Catalina Corró: "Anava a entrenar-me i m'odiava a mi mateixa perquè odiava nedar"

La piscina és l'hàbitat natural de Catalina Corró (Inca, Mallorca, 1995). Entre la carrera de medicina i els entrenaments al CN Sabadell no para mai quieta, i s'implica al màxim en tot el que fa. Això no ha canviat malgrat que el 2017 li van detectar un tumor benigne al cervell. La seva vida va fer un gir i ha passat tres cops pel quiròfan. Ara, ja recuperada de la tercera intervenció, té en el punt de mira els Europeus que poden donar-li la possibilitat d'anar, per fi, a uns Jocs Olímpics.

Quan vas notar que alguna cosa no anava bé? 

— Sempre he sigut una nedadora que no ha sigut gaire constant, és a dir, dins l'aigua potser tenia un dia bo i tres de dolents. Però, com que era una cosa que em passava des que vaig començar, ho tenia normalitzat. Va ser cap al 2017 que vaig començar a tenir uns episodis dins l'aigua que van fer-me pensar que em passava alguna cosa. Em desmaiava dins l'aigua, perdia la perspectiva, no sabia si estava anat a la piscina o tornant-ne...  

Com van ser els primers passos?

— Vaig anar a fer-me una ressonància i un TAC . Em van dir que ho havíem de repetir. Evidentment en aquell moment et poses nerviosa perquè no saps què està passant. A més, no m'agrada preocupar la meva gent i preferia no dir res a la meva família. Portar-ho jo sola fins que tingués una solució. No sé si el fet que estudio medicina i conec una mica més aquest món em va permetre portar-ho amb més calma...

¿En el moment que has de repetir la proves encara no en saps el motiu?

— No! De fet, vaig trucar a la meva germana perquè ella és infermera i li vaig preguntar que què podia haver passat. Vaig pensar que potser m'havia mogut durant la prova i per això calia repetir-la, però jo sabia perfectament que no m'havia mogut... [riu]. Ella em va dir que segur que m'havia mogut o havien perdut la prova, que, tot i que era estrany, són coses que poden passar.

Com reps la notícia? 

— Feia dies que sabia que alguna cosa passaria. Que repetissin les proves, que el meu entrenador estigués una mica estrany i la meva doctora també... Quan em dir que tenia el tumor vaig preguntar directament per les solucions. Era conscient que era un problema greu i necessitava una solució per poder tornar a entrenar-me, a estudiar i a fer la meva vida. No m'ho vaig prendre com que m'havien d'obrir el cap, no ho vaig pensar. 

Com va ser quan vas ser conscient que l'operació era complicada? 

— Quan em van donar la notícia vaig estar unes dues o tres setmanes –també sense avisar els meus pares– consultant altres metges. Jo aquí a Barcelona no tinc cap metge de referència i alguns em deien que m'havia d'operar, d'altres que no... Va ser quan vaig decidir portar les proves a Mallorca, als metges que havien operat la meva mare. Em van dir que hi havia d'anar i que en una setmana m'operarien. 

L'operació devia ser duríssima.

— Completament. Vaig estar una setmana a l'UCI i, esclar, quan estàs allà no et pots moure perquè estàs plena de cables. Les hores no passaven i vaig haver d'aprendre a tenir paciència. Van ser dos o tres mesos sense poder fer absolutament res, però intentant estudiar la carrera per treure'm una assignatura que tenia pendent. Vaig tenir la sort que era a casa i que els meus pares estaven amb mi. Podia sortir i anar a passejar, llavors no hi havia covid! [riu]

Com és el primer dia que tornes a entrar a la piscina? 

— Va ser un dia molt emocionant, tot i que només vaig poder fer cinc metres [riu]. Vaig pensar que seria com amb les lesions anteriors, que em costaria una mica agafar el ritme, però va ser molt pitjor. Quan em vaig tirar a la piscina i vaig veure que el cos no funcionava... Vaig haver de tenir més paciència i vaig demanar ajuda psicològica.

El paper de la teva psicòloga va ser important per afrontar i comprendre el que t'estava passant. 

