La pèrdua de la menstruació, el preu per estar a l’elit

BergaEls excessos no són mai bons. Si més no, poden comportar algun maldecap. En el terreny esportiu se'ls han atribuït, per exemple, problemes cardíacs, obsessions i trastorns alimentaris, desgast del cos o augment de les probabilitats de patir lesions. Sigui per restar-li transcendència o per cert tabú, hi ha aspectes més controvertits o poc tractats obertament, com és el cas de l'amenorrea, la pèrdua de la menstruació, fruit de la pràctica esportiva d'alta intensitat, que pateixen un bon grapat d’esportistes d'elit. Les causes són multifactorials, es basen en l'estrès físic, però també l'estrès emocional i la dieta, que comporten anomalies en el cicle menstrual que poden derivar en estats postmenopàusics.

L’atleta femenina amb més projecció de l’any 2018 per a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, l’esquiadora i corredora de muntanya Clàudia Sabata, explica que l'augment d'hores d'entrenament i del nivell competitiu que va fer a principis del 2017 van derivar en algunes irregularitats en el cicle, i aquell any tan sols va tenir la menstruació en 3 ocasions. "Eren regles molt doloroses. De fet, eren no ovulatòries, que baixen per l'efecte de la gravetat i no perquè hagis generat prou hormones", explica la corredora. Sabata tan sols ha menstruat una vegada aquest any, en un descans passiu que va fer durant una setmana. "El teu cos no té energia o capacitat per fer les hormones necessàries, tota l'energia la guarda per a l'activitat esportiva. Ets com una màquina de fer hores d'esport", resumeix. Explica que el seu cas amenorreic ve donat per l'alta exigència al seu cos, perquè no ha estat sotmesa a un alt estrès psicològic i tampoc es tracta d'un tema de dieta, ja que ha provat algun canvi sense èxit: "Volia augmentar pes, però només guanyava múscul".

Un altre dels nombrosos casos és el de la corredora de muntanya Sheila Avilés. Fos o no per la pràctica de l’esport –aleshores de menys intensitat–, la primera regla ja li va venir tard, als 15 anys, i sempre l’ha tingut irregular. "Fa 3 anys em vaig començar a exigir una mica més, i des d’aleshores només l’he tingut 1 o 2 cops a l’any. Fins i tot vaig fer un període de descans i no em va baixar", explica una altra de les corredores del moment, que s'ha penjat el bronze al Mundial de trail d'aquest any. La seva amenorrea es deu al baix percentatge de greix –"La resta funciona bé", assegura– i a l'estrès físic de l’entrenament, i diu que ara com ara "és difícil que torni a venir per més que facis una ingesta alta i adequada". Com Sabata, porta un control amb un metge i un nutricionista, i tampoc s’ha volgut hormonar: "És una tonteria. El cos és savi, si no baixa és per alguna cosa, i no m'agrada ficar-me ajudes extres al cos". Defensa que la recuperarà el dia que deixi de fer esport intens, que, si es pren alguna cosa, tampoc baixarà prou i que "hi ha alternatives més saludables, amb la dieta, fent un període de descans més elevat o amb més ingesta de calories".

Amb 17 anys, Laia Gonfaus va tenir la primera irregularitat als mundials joves de skyrunning de l'agost passat, amb un retard d’un mes. "Vaig pensar que era pels nervis, però es deu a l’augment del volum de treball, ja que mai m'havia entrenat tant com aquell estiu", explica. Gonfaus no ha tornat a tenir cap problema, però es tracta d’un tema que la inquieta: "Mai m’havia passat i em va preocupar bastant, però no sé quin remei puc posar-hi si acabo tenint amenorrea. Abans d'hormonar-me, em miraria molt bé si té afectes secundaris. Encara que pugui ser un problema important, se’n parla molt poc, fins i tot no sabia ni que tenia nom", reflexiona.

