Andy Murray i la devoció per la fatiga

BarcelonaAndy Murray va vèncer un notable Milos Raonic (4-6, 7-5, 6-7, 6-4 i 6-2) i va accedir a la seva 5a final (quarta amb Djokovic) en els últims set anys de l’Open d’Austràlia, on busca el primer títol. No serà per insistència i persistència. En semifinals, el canadenc va dominar el primer acte amb un joc atrevit, sustentat amb un excels servei. A la meitat del tercer set, però, va notar una punxada a l’abductor. “Ha sigut el moment més dur dins d’una pista”, deia Raonic, dolgut per la lesió però potser més pel cop moral de veure’s tan a prop d’una final de Grand Slam.

Els problemes físics, tanmateix, no són casualitat. La tensió de la cita influeix, i també el jugador que tens al davant: Murray. Un tenista de doble cara, capaç de cops guanyadors i de llargs intercanvis sense manifesta intenció letal. Com si li agradés erosionar el rival, gaudir del sofriment aliè. Conscient, segurament, del desgast que impliquen els duels a cinc sets, l’escocès salta a la pista preparat per a la batalla. Amb un físic privilegiat per a la resistència i entrenat per a la reacció, atresora l’enorme virtut de convertir amb aparent facilitat un cop defensiu en el millor contraatac.

Murray, polit a l’acadèmia de Sánchez-Casal a Barcelona, sempre remarca el que hi va aprendre: la cultura de l’esforç. Molt arrelada aquí per la tradició del voluntariós jugador de terra. Evidentment en les últimes dècades això ha canviat, però no l’aposta innegociable pel sacrifici. I l’escocès, amb un 73% de triomfs en partits a cinc sets, és com aquells tenistes èpics que, quan els sets no tenien tie-break, estaven disposats a jugar les hores que fessin falta. Avui, però, també està obligat a ser regular. “Necessito mantenir el meu nivell durant molt temps si vull guanyar la final”, adverteix. Amb Milos Raonic li va servir sobreviure i mostrar-se implacable quan ho havia de ser. Contra Novak Djokovic ja sap que amb això no n’hi haurà prou.