— A la primera operació encara no tenia la psicòloga amb la qual treballo ara. Vam començar una mica abans de la segona. El meu suport psicològic sempre van ser els metges del CAR, el meu entrenador i el meu entorn. Jo ho tinc molt normalitzat. De fet, crec que la gent ha d'anar al psicòleg. Igual que un dia tens una grip, un dia pots tenir una minidepressió o un problema mental. I llavors hi ha un metge, que és diu psicòleg, que et pot ajudar. 

La recompensa a tot el que et va tocar patir va arribar als Jocs del Mediterrani del 2018: primera i batent la teva millor marca.

— Absolutament. Va ser un any tan complicat... Crec que a nivell de la Federació no vaig rebre el suport que jo en aquell moment necessitava i que creia que em mereixia. Amb la meva psicòloga vam plantejar la base del meu treball en gaudir de la competició. Era la meva única competició internacional de l'any. Realment no pensava en guanyar, ni m'ho plantejava. No m'havia entrenat per això. Vaig anar a passar-m'ho bé nedant. 

Quan vas aixecar el cap de l'aigua i vas veure que les càmeres t'enfocaven a tu, què vas pensar?

— El primer que vaig mirar va ser el temps que vaig fer. El mateix temps l'havia fet el 2014 i no l'havia tornat a igualar. Són quatre anys de diferència, amb tot el que m'havia passat. Quan vaig veure la marca... M'havia superat a mi mateixa, però de lluny. Després veure que guanyes, que sona l'himne... Era una cosa que no havia viscut mai! A més, vaig veure que la gent estava molt contenta per mi i estaven orgullosos. Jo sempre havia estat la forta de família i això és una veritat com un temple. Havia intentat no preocupar la gent dient que no passava res, que m'havien operat, però que no havia de fer-me la víctima. En el moment que vaig veure que vaig guanyar va ser com dir-me: "D'acord, tot el que has patit per dins ara ho estàs exterioritzant en forma d'alegria".

L'orgull de la teva família deuria ser enorme. 

— El pobres ho van veure per la tele perquè els vaig prohibir venir [riu]. Jo no estava segura que no em passaria res dins l'aigua i, òbviament, no pensava que guanyaria ni faria aquella marca. Els vaig dir: "No, home no, quedeu-vos a casa, no passa res", I esclar, per poc que no em maten!

Després del Jocs, tornes a notar que hi ha alguna cosa del teu cos que torna a no funcionar. Què és exactament? 

— Tornava a tenir la sensació que estava molt cansada quan en realitat m'estaven agafant atacs epilèptics. És una línia molt fina que jo per dins pensava: "No, no m'està tornant a passar". La gent que em veia des de fora segur que ho pensava i veia que hi havia coses que no anaven bé. Va ser al campionat d'estiu del 2019 que vaig patir un atac epilèptic molt gran competint i ja vaig saber que alguna cosa estava tornant a passar. Podia ser que la medicació no estés funcionant bé, però no em plantejava que m'haguessin de tornar a operar. 

L'atac que comentes al campionat va ser el punt d'inflexió. Com el vas viure?

— Un atac epilèptic d'absència és quan tu perds el control sobre el teu cos i aleshores fa només funcions automàtiques: respira, els ulls intenten mirar, però, per exemple, no pots parlar. Jo automàtic tinc nadar. A mi em va passar a la meitat d'una prova de quatre estils i la vaig acabar, però quan toco la paret de la piscina al final,algú m'ha de pujar cap a dalt perquè si no m'enfonso. És molt complicat d'explicar. Arriba un punt que no controles gens el teu cos i t'han de treure de l'aigua perquè no pots fer res per sortir.

La gent del teu voltant havia d'estar sempre pendent, no?

— Sí, el grup que jo tenia en aquell moment estava molt pendent de si tenia algun símptoma. Fins i tot si jo no me n'adonava, ells m'avisaven i em treien de l'aigua. 

Vas arribar a negar el que passava? 

— Molts cops! Jo deia moltes vegades que només era fatiga i ho he amagat als meus entrenadors perquè realment no creia que m'estigués tornant a passar això. Però, en el fons, sabia que estava jugant amb la meva salut. 

