"El meu cos va trencar esquemes, però després a mi ningú em va ajudar"

BarcelonaAtlanta, Sydney, Atenes i Pequín. Almudena Cid va passar a la història de la gimnàstica rítmica quan es va convertir en la primera esportista de la seva disciplina en completar quatre cicles olímpics. "Vaig demostrar que les dones podíem competir amb les adolescents", explica amb orgull la basca, que dimarts va participar a Barcelona en el congrés Esport i salut mental, la XV edició del Fòrum Olímpic.

Cid posa l'accent en la necessitat d'ajudar els esportistes a fer la transició quan acaben de competir. “Quan estem en actiu no volem pensar en la retirada perquè tens la sensació que això t’acosta al final”, diu l'exgimnasta, que és una de les impulsores d'El Último Vestuario, una associació que busca ajudar els esportistes en el moment de la retirada. El seu exemple resumeix moltes de les dificultats per les quals passen els esportistes. "Quan em vaig retirar vaig anar al metge de capçalera i el primer que em va dir és que no tenia historial mèdic. «T’explico l’historial de lesions que he patit?», li vaig contestar. No sabia ni per on començar. El meu cos havia sigut utilitzat durant anys per treure un rendiment, però ara ningú em protegia. Vaig trencar esquemes olímpics i vaig ajudar la societat amb el meu exemple, però quan em vaig retirar a mi ningú em va ajudar", explica.

"L’esportista no està preparat per demanar ajuda. Quan deixes de competir, no tens tècnics en els quals buscar suport i cada decisió és com un salt al buit. Això ens genera una pèrdua d’identitat. Els resultats marcaven la meva vàlua, i quan ja no tens resultats, creus que ja no vals. Trigues a entendre que la teva essència és qui ets, no les medalles que aconsegueixes", diu Cid.

La seva transició no va ser senzilla i va durar anys. L'Almu es va reinventar com a actriu i escriptora de llibres d'autoajuda i creixement personal. Caminar sin punteras és el seu últim bestseller. “La meva acceptació definitiva va arribar fa dos anys. Vaig patir un problema personal [la seva ruptura sentimental amb el presentador Christian Gálvez] que em va fer caure en un estat de descontrol absolut. Vaig necessitar tractament psicològic i psiquiàtric, però vaig acabar entenent que la meva vàlua depèn de mi”, analitza.

“Hi ha coses que ajudarien els esportistes, com ara cotitzar a la Seguretat Social o tenir atur. Persones que hem ajudat amb el nostre exemple que la societat d’un país deixi de ser sedentària no tenim cap consideració. Quan tenia 25 anys em vaig començar a pagar els autònoms amb els meus 1.000 euros de beca”, critica.

La salut mental, clau

La salut mental dels esportistes ha deixat de ser tabú, però encara queda molt camí per recórrer. "Quan vaig entrar a l’equip nacional teníem un psicòleg, i fins a l’any 2000 vaig estar treballant amb ell, però després em vaig adonar que em va generar més dependència que autonomia", relata Cid.

Un esport com la rítmica t’empeny a competir des de molt petita. En el cas de Cid des dels 7 anys. "Quan tenia 15 anys, vaig disputar el meu primer campionat del món. La sensació que tenia és que havia abandonat la meva família i això em va marcar molt. És un peatge molt gran", avisa. Després dels seus segons Jocs Olímpics, Cid es va instal·lar al CAR de Sant Cugat, on sí que va començar a treballar amb una psicòloga que va posar l’accent en altres aspectes més enllà de la competició: "Vam crear eines per suportar la pressió. Als 22 anys va ser la primera vegada que vaig manifestar que tenia por de competir, por de fallar. Va ser com un alliberament".

"Quan l’any 2000 em vaig traslladar a Barcelona em vaig convertir en una rebel per a la Federació Espanyola. Em van dir que m’hauria d’atendre a les conseqüències, però, tot i això, vaig arribar als meus tercers Jocs Olímpics. És més, vaig disputar uns quarts Jocs, en què vaig canviar la història del meu esport. Ara és normal que les dones competeixin amb adolescents, però aleshores no ho era", presumeix Cid.