Però hi ha moltes esportistes que decideixen fer cas a la majoria de metges i hormonar-se. Ariadna Arisó fa més de 8 anys que competeix a alt rendiment –en té 19– i des dels dos anys de tenir la menstruació es medica cada 3 mesos perquè li baixi. "Als 14 anys vaig entrar a la residència d'alt rendiment Joaquim Blume, i em va deixar de venir de manera natural", explica. Ara ha canviat la natació sincronitzada pel triatló, i segueix amb el mateix problema. "Els metges em diuen que és normal, ja que només tinc un 10% de greix, i que hormonar-me és l’única alternativa si no vull deixar l’esport", explica. Arisó assegura que la medicació no li ha suposat cap problema ni ha suposat cap canvi per a ella, però recorda que algunes companyes no es medicaven per por de guanyar pes, i podien passar molt temps sense tenir la regla.

La tríada de l’atleta

L'amenorrea pot comportar algun benefici en el camp esportiu, com la regularitat de no haver d'estar pendent dels períodes menstruals, però també problemes. L'anomenada tríada de l'atleta és un concepte que, a més de pròpia amenorrea, inclou desordres alimentaris i, sobretot, osteoporosi. Sabata defensa que no és directament un problema per a ella, ja que el gran impacte de l'esport de muntanya ajuda a la remodelació òssia –cosa que no passa gens en la natació, per exemple–, però Avilés tem el que pugui passar en un futur, sigui per artrosi o osteoporosi, o fractures d'estrès.

El doctor en ginecologia i obstetrícia de la Women's Carmona Dexeus Francisco Carmona explica que, tot i que l'impacte protegeix, la tendència és tenir més osteoporosi i risc de fractures. D'altra banda, "la manca d'hormones i ovulació pot influir en el rendiment, els lligaments es poden fer més elàstics i poden tenir pitjor rendiment i, si l’esportista cau en una lesió, la manca d'hormones pot fer que trigui més temps a recuperar-se", argumenta l'especialista. Considera que la tríada de l'atleta pot ser un "problema seriós" i que, com que moltes vegades les esportistes comencen molt joves, "tot el procés de maduració de tot el sistema reproductor es pot veure alterat, es pot alentir, i els pot donar problemes a llarg termini molt importants". El metge especialista en obstetrícia i ginecologia de l'Hospital Sant Joan de Déu Lluís Amat coincideix que "no hauria de donar cap problema", tot i que, si el període es perllonga, pot comportar una pèrdua òssia i derivar en osteoporosi prematura.

Més enllà del percentatge muscular i de greix, hi intervenen factors com l'alimentació o l'estrès físic i emocional, per la qual cosa es tracta d'una causa multifactorial. "També hi ha una tendència natural que una dona pugui tolerar un estrès més alt o un percentatge de greix més baix que d'altres", diu el doctor Carmona. "La falta de regla és la punta de l'iceberg, el més greu és la manca d'ovulació i falta de funcionament de l'ovari. La regla no ha deixat de funcionar, però les conseqüències són les mateixes, com els trastorns a llarg termini. Quan recuperen el percentatge de greix adequat, recuperen la regla, però, si tenen la maduració alterada, els pot costar més", reflexiona el professional.

Un altre aspecte que preocupa a les atletes és com pot afectar a la fertilitat i a la maternitat, "ni els metges ho tenen del tot clar", diu Sabata. El doctor Amat apunta que "no està demostrat que pugui tenir cap efecte perjudicial, si l'atleta es queda gestant amb unes bones condicions físiques i, sobretot, un pes normal", mentre que el doctor Carmona assegura que el problema es podria cronificar i, aleshores, s’hauria de tractar.