Després de l'atac és quan et tornen a trobar el tumor i et tornen a operar. Com és de diferent de la primera intervenció? 

— Des que em van dir que m'havia d'operar fins que ho vam fer va passar un mes. Aquest mes el vaig passar a Sabadell i va ser horrible. Tancava els ulls a la nit i ja no sabia què pensar. Vaig tenir el convenciment que em moriria. No li vaig dir a ningú, però esclar, quan tancava els ulls i me n'anava a dormir comptava els dies que quedaven per l'operació perquè pensava que aquell dia em moriria. Va ser molt més difícil, perquè el primer cop que em van operar no era del tot conscient que m'obririen. Ho sabia, però no m'imaginava com era. En aquell moment ja tenia una cicatriu i sabia quins tubs m'havien de posar, com es curaven les cicatrius i el dolor... Ja sabia on anava i esclar, et crea més ansietat. 

Vas tancar-te dins de les teves pors. 

— Jo anava a entrenar-me i m'odiava a mi mateixa perquè odiava nadar. Jo sabia que la fórmula per una bona recuperació era arribar el millor possible a l'operació. Jo anava a nadar, m'hi estava vint minuts i no podia més. No per l'esforç, sinó perquè psicològicament estava deprimida i en xoc.

Tot i que el preoperatori va ser molt dur, després de la intervenció va anar tot rodat.

— Sí, la recuperació va ser bastant bona i ràpida. Vaig estar un mes a casa, vaig tornar i vaig poder entrenar-me. No notava res excepcional. Les operacions en si van ser una mica diferents. La més llarga i perjudicial per a la meva salut havia sigut la primera. Ara ja sabia fins on podia estirar en aquesta segona operació. Sabia els exercicis que podia fer, l'ordre que era millor per recuperar-me... L'experiència va ser un punt a favor meu, perquè sabia quin tipus de recuperació havia de fer. 

Poc després de la segona operació, passa molt poc temps fins que veuen que ha tornat a créixer el tumor.

— Sí. Després de l'operació van veure un sector del meu cervell on era probable que fos a partir d'on creixia el tumor. Només van passar tres mesos i mig entre la segona i la tercera intervenció, i ja m'havia crescut el que hauria d'haver crescut en un parell d'anys. Els metges em van dir que era el moment exacte per treure aquesta part del cervell i així treure l'arrel. 

La por va tornar a aparèixer? 

— Aquest cop va ser més resignació. Em deia: "Si hi ha d'haver una tercera operació, doncs endavant. Si quan em desperto en fa falta una quarta, doncs som-hi". No és que em rendís, però ja no saps què més fer per evitar-ho. 

Vas caure en el "per què a mi"? Com vas gestionar la frustració i l'angoixa? 

— Ho he pensat molt cops i gràcies a la meva psicòloga no he caigut en el victimisme. Un cop hi caus ja no en surts. Per sort, gràcies al meu caràcter i a l'ajuda que m'han donat, no m'he deixat caure. He aprofitat la situació per fer-me més forta. 

La disciplina de l'esport t'ha ajudat a afrontar tota la situació? 

— Absolutament. Sempre faig la broma amb ma mare. A ella la van operar d'un meningioma, que és un tumor a les meninges en què la recuperació és molt més ràpida. Ella va estar de baixa sis mesos. Jo quan portava tres setmanes ja estava amb les gomes. La meva mare no parava de dir-me que com podia ser. Jo li deia que era la disciplina: estic acostumada a fer això cada dia i a tenir una vida molt sacrificada. 

La tercera operació va coincidir amb l'inici del confinament. 

— Sí. De fet, jo me'n vaig assabentar més tard, que hi havia un confinament. Vaig entrar a operar-me i, el dia abans, va venir el metge a parlar amb mi i vam fer broma sobre si ens donàvem la mà o no. Quan va passar l'operació i portava tres o quatre dies a l'UCI vaig veure que enganxaven uns papers a les parets, que no podia llegir, però ho veia estrany... A més, els meus pares, que sempre entraven tots dos a visitar-me, de sobte ja no podien fer-ho junts i només podia un. Jo estava allà recuperant-me, sense poder fer res, i vaig decidir guardar-me totes les energies i no vaig preguntar res. Quan vaig sortir de l'UCI i vaig veure que no rebia visites de la família ni res vaig al·lucinar. Va ser quan em van explicar que el coronavirus no era una broma i quan vaig haver de marxar cap a casa vaig prendre consciència de tot el que estava passant. 

