Ansu contra la frustració
BarcelonaLa sortida de Messi no només ha marcat un final d’era esportiu a Can Barça, sinó que ha coincidit amb un altre canvi de paradigma: de ser un dels animadors –massa i tot– del mercat a haver de mirar-se des de la barrera els principals moviments. Aquesta nova posició, com que no és volguda sinó obligada perquè no hi ha un ral, pot generar entre la culerada una sensació estranya que hauríem d’evitar que es convertís en frustració.
Que la fitxa de Messi hagi caigut a París ha facilitat que la de Mbappé voli cap a Madrid i veurem com hi reaccionen els francesos; els dos equips de Manchester han esprintat per reclutar Cristiano Ronaldo amb victòria per al United, i Haaland i Lewandowski romanen a Alemanya a l’espera que algú amb calés vulgui comprar gol, però el Barça no pot ni somiar amb aquest tipus d’operacions que farien feliç Koeman. I aquesta impossibilitat d’embogir, que seria molt sana en condicions normals, ens deixa ara circumspectes, atès que la plantilla actual no sembla prou poderosa per competir arreu.
Va contribuir a aquesta sensació el sorteig de Champions, en què la bola del Bayern va caure com una llosa al grup blaugrana, no tant pel record del 2-8 com per la convicció que els bavaresos, fins i tot havent canviat d’entrenador, són tan inabastables com una colla d’equips amb aspiracions reals de triomfar a Europa. Ja fa temps que el Barça no era el principal favorit per guanyar la Champions, però veure’s tan clarament fora de la classe noble, per nivell i per poder adquisitiu, és una sensació que cal saber gestionar.
D’entrada, seria ridícul fer-se l’ofès perquè el Madrid pagui 180 milions –o els que demani el PSG– per Mbappé, quan tu te n’has gastat prop de 600 entre Dembélé, Coutinho i Griezmann en l’últim lustre. Si els blancs poden fer aquest esforç és perquè s’han gestionat millor, si el City o el PSG no tenen límits econòmics no ho resoldrem de sobte i, que se sàpiga, el United o el Chelsea no són això que ara anomenen despectivament clubs-estat. Dit d’una altra manera: no costa tant d’assumir que el Barça ja no és entre els rics com que, el dia que Mbappé s’acosta al teu etern rival, tu hagis d’anunciar que et menges Umtiti any més.
En canvi, aquesta setmana hem assistit al retorn d’Ansu als entrenaments. No se sap quan ni si podrà recuperar la seva millor versió, però si no l’haguéssim desgastat en altres ocasions, ara recorreríem convençuts al titular que el fitxatge és ell. Sona a consol de pobre però, amb un mica de fe, ens pot fer rics.