Un problema comú però amb poca informació

Si en una cosa coincideix tothom és en la falta d’informació, estudi i debat sobre el tema. "Pràcticament totes les meves companyes tenen irregularitats, potser un 90%. Tan sols en conec una a qui no li passa, i més d’un 50% no tenen la regla, però molt poques en porten el control, la majoria es prenen anticonceptius o ho deixen passar", lamenta Sabata. Avilés destaca: "No te’n preocupes fins que no et passa. Ella es va fer proves per descartar altres problemes, i després se’n va adonar que li passa a molta més gent. "No se’n parla gaire, però ho comentes en petit comitè i la resta estan igual. S’hi hauria de parar més atenció", sentencia. El doctor Carmona considera que es deu al fet que "no hi ha tantes d’esportistes d'elit", tot i que "els metges que es dediquen directament a l’esport n'haurien de tenir més coneixement, falta assessorament ginecològic". En la mateixa línia, el doctor Amat afegeix: "Tant els entrenadors com les mateixes atletes haurien de conèixer els riscos d’arribar a unes condicions que comportin alteracions hormonals d'aquest tipus i fer una bona prevenció".

El tractament de l'amenorrea en les esportistes també genera discrepàncies entre els professionals. "He passat per 7 metges i tots em deien que prengués píndoles anticonceptives, que no hi havia alternativa, era això o deixar de fer esport", explica Sabata. Avilés diu que li agradaria poder-se informar més per intentar que li baixi d'alguna manera: "També soc conscient del que pot passar, com fractures o osteoporosi, però no he trobat cap solució". Com la majoria, el doctor Amat aposta pel tractament hormonal sempre que es provi que les causes estan directament relacionades amb la pràctica esportiva intensa, i prèviament s'hagi intentat resoldre adaptant "els aspectes alimentaris per recuperar un pes adequat –per sobre del 20%-25% del greix corporal– i les càrregues d'entrenament".

Però no tots els professionals coincideixen que la solució sigui prendre medicació per hormonar-se. El doctor Carmona apunta, primer, que alguns anticonceptius estan prohibits per algunes federacions esportives, ja que alguns components tenen efectes anabolitzants, que ajuden a apujar el pes i la massa muscular, i, d'altres, "encara que no siguin substàncies prohibides, poden ser-ho quan metabolitzen". Per això, i per evitar la medicació, amb els casos de Sabata i altres esportistes ha optat per fabricar un cicle artificial a còpia de suplementar hormones naturals, via oral o transcutània, cosa que requereix més temps, i paral·lelament treballar amb la nutricionista, per portar un estil de vida amb menys estrès: "El nivell d'exigència a aquestes altures és molt", lamenta.

Esport i rendiment compensen?

Més enllà de tot això, l’amenorrea pot anar de bracet d'altres problemes secundaris, segons explica Sabata, com fogots, falta de desig sexual o sequedat vaginal i cutània, per tant, com en un estat menopàusic. De fet, les anàlisis de la berguedana la situen en un estat postmenopàusic. "És difícil tenir una vida afectiva normal, ja que vius molts aspectes des d'un altre punt de vista i pots semblar una persona més freda, però realment tan sols ho ets en uns aspectes, i això pot comportar canvis en el teu entorn", lamenta. Es tracta d'una pèrdua progressiva i, per tant, "no te n'adones fins que no arriba a un estat més avançat", diu.

Per a aquestes esportistes, fer esport i la competició compensen la problemàtica, i per això persisteixen. Sabata té clar que l'esport la fa feliç i, si hagués sabut de l'existència de la problemàtica abans, hauria fet el salt igualment. "No només és la competició, en podria prescindir, però no deixaré d'entrenar-me i fer muntanya", assegura. Avilés també valora molt positivament estar "en el percentatge de greix baix per rendir al màxim": "Si no, no ets tan competitiva". "A l'alt nivell tampoc s'hi està molts anys, és un tràmit, i imagino que després es normalitzarà el meu cos", afegeix la igualadina. La corredora prioritza ara "un bon rendiment i portar un control", diu que se sent "forta" i que mai l'ha afectat ni en el dia a dia ni en les lesions. "No deixaré d'entrenar-me, al contrari, vull intentar afegir volum per sentir-me bé, ja que mai m'he entrenat a gran volum", assegura.