"Porto sent un terrorista des dels Jocs Olímpics de Londres": sanció de dos anys a Àngel Mullera

BarcelonaEl Tribunal Administratiu de l'Esport (TAD) ha ratificat la sanció de dos anys que l'Agència Espanyola de Protecció de la Salud a l'Esport (AEPSAD) va posar a Àngel Mullera per evitar un control de dopatge.

L'atleta, que té una opinió molt diferent sobre el que va passar, ha escrit un missatge al seu mur de Facebook. "La veritat és que no tinc ganes ni d'escriure, ni d'expressar, ni de donar cap explicació. La meva gent s'ho mereix, però a ells els és igual, perquè el seu sentiment cap a mi no canviarà, sigui el sigui, faci el que faci tindré la seva estima. I per què donar explicacions? Suposo que servirà per desfogar-me i per treure tot el que porto dins, i perquè la gent vegi la merda que existeix en aquest esport, que la política hi regna i que el seu poder et pot matar", diu.

"El poder de persones que van canviant de departament i que els importa ben poc si destrossen una carrera esportiva. Persones que no s'han calçat mai unes sabates de córrer, o d'esport, i tenen la legitimitat de jutjar-te, depenent de si els caus bé o ets una bona imatge per al país, i no es pregunten mai si ells ho són. Persones sense escrúpols que demanen respecte, i els únics despectius són ells. Persones que posen normes, les quals s'han de complir, i els primers que les infringeixen són ells, i el culpable és la persona més fràgil, l'esportista, el qual constantment és tractat com a un delinqüent i no importa res més, ja que segur que ha comès el delicte", explica.

"Porto un calvari des de l'any 2012, i aquell any, aquell mes de juliol, em vaig adonar de com està de polititzat l'esport. Vaig córrer els Jocs Olímpics, però vaig perdre la il·lusió de seguir corrent. He seguit per ensenyar als més joves que les coses de color negre poden canviar a un color preciós, però per dins, l'energia s'ha anat apagant", assegura Àngel Mullera.

"Aquest últim episodi m'ha acabat de destrossar, però no d’enfonsar… Un estiu passat on he hagut de suportar entrenaments amb una lesió a la cama. Sense poder saltar, disminuint la càrrega, i tot i així fent una segona lesió que definitivament va fer que abandonés la temporada. Dies en què el meu estat d'ànim era nefast, el meu caràcter insuportable. Dies en què plorava. Dies en què havia de fer bici, natació, per intentar aguantar la forma. Dies en els quals no havia d'anar a les pistes, i hi anava, perquè la meva obligació era ser allà per si venien els agents de dopatge a passar-me el control. Ja que la meva obligació és dir i estar localitzat una hora al dia en una adreça que facilites a l’Agència Estatal Antidopatge. La meva, quan sóc a Lloret de Mar, és el meu lloc de feina, les Pistes d'Atletisme. I aquell dia també hi era, al lloc i a l'hora que tocava, complint amb la meva obligació, com els 365 dies que hi has d'estar. Sí, ho heu sentit bé, els 365 dies a l'any. La meva actuació, aquell dia, la tornaria a fer, ja que la meva intimitat i la de la meva família està per sobre de tot. Mai m'he negat a cap control antidopatge, mai! Però mai m'havien perdut el respecte d'aquella manera, i més quan no havien fet el que tocava, que era trobar-me al meu lloc de feina, com bé estipula la meva fitxa de localització i que ells mateixos em demanen que empleni. No em van trucar, com han de fer, en definitiva: van fer el que els va donar la gana, i el pitjor és que l’AEPSAD dóna suport a les males actuacions. Dos metges que treballen sense estar col·legiats a Espanya, per tant, segons la llei, sense poder exercir en aquest país, però ells sempre tenen raó, i mai accepten la seva equivocació. Es van saltar les normes anant al lloc i a l’hora que no tocava, van intentar accedir a casa meva sense cap permís, fent fotos des de fora, tractat com a un delinqüent, perseguit fins a la mort. No sé de què em sorprenc, porto sent un terrorista des dels Jocs Olímpics de Londres, però mai t'hi acostumes. I a sobre haig d’aguantar mentides del diari oficial de l’Estat, el diari més prestigiós i més net del món, l’'As', dient que vaig fugir per la porta del darrere. Això sí que no quedarà així, les poques forces que em queden seran per a ells", escriu.

"Quan ets de vacances, amb la teva dona, els teus amics, has de facilitar una hora i un lloc, estiguis a Londres, a Panamà o a l'Antàrtida. I no em queixo, ja que sé que és la meva obligació i són les normes del joc. Però sembla que l'obligació i les normes d'aquesta agència i de les institucions que estan per sobre d'ells és la de tocar-te els collons i, sobretot, fer el que els doni la gana. I aquí no hi entro, no vull formar part d'un joc, en el qual el dau està trucat, i on sempre mouen ells la fitxa. Mai m'he amagat de res, i ells sempre estan amagats darrere del seu tron polític. No puc competir contra el poder, no puc competir dins i fora de la pista any rere any, ni competir contra gent incompetent, que tenen el seu sentit comú al cul, molt endins, on un dia els explotarà i quedaran empastissats de merda, d'una pudor insuportable. Et roben un temps que ja no tornarà, però ells segueixen el seu camí sense cap càrrega de consciència", recorda.

"Aquests impresentables han fet que em gasti més de 40.000 euros en advocats, i no he rebut mai cap disculpa. L'atletisme m'ha servit per pagar-los, que trist. Escric la carta en català perquè m’avergonyeix parlar el mateix idioma de gent que porta tant de temps fent-me mal", afegeix.

"És igual com acabi tot això. Tinc una vida plena, amb una dona que m'estima molt, una mare, un germà, una família i uns amics que només veure’ls ja sóc feliç. Necessito estar fora per tornar a valorar i sentir amor per l'atletisme. Necessito fer net, recuperar l'energia i la motivació que una colla de... que una colla m'ha robat. Tornaré i seré més fort que mai", finalitza.