malgrat que alguns dels seus membres n’emeten interessadament davant la perícia periodística, el club perd el control del relat i els socis queden comunicativament desprotegits. El nou aparell executiu farà bé si trenca amb aquests vicis opacs que perjudiquen l’entitat. Amb un nou protocol intern, es podria trobar un equilibri entre la privacitat del jugador i el dret a la informació dels socis. És evident que no cal retransmetre el minut a minut dels progressos d’un genoll, però la confusió que hi ha hagut amb Ansu és paradigmàtica del que no s’hauria de fer. A hores d’ara, ningú no sap del cert quants cops exactes li han remenat el menisc ni per què ha hagut de buscar segones opinions.
Amb tots aquests ingredients damunt la taula, és irremeiable pensar que a la zona de la infermeria blaugrana potser hi passen coses estranyes. Només cal comprovar altres historials recents com el de Coutinho, a qui al gener ja no va operar el doctor Cugat sinó el doctor Monllau, i ha acabat tractant-se al Brasil, als antípodes dels canals mèdics habituals del Barça, després d’una nova intervenció. Casualitat? Tot i no ser experts en la matèria, sembla que no és agosarat afirmar que cal posar-hi ordre de dalt a baix: el cas d’Ansu hauria de servir com a punt d’inflexió per replantejar funcionaments i millorar. El més immediat que està en joc és el destí d’un nano de 18 anys que il·lusionava tot el barcelonisme en els moments més difícils. Ansu es mereix ser l’estrella que tots augurem, no pas una víctima.
