Anglaterra guanya l'Eurocopa que ha canviat el rumb de la història (2-1)

BarcelonaRes serà igual després d'aquesta Eurocopa. Totes aquelles persones que no hi creien, que defensaven que el futbol femení era una moda i que afirmaven amb la boca plena que això no anava enlloc han tornat a topar amb la il·lusió i la tossudesa de futbolistes, staff i afició. Els arguments ja es compten a cabassos i la competició europea d'aquest estiu ha consolidat uns fonaments impossibles d'esfondrar. Anglaterra, amfitriona de la gran cita, s'ha col·locat la corona. "God save the Queen", clama el seu himne. Ara són elles, les reines, però de tota Europa.

La competició europea ha rebentat rècords i ha encetat nous camins per al futbol femení. L'enèsim exemple, l'escenari de la final: per primer cop en la història, Wembley ha obert les portes per acollir la final de l'Eurocopa. Amb les graderies plenes de gom a gom –les entrades es van esgotar en pocs minuts quan es van posar a la venda–, les locals han gaudit d'un partit on l'afició les ha empès fins a aixecar el primer títol continental de la seva història. Precisament en el mateix escenari on els seus homòlegs masculins van perdre l'Eurocopa l'estiu passat.

No quedava ni un seient lliure. El temple del futbol anglès i mundial s'ha rendit a les botes de les 22 futbolistes que han competit en una final a l'altura del gran campionat disputat en terres britàniques. El partit que havia de coronar la millor selecció europea tenia els dos millors equips de la competició. Les angleses i les alemanyes han fet un camí superb fins a la final, talent que s'ha fet palès en el partit. Des del xiulet inicial, les alemanyes han imposat el seu guió. Pausant l'esfèrica i temporitzant el joc, el conjunt visitant ha intentat fer la guitza a les amfitriones. Les ocasions s'han repartit per igual entre els dos conjunts, però han marxat cap als vestidors amb el 0-0 al marcador.

En el segon temps, el ritme ha pujat. Amb l'adrenalina pels núvols, Alemanya ha intentat anul·lar l'atac britànic amb una pressió asfixiant mentre ha assetjat la porteria d'Earps. Anglaterra, però, no s'ha acovardit i, amb una passada a l'espai, Keira Walsh ha deixat Ella Toone sola davant la portera alemanya. La davantera anglesa, amb una vaselina suau, ha enviat la pilota al fons de la xarxa a càmera lenta per al deliri dels 87.192 aficionats presents a Wembley. Una xifra que ha batut el rècord d'assistència en un partit d'una Eurocopa, tant masculina com femenina.

La final es posava de cara per a les locals. L'afició, embogida, ja començava a celebrar la victòria britànica quan Tabea Wassmuth, en el 79, ha filtrat una pilota dins de l'àrea petita per Lina Magull, que l'ha empentat per retornar l'empat al marcador i forçar la pròrroga. En la primera part del temps extra ha passat ben poca cosa. Els dos conjunts han jugat més a no deixar escapar la final que no pas a guanyar-la. Amb la igualtat en el lluminós han arribat els darrers 15 minuts decisius.

Les lleones han mossegat com mai en el moment clau. Chloe Kelly ha aprofitat una pilota morta dins de l'àrea petita per, girant-se sobre si mateixa envoltada de defenses, enviar-la al fons de la xarxa i fer tremolar els fonaments de Wembley. Amb l'afició dempeus, les amfitriones han celebrat la diana que les impulsava a l'Olimp del futbol.

Futbol i revolució femenina

Més enllà de reivindicar la força i la presència del futbol femení en les nostres vides, l'Eurocopa ha sigut un escenari perfecte per a la reivindicació. El paper de la dona a la banqueta, encara clarament minoritari respecte als seus homòlegs masculins, ha tornat a ser un dels focus d'atenció. Si mirem enrere, els darrers grans triomfs en les competicions per països han vingut de la mà d'una dona com a capitana del vaixell. Les set últimes Eurocopes, cinc dels últims sis mundials i els últims cinc tornejos olímpics han estat guanyats per una selecció dirigida per una entrenadora. Aquesta edició també ha seguit el mateix patró. De les 16 seleccions que han participat en el campionat, sis estaven dirigides per dones. Encara que amb inferioritat durant el torneig, tres d'elles van arribar a semifinals. És més, les dues banquetes de Wembley han tingut com a inquilines Sarina Wiegman (Anglaterra) i Martina Voss-Tecklenburg (Alemanya) a la final.

Però, per entendre com hem arribat fins aquí, cal mirar enrere i veure d'on venim. En el futbol femení s'ha avançat amb peus de plom i els avenços són palpables, però no fa tant les dones tenien prohibit trepitjar la gespa. Fa tot just un segle (1921) l'Associació Anglesa de Futbol (FA) prohibia als clubs cedir els seus camps a equips femenins, una restricció que va mantenir-se durant cinquanta anys. Durant la Primera Guerra Mundial, amb els homes al front, les dones van començar a omplir les fàbriques i ocupar els llocs que estaven reservats per a l'home dins i fora de les fàbriques. Els terrenys de joc també van passar a ser seus, però amb la fi del conflicte armat les veus discrepants van posar el crit al cel i el 5 de desembre del 1921 el futbol femení va quedar prohibit a Anglaterra sota la premissa que era “poc apropiat per a les dones”. És més, no va ser l'únic país que ho va fer: Alemanya va prohibir-lo del 1941 fins al 1970 i la Federació Espanyola no va reconèixer oficialment el futbol femení fins al 1983.

Ara, cent anys més tard, per sort, les coses han canviat. L'Eurocopa d'aquest juliol ha escenificat la transformació i evolució del futbol femení i s'ha demostrat que aquesta revolució no té aturador. La fotografia de les lleones aixecant la copa d'Europa al cel perdurarà per sempre en la retina d'aquells que han vist créixer aquest esport.