El confiament et va ajudar a recuperar-te?

— Gens. Vaig haver de marxar de l'hospital i això no em va ajudar en res. Encara estava molt dèbil i és molt millor passar això en un lloc on saps que, prement un botó, pot venir algú i donar-te un calmant. Això a casa no passa. A més, físicament tampoc em va ajudar. Per recuperar la vista, la locomoció... cal sortir de casa, veure gent, acostumar-te que la gent parli i cridi pel carrer. Tot això a mi no m'estava passant. 

Quines són les conseqüències d'una operació així? 

— A mi el que em va passar és que vaig perdre la perspectiva dels ulls cap avall. Per exemple: si anava a menjar una sopa, quan tenia la cullera acostant-se a la boca me la tirava per sobre. Això acostuma a durar màxim uns quatre dies. A més, t'has de tornar a acostumar als sorolls. Pensa que portava cinquanta grapes al cap, és com si tinguessis una ressaca de dues setmanes [riu].

Aquesta experiència tan dura t'ha fet relativitzar més les coses?

— Si, he après a veure-ho tot amb perspectiva. Què passa si no quedo primera i no vaig als Europeus? Doncs no passa res, m'estic traient la meva carrera. Que em fa il·lusió anar als Europeus? Sí, molta, però tot és relatiu. Que un dia tinc mal de cap i no puc anar a entrenar? Doncs no passa res. Abans d'operar-me no em permetia fallar cap dia, no em deixava menjar un sol croissant per no engreixar. Ara no es que mengi malament, però aquest matí me n'he menjat un per esmorzar i no passa res. 

La piscina és el teu hàbitat, però tu en realitat vas començar jugant a futbol. Per què vas fer el salt a la natació? 

— Jo soc la filla petita i el meu pare volia un nen. En aquella època era: nen futbol, nena no futbol. Però volia que hi jugués i a mi m'agrada molt, però en realitat qui m'acompanyava era la meva mare. Va ser quan els metges em van dir que tenia escoliosis i calia que nadés. Vaig anar deixant el futbol... A l'equip érem tres noies i molt petites: no ens passaven la pilota, no teníem vestidors... Era tot una mica rudimentari i vaig decidir fer el salt a la natació.

Vas començar de molt petita i has anat cremant etapes molt ràpid.

— Vaig entrar a un club però era molt petit i gairebé no feia res. Me'n vaig anar al centre d'entrenament del Palma i allà ja vaig començar a veure com era entrenar més, compaginar-ho amb els estudis... Vaig entrar a la selecció espanyola júnior i vaig fer algunes concentracions. En aquell moment, si et soc sincera, no m'agradava gaire [riu]. Havia d'entrenar massa i no hi estava acostumada. Quan em van oferir una beca per al CAR, de fet, el primer any vaig dir que no. Vaig anar a provar i al tornar vaig dir que no era capaç de fer tant, ni estar tantes hores a la piscina, ni fer tants metres. Al final, l'any següent em vaig decidir perquè el meu nivell cada cop anava pujant i necessitava entrenar-me més. 

Vens de classificar-te pels Europeus, el pas previ per anar als Jocs Olímpics. T'hi veus, a Tòquio?

— Si passa, òbviament que em farà molta il·lusió. Só uns Jocs Olímpics i tothom estaria content, i jo també. Però sincerament, i pot sonar a mentida, m'és igual. Sé que estic en un club l'objectiu del qual és anar als Jocs, i jo m'entreno per anar-hi, però si no passa no em moriré. Abans, quan el 2016 no em vaig classificar pels Jocs de Róo, literalment vaig entrar en una depressió. Ara que ho veig amb perspectiva em sembla una ximpleria. Tinc molts camins oberts: la meva carrera, la natació... Si després de competir als Europeus al maig no em classifico pels Jocs, em quedaran exàmens per fer.