Als 19.301 Barcelonistes a Madrid. L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas
Com més hores passen, més clar és que la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, ha incendiat perillosament la final de Copa. L’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, ha dit que ella tampoc no hi anirà: “Em fa molta pena que, per un episodi que jo crec que és un error immens i a més a més legalment no és correcte, com la decisió que ha pres la Delegació del govern, Madrid s’emporta una imatge que no és la seva, perquè Madrid és obert i per a tothom, em fa molta pena que s’hagi creat aquesta imatge".
La legalitat de la mesura és tan dubtosa, segons els experts, que ens reafirmem en el que hem dit: es tracta d’una decisió arbitrària, electoralista, que pretén censurar perquè el que no es veu no existeix –sobretot per la tele–, quan qualsevol persona adulta sap que els problemes no s’acaben quan els escombrem sota la catifa, sinó quan els encarem. Cosa que l’estat espanyol fa molt de temps que no fa amb Catalunya, a la qual tracta com un problema d’ordre públic. Que es pregunti, per tant, tant la gent partidista com la senyora Dancausa, com la gent de bona fe a la qual li molesta una bandera catalana independentista, per què fa deu anys això no era un problema i ara sí que ho és.
Hi ha un altre personatge que sempre surt retratat en aquest tipus de fotos, el president de la Lliga de Futbol professional, Javier Tebas, que diu que l’estelada és un símbol que defensa la destrucció d’Espanya. Es bo saber que Tebas va ser membre de Fuerza Nueva a la seva joventut, i serà bo recordar-li que en matèria de destrucció d’Espanya se m’acuden exemples millors, alguns d’històrics i literals, com l’aixecament del 18 de juliol, i altres de recents i igualment simbòlics, com la corrupció, que ha ajudat bastant a destruir Espanya.
Total, que som aquí, en un país i un moment carregat de problemes urgents, discutint de símbols.
Ara, passi el que passi amb la decisió final del jutge sobre les estelades, el mal ja està fet. L’ambient s’ha crispat. I és en aquest sentit que els 19.301 barcelonistes que tenen entrada per a la final i que seran a Madrid estaria bé que recordessin un fet: que la prohibició de l’estelada està feta, també, amb l’ànim de provocar. Amb l’ànim de provocar-los. Amb l’ànim que algú del Barça o de l’extrema dreta espanyolista protagonitzi algun episodi violent, alguna reacció sobreactuada. No caiguin en cap provocació. Afortunadament, si hi ha una afició acostumada a acompanyar un equip a una final és la del Barça. I de fer-ho en festa i en pau. Potser és veritat que ens ha faltat tenir la idea brillant, creativa, irònica per respondre la caspa autoritària de Dancausa. Però sigui el que sigui el que acabi passant amb la prohibició, això és una final de Copa, es tracta de gaudir del desplaçament, de guanyar la final si és possible i celebrar-la en pau.
I després, fer un pensament. Enquadrin tot això que està passant en una evidència: la relació entre l’estat espanyol i Catalunya, tal com els catalans es veuen a si mateixos –siguin independentistes o no–, està trencada. I l’estat espanyol no fa altra cosa que passos per aprofundir en la fractura, incapaç de donar una resposta adulta i democràtica.
