Americanes, futbolistes i dones
Cada fracàs de l'Argentina parla del Barça. Mentre veia Messi marxar de vacances eliminat, pensava que l'última Pilota d'Or la va clavar: Messi és el millor del món, i just darrere d'ell hi ha Xavi i Iniesta. Messi fa jugades que els altres no saben fer, però també fa jugades que sense els altres no podria fer.
I per sobre d'ells hi ha Guardiola, que ha construït un Barça sense Ronaldinho, ni Eto'o, ni Ibra, a la mida de Messi. Menotti li deia a Luis Martín l'altre dia: "Això no és un tipus que s'ho mira des de la banda i diu: «Toqueu!» És saber-se fer entendre. Ha quedat demostrat que Guardiola és més important que els seus jugadors. Qui eren Piqué, Pedro o Busquets abans de Guardiola?"
Cada viatge de Messi a l'Argentina és un disgust. La derrota de dissabte el marcarà: a casa, contra els veïns i amb un jugador més tota la segona part, l'Argentina va tornar a ser la pura incapacitat de l'últim Mundial. I Messi sap que per arribar al mateix esglaó que Maradona o Pelé ha de fer l'Argentina campiona del que sigui. Potser l'estímul del Mundial 2014 és el secret motor que el mantindrà a dalt de tot les pròximes tres temporades.
Als antípodes del bloqueig de l'Argentina hi ha l'equip femení dels Estats Units, que ahir va jugar la final del Mundial de futbol a Alemanya. Les nord-americanes van tornar a enamorar tot el país amb una trajectòria feta de cor més que no pas de tècnica. Els quarts de final contra el Brasil, que van guanyar als penals, van ser èpics, amb una dona menys i havent igualat un marcador advers. Com va dir una jugadora, va ser "una victòria arrencada de les mandíbules de la derrota".
El millor dels Estats Units és que res és casualitat. El futbol és l'esport de les nenes dissabte al matí. Hi ha planter. I per sobre de tot, hi ha la identitat nacional, aquella mena d'esperit indòmit que va portar aquesta gent a la Lluna. Les nord-americanes són supercompetitives. Les cames les aguanten per què estan ben preparades, però sobretot perquè la voluntat és de ferro. I després hi ha l'entrenadora, la sueca Pia Sundhage. En una roda de premsa va explicar que calia asserenar les jugadores: "Aquí tot és competició, pressió, estrès, tens l'obligació de fer. I jo els canto". I llavors va cantar, i per cert, gens malament, aquella línia de Simon&Garfunkel: "Afluixa, vas massa de pressa… Busca la diversió i sent-te meravellosa". El futbol femení no para de guanyar audiència. Ja hem passat de les dones dels futbolistes a les dones futbolistes.
